Caldas (Colòmbia)La Mélida només tenia nou anys quan els guerrillers se la van endur mentre jugava amb la promesa de donar-li menjar. Va passar els set anys següents retinguda pels rebels i va ser obligada a convertir-se en nena soldat. La seva família es pensava que havia mort en combat, fins que de sobte un dia la Mélida es va presentar al seu poble. Tenia setze anys i portava una pistola i una granada. Només la va reconèixer el seu avi gràcies a una marca de naixement que tenia a la galta. L’endemà els militars van envoltar casa seva alertats per un informant que buscava la recompensa que s’oferia pel seu cap. “Vaig descobrir que el meu propi pare m’havia delatat”, recorda ella.

Colòmbia s’acosta a un acord de pau que posarà fi a mig segle de violència dels rebels i a un dels conflictes mundials que fa més anys que dura. Més de 220.000 persones han mort assassinades, i el país ha quedat amargament dividit respecte al paper que han de tenir els antics integrants de les forces rebels en la societat -si és que n’han de tenir cap- quan deixin les armes per començar una vida nova i pacífica fora de la jungla. Entre ells hi ha milers de combatents a qui han criat des de ben petits per lluitar en un conflicte armat. Molts amb prou feines saben fer res més que la guerra.

“De vegades penso a tornar a la guerrilla, perquè aquí la vida és dura”, confessa la Mélida, que ara té 20 anys i, com altres antics nens soldat, demana que no es reveli el seu cognom per por de patir represàlies a causa de la seva vinculació amb els rebels. Ara viu atrapada entre dos mons, explica, i no pertany a cap dels dos. “És cert, érem nens que esperàvem la mort, però sempre penso a tornar-hi”.

Els rebels, les Forces Armades Revolucionà-ries de Colòmbia, les FARC, asseguren que no recluten criatures. Tanmateix, en una visita recent del New York Times a un campament de les FARC, mitja dotzena de soldats de només quinze anys van explicar que els rebels els havien reclutat tot just feia uns mesos. En centres públics de rehabilitació de tot Colòmbia altres menors expliquen històries semblants de segrestos en campaments dels rebels. Ara aquests joves afronten un futur per al qual no estan gens preparats.

El Fabio explica que els combatents rebels el van segrestar quan tenia nou anys. A partir dels tretze, recorda, els seus comandants el van començar a enviar a missions en solitari a tallar el coll a soldats del govern mentre dormien. Diu que la seva família no el va buscar i tampoc no va informar les autoritats del seu segrest. “Els haurien matat”, assegura el Fabio, que ara té dinou anys.

El Freddy explica que es va incorporar a les FARC als catorze anys per venjar l’assassinat d’un cosí a mans de forces paramilitars. Va desertar als setze anys, amb una vintena de soldats més. Però diu que la seva tia, que temia les represàlies de la guerrilla, li va recomanar que no tornés mai més al poble.

Els analistes assenyalen que trobar un lloc per a aquests excombatents és vital per a l’èxit de qualsevol acord de pau. “Si els programes de reinserció són deficients o improvisats i no ofereixen oportunitats als ex nens soldat, els poderosos grups paramilitars i de traficants de Colòmbia poden ser una alternativa temptadora per a ells”, afirma Adam Isacson, analista de la Washington Office on Latin America (WOLA), una entitat de defensa dels drets humans.

Al campament rebel un comandant de les FARC anomenat Teófilo Panclasta defensa l’ús de nens soldat esgrimint que molts s’han allistat per fugir dels problemes que tenien a casa. “Si una nena de quinze anys que fa de prostituta es vol incorporar a les FARC per deixar enrere aquella vida, què li hem de dir?”, pregunta.

La Mélida diu que quan els seus segrestadors van arribar a casa seva pel riu van captar la seva atenció dient-li que portaven sopa a la canoa. Els guerrillers se la van endur riu amunt a un campament llunyà. Es va despertar al costat d’uns quants nens més, tots d’uns deu o onze anys. En la seva primera lliçó els van ensenyar a amagar-se a les trinxeres durant els bombardejos de l’exèrcit.

