Va ser Edgar Allan Poe, al seu relat L’home de la multitud, el primer escriptor que va descriure, amb gran precisió, l’eclosió de la massa a la ciutat moderna. Poe narra l’existència d’un home que necessita contínuament estar en contacte amb la multitud, una mena de neurosi que acaba convertint-se amb normalitat. Baudelaire, que admirava com ningú a Poe, creia que l’heroi de la vida moderna era aquell individu que acceptava les lleis de la nova metròpolis tot lluitant, al mateix temps, per mantenir l’autonomia de la seva individualitat. Tant Poe com Baudelaire expressen, així, un sentiment contradictori respecte al desenvolupament de la gran ciutat: fascinació sense límits pels seus secrets i repugnància, també sense límits, per la seva tirania.

Les avantguardes històriques van encarnar, sovint, aquesta contradicció. Els surrealistes van beure de les dues fonts; els futuristes van exaltar les virtuts de la ciutat com un gran engranatge tecnològic; els expressionistes van denunciar la deshumanització de la metròpolis. La pel·lícula de 1927 de Fritz Lang, anomenada precisament Metròpolis, representa la visualització d’un futur implacable en què l’home queda atrapat a la cadena de l’absurd, com els protagonistes de Kafka, com els posteriors personatges de Beckett.

Deu anys abans de la pel·lícula de Lang, en plena convulsió per la Gran Guerra, George Grosz pinta una petita obra mestra, un oli d’un metre quadrat, amb el mateix títol. Amb Metròpolis, la ciutat és l’esclat de sang, un incendi, les flames del qual s’apoderen de la multitud. Una crònica del que està succeint i una profecia del que vindrà.