EN PLENA EUFÒRIA IL·LUSTRADA, LEIBNIZ VA AFIRMAR QUE VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS POSSIBLES. Avui pocs caurien en la ingenuïtat de subscriure una tesi tan optimista, si no fos des d’un cinisme còmplice amb, entre altres coses, les desigualtats socials i territorials del planeta o amb els alarmants presagis pels efectes del canvi climàtic i l’escalfament global. Això, evidentment, no fa bona, però, la tesi contrària, és a dir, que vivim en el pitjor dels mons possibles. I, tanmateix, en el nostre temps una mínima informació sobre l’evolució de la desigualtat i sobre la sostenibilitat ecològica del planeta permet de pensar que, en aquests dos àmbits, si seguim amb l’actual model de creixement, no hi ha cap dubte que el futur serà inexorablement encara pitjor. Avui sabem que una part de la batalla ja està perduda i que no podrem evitar el canvi climàtic, fonamentalment perquè l’enorme quantitat de gasos d’efecte hivernacle han convertit l’escalfament en irreversible. I, tanmateix, és urgent mitigar el problema: no hi ha més opció.

A la Cimera de Kyoto hi havia 35 països. A la de París seran 195. I es busquen compromisos nacionals i compromisos globals, de compliment revisable. Es tracta, per primer cop, d’invertir una tendència devastadora. Un tendència, no ho oblidéssim, que arrela en conviccions que són a la base de la modernitat, com a mínim des del segle XVII, quan s’estén la confiança que el món està a la nostra disposició i que és possible explotar els recursos naturals com un bé en usdefruit il·limitat del qual no cal retre comptes. La modernitat científica i tecnològica, a partir d’aleshores, emparada en el mite del progrés, d’acord amb el qual l’avenç de la història permet el creixement i la millora de la humanitat, va promoure una cultura del creixement continuat i indefinit, de manera que la fe en aquest creixement va ser, durant els últims segles, el principi vertebral de tots els sistemes polítics amb independència de les seves diferències ideològiques, de vegades radicals. L’aposta pel creixement i per l’explotació il·limitada dels recursos naturals ha sigut la lingua franca de la modernitat.

Ara fa vint anys KRTU i la Fundació Miró van presentar una exposició amb el títol d’ Homo ecologicus. Comissariada per Oriol Pibernat, amb col·laboració de científics de referència, era, entre nosaltres, potser la primera crida d’alerta, formalitzada amb una gran consistència, respecte de la necessitat d’invertir una tendència global que, ja aleshores, es revelava devastadora. Aquelles veus, pioneres d’una nova cultura que avui se’ns apareix com a imperativa i inevitable, eren, des de molts àmbits, ridiculitzades i parodiades amb un sarcasme irresponsable. I, tanmateix, el que aleshores es reclamava, que era un model alternatiu a la nostra relació amb la naturalesa, a partir de la convicció que l’actual creixement del sistema estava posant a prova i en perill la seva sostenibilitat, és avui, ja de manera unànimement reconeguda, un imperatiu inexcusable. No es pretenia, per dir-ho amb la terminologia de fa dues dècades, renunciar al desenvolupament, sinó fer-lo sostenible, amb un “acte de lucidesa anticipatòria”, com formulava Ramon Folch.

Aquest primer ecologisme reclamava, així, una nova cultura i, amb ell, una nova política. Ezio Manzini plantejava aquest canvi de mentalitat com un aprofundiment radicalment democràtic que hauria de permetre una interiorització conscient dels límits del creixement i una discussió sense reserves sobre el nostre futur. Aleshores era una aposta de futur, una alternativa. Avui ja és una urgència.