L'octubre de 1940, amb els nazis ocupant més de mig Europa, Barcelona és l’escenari de la fugida a Londres del primer ministre belga Hubert Pierlot i del seu ministre d’Exteriors, Paul-Henri Spaak, retinguts a l’Hotel Majestic per la policia franquista. Acabada la guerra, Spaak seria un dels pares de la Unió Europea.

L’home clau d’aquella fugida va ser Maurice Hening, un ciutadà belga de 56 anys resident a Barcelona des de feia anys, que va saber articular la complicitat d’altres ciutadans belgues i espanyols. Els dipositaris de la història són la neta de Maurice Hening, Cristina Seoane Hening, i el seu marit, Miquel Salas. Viuen al pis de la Gran Via, a la vora del carrer Rocafort, on Maurice Hening va planejar la fugida. Al llarg dels anys la Cristina, psicòloga, i el Miquel, estudiós de la història, han anat reconstruint uns fets que se situen en els orígens de la reconstrucció d’Europa. “Pierlot i Spaak arriben a Barcelona a finals d’agost del 1940 sabent com és d’arriscat travessar l’Espanya franquista fins a Portugal, i d’allà volar a Londres -explica Miquel Salas-. S’allotgen a l’Hotel Majestic, al passeig de Gràcia. Formalment la policia espanyola té la missió de protegir-los, però el que fa de debò és vigilar-los les 24 hores. Els dos mandataris estan a l’espera d’un permís de trànsit per anar a Portugal”. Un salconduit que no arriba, probablement perquè el règim franquista, que des del juny ha canviat el posicionament de neutralitat davant la guerra pel de “no bel·ligerància”, no fa un pas en qüestió d’exiliats i fugitius sense consultar amb Berlín.

La notícia de l’afusellament del president català Lluís Conpanys, el 15 d’octubre, sorprèn els mandataris belgues en aquesta situació d’espera, que esdevé inquietant quan s’assabenten que Heinrich Himmler, el cap de les SS alemanyes, té previst arribar a Madrid el 19 d’octubre i després anar a Barcelona. Tot fa pensar que les mesures de seguretat i de control del règim franquista s’intensificaran. “Allò era un senyal d’alarma -continua Miquel Salas-. Himmler a Madrid i a Barcelona pot suposar la detenció i la deportació de Pierlot i Spaak. Ells així ho entenen i decideixen marxar de Barcelona com més aviat millor. I Maurice Hening, l’avi de la Cristina, comença a organitzar la fugida. Coordinar-ho tot no és gens fàcil. Hi ajuda, i molt, el cònsol belga Marc Jottard, que coneix Maurice Hening de fa anys. De fet, l’amistat entre conciutadans belgues de Barcelona va jugar un paper determinant a l’hora de desplegar el pla de fugida”.

Per a Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak, sortir de territori espanyol representava salvar la vida però a més a més tenia un sentit estratègic de cara a la guerra: Leopold III, el rei belga, s’havia rendit als nazis i feia el que Hitler li ordenava. Bèlgica era un país ocupat sense cap declaració formal de guerra, una declaració que només podien fer, en plena llibertat, Pierlot i Spaak. Per això calia arribar a Londres com fos.

Una Chevrolet tunejada

Maurcice Hening aconsegueix una camioneta Chevrolet, l’eina per fugir, gràcies als seus bons contactes. En pocs dies la Chevrolet queda totalment adaptada, amb un doble fons on es poden amagar dues persones per fer un llarg viatge. Es té en compte la comoditat i també la seguretat. Fins i tot s’hi fan uns forats perquè els dos homes amagats puguin orinar sense haver de parar, baixar i exposar-se. “La qüestió de la Chevrolet resulta fascinant! -intervé Cristina Seoane- El fet que fos tunejada, com ara en diem. I amb cabuda per amagar-hi dues persones que puguin fer pipí. I que arribessin a pujar-hi dos guàrdies civils!” Miquel Salas explica l’episodi dels guàrdies: “Durant el viatge, el Maurice veu venir per la carretera una parella de la Guàrdia Civil i no s’espera que el parin. Para ell i, amb cortesia, els convida a pujar a la camioneta per dur-los fins on ells li diguin. És així com el Maurice s’assegura protecció i alhora esvaeix possibles sospites. Perquè se suposa que algú que convida a pujar dos guàrdies en una camioneta no està amagant res ni ningú...”

Cristina Seoane recupera la figura del seu avi: “El Maurice era un persona molt oberta des de tots els punts de vista. El que se’n diu un lliurepensador. Fugia de les ideologies radicals. Era d’aquells que creuen i practiquen el principi de viure i deixar viure”. Però per a Maurice Hening organitzar la fugida dels mandataris belgues no va ser una decisió gens fàcil. “Tenia molt clar que Pierlot i Spaak havien d’arribar a Londres, però temia que la fugida no funcionés -puntualitza Miquel Salas-. I qui va fer més per animar-lo a actuar, parlant de l’operatiu a fons, dels pros i dels contres, qui en definitiva el va convèncer, va ser Alicia Reyes, una empleada del consolat que era ciutadana espanyola”.