En aquells moments el pare de la Mélida, el Moisés -un remeier tradicional de l’ètnia cubeo de l’Amazònia-, no era a casa i no hi va tornar fins un mes després. De seguida va tornar a marxar a buscar la nena. El Moisès va anar al campament de la guerrilla de prop del poble i va demanar reunir-se amb el comandant, un combatent de les FARC alt que portava uniforme militar. “Li vaig dir: «He vingut a buscar la meva filla» -recorda el Moisés-. Em va dir que no hi era”.

Al campament van canviar el nom a la Mélida, que es va passar a dir Marisol, i va començar a anar a escola. Una dona holandesa que s’havia unit als guerrillers i parlava un castellà rudimentari ensenyava als nens la història del comunisme i de les FARC, així com la teoria de l’evolució de Darwin, que la Mélida no havia après al seu poblat indígena. La Mélida també aprenia a fabricar mines antipersona. Una “semblava un peix” i es detonava amb un parany fet amb cordill, detalla. Una altra es deia quiebrapatas perquè en lloc de matar la víctima la mutilava. “Jo els deia que me’n volia anar a casa -explica-. Però em van deixar clar que un cop entres al campament ja no te’n pots anar”.

La Mélida explica que va veure de primera mà el que els passava als combatents que fugien. Una vegada un noi de vint anys i la seva germana de catorze van desaparèixer abans de l’alba, però al cap de poc van quedar atrapats a la vora d’un riu fangós. No havien après a nedar. La Mélida es va sumar a la recerca. Quan els van trobar els van executar a trets. “Primer el germà, després la germana”, explica. Recorda que aquell dia no va sentir cap penediment. “Em vaig dir: «Sí, sí que els havien de matar»”. Tenia dotze anys.

Anys després del seu segrest, uns rebels de les FARC van passar pel seu poblat i van parlar d’ella a la seva família. “Ens van dir que havia mort en un atac -recorda el seu pare-. Després d’allò em vaig oblidar d’ella. Vaig pensar que el millor era oblidar”.

En realitat, un comandant entrat en la quarantena s’havia interessat per ella. Al principi la seguia pel campament. Després, un dia, quan ella tenia quinze anys, li va demanar que li rentés la roba a la seva tenda. “Fes-me un petó”, recorda ella que li va dir. “No en sé”, li va contestar la Mélida. “Doncs jo te n’ensenyaré”, va fer el comandant. Més endavant li van col·locar un implant anticonceptiu subdèrmic al braç i el comandant la va obligar a mantenir una relació amb ell, explica. “Imagina’t despertar-te al costat d’una persona tan gran quan ets tan jove”, diu.

Als setze anys li va preguntar al comandant si podia visitar la seva família. Quan li va donar el consentiment, va quedar sorpresa. Amb la pistola i la granada va tornar a casa per al que havia de ser un retrobament breu.

El poblat estava irreconeixible. A la vora del moll hi havia atracat un vaixell de guerra. La casa d’on l’havien segrestat estava abandonada. “Vaig dir a la primera persona que vaig veure que era la filla del senyor Moisés i em van contestar que no podia ser, que la seva filla era morta”, explica.

La Mélida diu que no sap per què l’endemà el seu pare la va entregar als militars. “Potser perquè no volia que tornés al campament -comenta-. Volia el millor per a mi”. Però el Moisés, assegut a la sala de casa la seva filla, dóna una altra explicació: “Em volia comprar una moto”, confessa, per afegir al cap d’un moment: “Però no em van donar la recompensa que m’havien promès”.

La Mélida explica que a totes les bases militars per on va passar els soldats la van interrogar. Quin era el seu nom real? Qui eren els seus comandants? On eren les bases de les FARC? Quinze dies després la van portar a un centre públic de rehabilitació per a joves indígenes que havien abandonat les FARC. Era a la falda d’una muntanya, en una zona del país totalment desconeguda per a la noia, que no havia vist els Andes abans que la capturessin.

