EL BANC DEL PARC. Mylène Dieudonwé, mestissa de l’illa de la Reunió, estava descansant asseguda en un parc a prop de la catedral de Saint Etienne, al centre de Tolosa, quan la va veure arribar: aquella dona corpulenta que caminava vestida amb un bubú africà era la viva imatge de la seva àvia estimada, de la qual només conservava una foto color sèpia que guardava com si fos un tresor.

La Mylène, emocionada, es va col·locar a l’extrem del banc de manera que la dona s’hi pogués asseure. Van estar una bona estona en silenci. Li vull demanar una cosa, va dir finalment la dona. Em fa vergonya, però ho necessito de veritat: em podria deixar dos euros? La Mylène només portava un bitllet de deu euros i el necessitava. Però va obrir el portamonedes i li va atansar el bitllet. Em dic Catherine, va acceptar agraïda la dona, no tinc res, visc en una casa ocupada, tinc seixanta-nou anys, soc de Libèria. Aleshores es va posar a plorar desconsoladament. Si vols, li va proposar la Mylène, podem quedar aquest dissabte al mateix banc. I així ho van fer. Aquell dissabte la Mylène la va convidar a dinar a casa. Penjada a la paret del menjador, la foto del pare de la Mylène presidia l’estança. És el meu fill!, es va emocionar la Catherine. I tu ets la meva àvia! Les dues africanes es van abraçar amb la cara plena de llàgrimes. La Mylène li va mostrar aleshores la foto sèpia que guardava en un calaix. L’àvia Pola. Filla d’esclaus arrencats del golf de Guinea. “Sóc realment jo, deia la Catherine, i el teu pare és el meu fill. A partir d’ara, va jurar la Mylène, jo m’ocuparé de tu. No tinc diners però miraré que no et falti res. Seré la teva amiga. La teva néta i la teva mare adoptiva. Aquell mateix vespre la Mylène va acompanyar la Catherine fins a la casa ocupada on vivia, al costat del riu Garona. Una casa cedida per la municipalitat que comparteixen 140 persones més. Pobres de solemnitat sense domicili. Al cap d’una setmana ja li havia comprat un llit gran ben confortable, llençols, roba de vestir, sabó.

EL BANC DE L’ESTACIÓ. Quan la Catherine vivia als carrers de Barcelona i sedava la soledat insuportable que l’embargava a base d’ampolles de vi, un dia es va quedar clavada per culpa d’una hèrnia discal. Algú li va dir: agafa el tren i quan arribis a França veuràs com s’ocupen de la teva hèrnia. La Catherine va agafar el tren de París però va baixar a Tolosa. Era de nit. Es va estirar en un racó de l’estació per dormir fins que un vigilant la va fer fora. Estava tan cansada i perduda que només va tenir esma de caminar fins al banc de la parada de l’autobús. De matinada, una prostituta va trucar al telèfon d’emergències per informar de la presència d’aquella anciana asseguda que no sabia en quina ciutat era. La van portar a la casa ocupada del costat de la Garona. Era l’estiu del 2013.

Un any després, la Catherine espera en un hospital de la ciutat que l’operin de l’hèrnia discal. La seva néta i mare adoptiva, Mylène, que té la seva mateixa edat, 69 anys, la visita cada dia, li porta revistes i xocolatines, li recull la roba bruta, li posa crema hidratant a les cames, l’ajuda a rentar-se el cap. Parlen. Riuen. La Mylène, separada, sis fills i vuit nebots, pensa que la vida és un llibre on hi ha escrit el teu destí i que tot allò que passa té un sentit precís que cal saber interpretar. No és fortuït, assegura, que la Catherine sigui la imatge calcada de la seva àvia Pola ni que el seu pare sigui també calcat al fill de la liberiana. Les dues famílies vénen del golf de Guinea. Del tràfic dels esclaus arrencats de les selves africanes. El primer esclau alliberat de la família de la Mylène va ser un noi. L’amo li va posar per nom Dieudonwé i li va concedir la llibertat. Era el seu propi fill, el nen que havia tingut amb una esclava de 14 anys, nascut al mateix temps que el seu fill legítim, fruit del matrimoni amb una bretona que va morir durant el part. L’esclava va alletar els dos nadons. El fill d’esclaus va ser educat com si fos blanc.

Va ser l’origen del clan de la Mylène, que ara és també el clan de la Catherine, adoptada en un banc d’un jardí de Tolosa per una dona vinguda de l’illa de la Reunió. Però la història de la Catherine no és una història qualsevol. Als anys vuitanta del segle passat, quan vivia a Libèria, era una dona de classe alta. ¿És la neboda del president Samuel Doe, com ella explica abaixant la veu mentre parlem a l’hospital? L’assassinat del seu oncle, el germà petit de la família del pare, va ser un dels crims filmats en directe més esgarrifosos de la història africana. Prince Johnson, l’home que el va fer matar durant el cop d’estat de Charles Taylor l’any 1990, es va empassar una orella de Doe mentre bevia una cervesa davant de la càmera que el filmava. Doe, l’amic de Ronald Reagan, va ser a continuació tallat a trossos. La Catherine i la família van fugir als Estats Units. Després hi ha una gran nebulosa de viatges, alcohol, drogues, diners i tresors perduts, l’or de les arques de l’estat enterrat en un indret misteriós, amants, fills i nebots, carrers de Nova York, Las Palmas de Gran Canaria, Barcelona, Tolosa... La Mylène escolta atenta, amb els ulls oberts com taronges. Ai, diu, ai, la vida de les dones, la vida de les mares africanes, la vida dels que no tenen res, la vida dels esclaus... Un matí. Un parc. Dues dones parlen. La néta adopta l’àvia, l’àvia, cansada, es deixa estimar. Un fil invisible sargeix amorosament les històries de la Història.