Els reclams que miren de cridar l'atenció i d’atreure passatgers (una rifa amb un premi d’un milió de dòlars, la possibilitat de guanyar un Porsche 911 o un festival d’un mes de durada dedicat a les compres) continuen presents a Dubai, tot i que han deixat de ser necessaris. Ja no cal temptar els passatgers procedents d’arreu del món perquè vinguin a aquest antic enclavament comercial ressec situat a un extrem del golf Pèrsic. L’aeroport de Dubai va tenir uns orígens modestos com a escala de proveïment de combustible per al transport de viatgers que no tenien cap ganes d’entretenir-se en aquest racó poc acollidor de la península Aràbiga. Però recentment ha superat l’aeroport londinenc de Heathrow com a centre internacional de transport aeri amb més activitat del planeta, quan, tot just fa deu anys, ocupava la 45a plaça en la classificació dels aeroports internacionals més concorreguts.

L’auge de Dubai com a cruïlla del món modern i enllaç entre Orient i Occident és una història de globalització i ambició, la història d’una aposta audaç pel futur del transport aeri. De fet, el nom de la companyia aèria local, Emirates, és a les samarretes dels millors equips de futbol del món. Ara les altíssimes terminals de l’aeroport són plenes de famílies índies i motxillers europeus que volten entre salts d’aigua i palmeres falses, duty-frees i botigues exclusives, mentre esportistes iranians i turistes russos busquen el seu vol en aquest oasi cosmopolita.

A vuit hores de tot

Dubai, un país amb pocs recursos naturals, sense pràcticament cap jaciment petrolífer propi, una població de 168.000 nacionals i temperatures mitjanes que superen els 38 ºC des del maig fins al setembre, ha fet una aposta arriscada. Tanmateix, tot el que li falta des del punt de vista del clima, ho compensa amb escreix la geografia. Situat a un radi de vuit hores de vol respecte de dues terceres parts de la població mundial, Dubai ha construït un centre global per al transport aeri capaç de connectar pràcticament totes les ciutats del món amb una sola escala. A més, malgrat l’última crisi econòmica, l’emirat no ha fet marxa enrere en el seu projecte faraònic de construir durant els pròxims deu anys un segon aeroport al costat del qual l’actual semblarà petit.

Des de la dècada dels 80, quan els seus governants van decidir convertir la ciutat en destí turístic, s’hi han impulsat grans projectes urbanístics entre els quals hi ha: dos dels centres comercials més grans del món (un conté un gran aquari i l’altre una pista d’esquí coberta); l’edifici més alt del planeta, el Burj Khalifa, que té una alçada de 828 metres, i illes artificials amb forma de palmera visibles, des de l’espai exterior. Però la pedra angular de l’estratègia de l’emirat va ser la creació d’una nova companyia aèria i la construcció, al voltant seu, d’infraestructures per al transport aeri amb l’objectiu d’impulsar-ne el creixement. “La companyia aèria és el pal de paller de l’èxit de Dubai”, afirma Jim Krane, expert en el golf Pèrsic de l’Institut Baker de Polítiques Públiques de la Universitat Rice i autor de City of gold: Dubai and the dream of capitalism [La ciutat d’or: Dubai i el somni del capitalisme]. “Dubai s’ho juga tot a una sola carta amb el transport aeri. La seva economia en depèn completament”. Del febrer del 2013 al febrer del 2014, Dubai va rebre 67,3 milions de passatgers, segons el Consell Internacional dels Aeroports (ACI) i per primera vegada va superar els 66,9 milions de viatgers internacionals de Heathrow i els 59,9 de Hong Kong. Malgrat això, se situa per darrere de l’aeroport internacional Hartsfield-Jackson d’Atlanta i els seus 95 milions de passatgers, tot i que molts corresponen a vols nacionals. A més, tenint en compte el ritme de creixement de Dubai, d’aquí uns quants anys també superarà Atlanta.

Per bé que els treballs de reparació de les pistes han reduït temporalment el trànsit de l’aeroport de Dubai, es preveu que l’any vinent es consolidi el sorpasso a Heathrow. Emirates va ser fundada el 1985 amb una subvenció del govern de Dubai per valor de 10 milions de dòlars i un parell d’avions Boeing 727. El motiu de la seva creació va ser la decisió de Gulf Air, la principal línia aèria de la regió en aquells moments, de reduir el nombre de vols setmanals entre els Emirats Àrabs Units i el Pakistan a causa d’una disputa pels drets de trànsit.