Mentre Himmler, el cap de les SS, aterra a Madrid, a Barcelona es posa en marxa la fugida d’Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak. És dissabte 19 d’octubre del 1940. Miquel Salas ho explica: “Després de dinar, Pierlot i Spaak diuen als policies que els vigilen al Majestic que se’n poden anar perquè ells ja no sortiran de l’hotel fins l’endemà. Els policies no sospiten res i marxen. Cal tenir en compte que al llarg d’aquelles setmanes els agents i els dos polítics belgues havien establert una relació cordial. Fins i tot, Pierlot i Spaak els havien convidat alguna vegada a dinar o sopar al restaurant Los Caracoles del carrer Escudellers. Així, doncs, els policies se’n van del Majestic confiats mentre Maurice Hening, que estava esperant a la vora, posa en marxa la fugida. “L’endemà, diumenge 20, quan els policies van a l’hotel i no troben Pierlot i Spaak es pensen que els han segrestat. Truquen al cap de policia de Barcelona, que no s’hi pot posar perquè ha anat als toros. Ja és, doncs, mitja tarda i la policia ha perdut moltes hores. Qui primer els va fer perdre bastant de temps va ser una cambrera del Majestic, de les que endreça les habitacions, que amb excuses i dilacions va impedir als agents que accedissin a la cambra, ja buida, de Pierlot i Spaak. Es deia Ramona i no feia gaire que al seu marit, que era anarquista, l’havien afusellat”. A hores d’ara ningú no sap qui va incorporar aquella dona al pla de fugida. De la Ramona se’n desconeix fins i tot el cognom.

Més de 24 hores conduint

“El viatge el fan pràcticament d’una tirada. El meu avi Maurice va conduir més de 24 hores seguides. Conduïa molt bé, de pressa i amb seguretat. El viatge de Barcelona a Lisboa passant per Madrid era arriscat, més per haver de travessar l’Espanya franquista que no pas per la distància”, puntualitza Cristina Seoane. Miquel Salas dona detalls del recorregut: “Entre les 6 i les 9 del matí de diumenge 20 d’octubre passen per Madrid, un dels punts més perillosos. Himmler acaba d’arribar. Passen Madrid. Queda un altre de punt perillós, la frontera portuguesa, a la vora de Badajoz. Però el Maurice té la sort de cara: coneix un dels funcionaris de duanes amb qui havia coincidit a la Jonquera i a Portbou. Aquell home sap que el Maurice té passaport diplomàtic i ell i la camioneta Chevrolet passen”.

Un cop Miquel Salas ha explicat el desenllaç, Cristina Seoane Hening exposa què ha representat personalment per a ella aquest episodi de memòria europea: “A la meva família, aquesta història no s’explicava tot i que el meu avi hi havia participat. Al voltant de la guerra hi havia un silenci dens. I aquest silenci era per por. Pel fet que el meu avi Maurice era jueu, com bona part de la família. El Maurice es va haver de canviar el nom: de fet no es deia Maurice, es deia Moïse, és a dir, Moisès. Es va voler desjudeïtzar per protegir-se. No vaig saber que tenia ascendència jueva fins que m’ho va explicar el meu oncle, i jo ja tenia 24 o 25 anys... La meva mare no me’n va parlar mai. Poc abans de morir l’hi va explicar a la meva germana petita: li va dir que teníem origen jueu i que molta gent de la nostra família havia mort als camps d’extermini. El meu pare tampoc mai me’n va parlar. Sempre vaig copsar que hi havia una mena d’ocultació i hi va haver un temps en què em vaig sentir enganyada i molt enfadada. Finalment ho vaig entendre tot. El silenci era la seva manera de protegir-nos”.

Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak aterren a Londres el dimarts 22 d’octubre del 1940 en un vol des de Lisboa. Arriben unes hores abans que Himmler pugi a Montserrat a la recerca del Sant Grial davant la mirada entre perplexa i espantada dels monjos benedictins.

Recuperada la llibertat, el primer ministre belga i el seu ministre d’Exteriors es troben en la posició internacional adequada per declarar que Bèlgica està en guerra amb Alemanya. Maurice Hening no vola amb ells a Londres. De Lisboa se’n torna cap a Barcelona, no se sap si conduint la Chevrolet o no, però sí que se sap que el viatge de tornada va ser tranquil. I Miquel Salas conclou: “El Maurice va aconseguir salvar els ministres belgues, però no va poder fer res per salvar la part de família que vivia a Bèlgica. La majoria van morir als camps d’extermini. És probable que això representés per a ell una càrrega emocional, i per aquesta raó no ho va explicar a la Cristina”. Miquel Salas i Cristina Seoane reconeixen com ha sigut d’important per a ells investigar aquesta història i poder transmetre-la a les seves filles Nora i Paula, les besnetes de Maurice.

Un cop acabada la guerra, haver-se arronsat davant Hitler li costarà al rei Leopold III primer l’exili a Suïssa i després l’abdicació. Paul-Henri Spaak arribarà a primer ministre belga i a secretari general de l’OTAN. I el 1957 serà signatari del Tractat de Roma. A Spaak se’l considera un dels pares de la Unió Europea juntament amb Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide De Gasperi. “Paul-Henri Spaak sempre va considerar que Barcelona havia representat el reinici de la democràcia belga”, conclouen la Cristina i el Miquel.