Adrià Puntí, en la seva magnífica cançó Solitud, descriu a la perfecció la cara més angoixant d’aquest sentiment, comparant-la amb una visita que no t’esperes: “Seriosa, digna d’un galant, / enganxosa amiga, fleuma i figaflor, / sense previ avís et vindrà a visitar, innocent / quan menys fa falta et ve a trobar”. El final de la cançó és demolidor perquè et revela que la solitud és tan corrosiva qui ni ella mateixa no pot suportar la seva pròpia condició: “M’ha agafat el pit ben fort. / M’ha dit no, no em deixis mai, mai sola”.

Enmig de la llarga llista d’estudis científics obvis que es duen a terme en despatxos i laboratoris d’arreu del món, n’ha sortit un de recent que demostra que la solitud no és sempre un sentiment tan negatiu com el que se li atribueix. Maike Luhmann, de la Universitat de Colònia, ha alertat que certament a llarg termini té els mateixos efectes nocius que fumar, augmenta el risc de mortalitat, obesitat i pot desencadenar l’abús de substàncies i dinamitar la salut mental. Però també explica que la sensació de soledat de manera transitòria és altament beneficiosa perquè l’experiència ens alerta i ens obliga a reconnectar amb el nostre entorn i retrobar-nos amb els nostres éssers estimats. És a dir, defensa la necessitat de sentir-se sol per estimular les ganes de refer els vincles i mantenir-los actius. Experimentar la soledat en petites dosis més o menys voluntàries ens fa més resilients en cas de patir-la d’una manera més crua. Ja ho deia Honoré de Balzac: “La solitud està bé, però necessites algú a qui dir-li que la solitud està bé”.

Maike Luhmann explica en el seu estudi sobre la soledat que no només s’accentua amb la vellesa. Assegura que una xifra considerable de persones al voltant dels trenta anys i dels cinquanta també experimenten un període crític d’aquest sentiment.

Però si fem cas del seu consell, reconnectar amb l’entorn no sempre és fàcil perquè als trenta anys o als cinquanta, i ja no diguem als setanta, un pot sentir-se molt desvinculat o a anys llum d’aquells que han estat sempre el seu cercle afectiu. La soledat porta a la nostàlgia i la nostàlgia a voler recuperar les persones amb les quals vam compartir el nostre passat. I no sempre és possible. La solitud també s’ha d’educar per poder entendre més endavant que viure sol, dinar sol en un restaurant, anar al cinema sense ningú o fer un viatge sense companyia no és sinònim d’indigència de l’ànima.

I s’ha de reivindicar, també, el valor de les noves amistats. Aquelles que es fan a l’edat adulta i que ens connecten amb nous entorns, amb punts de vista diferents i amb versions revisades de nosaltres mateixos. I sempre des d’un criteri que ens aporti satisfaccions. Perquè és cert, està bé tenir algú a qui dir-li que la solitud està bé. Però aquest algú ha de valdre la pena. 