Al centre hi vivien uns vint ex nens soldat més. Les classes diàries i les feines domèstiques, que tenien la finalitat d’acostumar-los a la vida de civil, eren una novetat per a la Mélida. Altres requisits, com la col·locació d’un altre implant anticonceptiu, li recordaven les FARC. La Mélida pensava incessantment en la guerra. “Quan em llevava estirava la mà per agafar el rifle i comprovar que no hi hagués ningú més”, explica.

Víctor Hugo Ochoa, el director del centre, afirma que la noia va arribar enrabiada i sovint amenaçava d’escapar-se. “Va ser difícil amb ella -explica-. Va formar la seva pròpia colla de nois, i es revoltaven contra nosaltres”. La Mélida va començar a escapar-se de nit amb un home que es diu Javier, fill d’una cuinera del centre. Malgrat que és nou anys més gran que ella sortien de festa i a fer copes a un poble del costat.

El Javier havia patit els rebels en carn pròpia. El 2004 el seu germà, que era soldat, va morir abatut per un franctirador de les FARC. La seva família mai no ho ha perdonat a la guerrilla, una tensió que és un element central de qualsevol tractat de pau. Malgrat això, la Mélida i el Javier es van adonar que s’estaven enamorant. “Per què havia de ser ella? -es pregunta el Javier-. Una dels que van matar el meu germà”.

Alhora, la Mélida establia una altra relació: la que l’unia al seu pare, que va començar a visitar-la per tornar-la a conèixer. Després d’haver delatat la Mélida, el Moisés volia formar part de la seva vida. Però fins i tot la comunicació era difícil: la Mélida havia perdut molta fluïdesa a l’hora de parlar cubeo, la llengua indígena amb què es comunicaven quan era petita. “Era una desconeguda”, diu ell.

Els nous lligams l’estaven canviant, explica Ochoa. Va conèixer les seves dues cosines, la María i la Leila, que també havien format part de les FARC i havien passat pel centre. La mare del Javier, la Dora, va assumir el paper de mare i li va ensenyar a cuinar i netejar.

La Dora es pren la història de la Mélida a les FARC amb filosofia: “La meva filla està casada amb un policia; una altra, amb un soldat -comenta-. El Javier està casat amb una exguerrillera. L’únic que falta en aquesta família és un paramilitar”.

Un dia, l’implant anticonceptiu de la Mélida va fallar i es va quedar embarassada. La Dora la va agafar per banda. “Li vaig dir: «Ara tens una cosa per la qual lluitar que no és la revolució»”. La filla de la Mélida, la Celeste, va néixer l’any passat. Les feines pròpies de la maternitat van consumir tot el seu temps durant setmanes, però la ràbia no desapareixia. “Em deia que l’havien criada per a la guerra, no per cuidar els altres, no per estimar”, explica el Javier. “Em deia: «T’estimo, però has d’entendre que no he tingut una vida fàcil»”.

Un dia el Javier va tornar a casa i la Mélida i la petita no hi eren. Uns dies abans la Mélida havia parlat de tornar a territori rebel per veure la seva germana. El Javier pensava que no havia sigut més que una excusa per tornar a les FARC. S’equivocava. Els rebels van aturar l’autobús on viatjaven la Mélida i la Celeste en un punt de control i van interrogar tots els passatgers. “Em vaig pensar que em tornarien a agafar”, diu la Mélida, que llavors es va adonar que no volia tornar, almenys no aquell dia.

La relació de la Mélida amb el seu pare segueix sent tibant. Gairebé no parlen de la vida d’ella en mans dels rebels. No fa gaire la Mélida es recuperava d’un cop a la cara. “Em va començar a discutir les coses i li vaig pegar”, explica el Moisés, mirant a terra.

La Leila, la cosina de la Mélida que també havia format part de les FARC, es va suïcidar no fa gaire. De vegades la Mélida viatja per anar a veure la seva tomba sense inscripció. La Dora diu que la Mélida és massa forta per posar fi a la seva pròpia vida, però li preocupa que decideixi tornar amb la guerrilla. “És una bona mare i pensa en la seva filla -comenta la Dora-. Però també em diu que està avorrida i que no li agrada la vida que fa. Jo li dic: «Si vols marxar, marxa. Però pensa en la nena. La Celeste deixa-la amb mi»”.