Així, la companyia va créixer a una gran velocitat gràcies a les polítiques de cels oberts que van afavorir el desenvolupament del sector de l’aviació i la creació d’un entorn propici per als negocis dels empresaris estrangers. També hi va ajudar que el president i conseller delegat d’Emirates, el xeic Ahmed bin Said al-Maktum, també ostenti les presidències de Dubai Airports, de l’Autoritat de l’Aviació Civil de Dubai i de Flydubai, una companyia aèria de baix cost. A més, el xeic és oncle de l’actual emir de Dubai, el xeic Mohammed bin Raixid al-Maktum. A més, per atreure turistes, Dubai va establir un festival dedicat a les compres d’un mes de durada durant el qual s’ofereixen ofertes en articles de marques de renom mundial, així com bitllets d’avió i habitacions a un preu més baix que l’habitual.

Un informe de la consultora CAPA - Center for Aviation va concloure que el creixement de Dubai era “inexorable” gràcies a l’expansió agressiva de la seva companyia aèria, les poques restriccions a què estan subjectes els vols internacionals i les grans inversions públiques. “Dubai és al mig d’un nexe del transport global que connecta la regió d’Àsia-Pacífic amb Europa i l’Àfrica”, en paraules de CAPA.

Pensant en un segon aeroport

Fa cinc anys, Dubai es va acostar a l’abisme de la bancarrota a causa de la crisi financera mundial, però la ciutat ha tornat a agafar embranzida, en part gràcies a un rescat per valor de 10.000 milions de dòlars concedit pels seus veïns d’Abu Dhabi, així com al retorn dels inversors del Pròxim Orient i Europa de l’Est. Els especialistes del govern esperen que el trànsit arribi als 100 milions de passatgers, la capacitat màxima de l’aeroport actual, el 2019. Quan assoleixi aquesta xifra, Dubai ja s’haurà embarcat en un projecte molt més gran: un segon aeroport amb cinc pistes paral·leles i capacitat per assumir 120 milions de passatgers anuals. S’espera que l’aeroport internacional Dubai World Central - Al Maktum costi uns 80.000 milions de dòlars i estigui acabat a mitjans de la pròxima dècada.

A mitjan segle XXI podria arribar a tenir una capacitat de 200 milions de passatgers, segons preveu Paul Griffiths, conseller delegat de Dubai Airports, una empresa propietat del govern. “No parem de revisar els objectius de capacitat perquè les previsions de demanda no paren d’augmentar”, explica.

L’èxit de Dubai neguiteja els seus competidors, en particular companyies aèries europees i nord-americanes, que es queixen que ha absorbit trànsit dels seus centres de connexió internacionals. També els preocupa la decisió presa recentment pel govern nord-americà d’establir a Dubai una oficina per al control d’immigració semblant a la d’Abu Dhabi, que permet als passatgers que viatgen als Estats Units passar el control abans d’embarcar. També hi ha hagut algunes mostres d’inquietud arran de l’elecció de Dubai com a seu de l’Expo Mundial 2020, fet que ha ocasionat un nou brot de febre constructiva. Per la seva banda, el Fons Monetari Internacional ha advertit del risc que es produeixi una nova bombolla immobiliària i del risc financer addicional que això suposaria per a les entitats de titularitat governamental.

D’altra banda, a Emirates li han sorgit un parell de competidors al golf Pèrsic, Etihad Airways, de l’emirat veí d’Abu Dhabi, i Qatar Airways. Totes dues companyies han copiat la seva estratègia i amenacen d’absorbir una part del trànsit d’Emirates. De tota manera, els turistes han tornat. A les dues de la matinada d’un divendres, per exemple, l’aeroport bull d’activitat. “És una mica enlluernador i una mica ostentós, al més pur estil de Dubai, però m’agrada”, afirmava no fa gaire Marius Verscheure, un enginyer petroquímic francès que esperava un vol durant una escala de dues hores entre Kuala Lumpur (Malàisia) i París. “És gran, però tampoc no et sents aclaparat per les seves dimensions”.