Luis Feito al seu estudi de Madrid

Feito i Canogar: Supervivents d’El Paso, memòria viva d’un art i d’un país

Conversa a fons sobre el passat i el present amb dos dels grans artistes que van ajudar a introduir la modernitat en la pintura espanyola durant el franquisme i la Transició

Luis Feito al seu estudi de Madrid

Quan l’any 1957 una colla de pintors espanyols van formar el grup El Paso, van fer-ho amb l’objectiu d’homologar l’art que es feia a la resclosida Espanya de Franco amb el que es feia als dos grans centres de l’art mundial de l’època, París i Nova York. A la capital francesa i a la ciutat nord-americana feia més d’una dècada que s’hi havia consolidat un art no figuratiu, entre agressiu i líric, anomenat informalisme a França i expressionisme abstracte als Estats Units. Més enllà de la divergència nominal, tots dos eren hereus del colorisme dels fauves, de la voluntat de transcendir la realitat dels primers pintors abstractes -Kandinski, Mondrian...-, dels traços neurastènics dels expressionistes germànics i de l’automatisme mental dels surrealistes, i tots dos basaven la seva poderosa novetat en la fúria gestual i en l’experimentació de colors i de textures. Els joves integrants d’El Paso volien participar en aquella gran “transformació plàstica” mundial renovant la tradició artística espanyola i trobant, des de la llibertat individual i “la responsabilitat social i espiritual”, l’expressió d’una “nova realitat”. (El que va entre cometes són citacions del seu manifest fundacional.)

Dels deu signants del manifest d’El Paso n’hi ha quatre que, amb els anys, s’han acabat convertint en noms imprescindibles de l’art espanyol modern. Són el canari Manolo Millares, l’aragonès Antonio Saura, el madrileny Luis Feito i el toledà Rafael Canogar. De tots quatre, els únics supervivents són Feito i Canogar -Millares va morir el 1972 i Saura el 1998-. De 88 anys i 82, respectivament, Feito i Canogar encarnen, amb les seves biografies paral·leles però plenes de diferències significatives, la memòria viva de l’evolució de l’art, la societat i la política espanyoles al llarg de la segona meitat del segle XX.

Fills de la guerra i artistes vocacionals

Inevitablement, tots dos artistes van quedar marcats de per vida per l’impacte de la Guerra Civil. Per raons d’edat, l’impacte va ser més directe i brutal en el cas de Feito, que havia nascut el 1929 i va viure el conflicte en un dels seus punts més calents: Madrid. El seu relat d’aquells anys -cal tenir-ho en compte perquè ajuda a entendre moltes coses- dista molt de les històries sobre el Madrid republicà i èpicament heroic del “ No pasarán ”. “El meu pare, quan era un nen de només vuit anys, havia arribat d’Astúries a Madrid amb una mà al davant i una al darrere. Després de molt esforç i sacrifici va obrir una carnisseria, però aleshores va esclatar la guerra i un dia van arribar uns homes i li van dir que la carnisseria havia de ser col·lectivitzada. Al cap de quinze dies ja no hi havia res per menjar...” Feito, a qui es veu físicament envellit però que conserva una ment clara i té un discurs ordenat i ple de frases punyents, insisteix que ell va veure cometre més assassinats als comunistes que als franquistes. “Darrere de la carnisseria del pare hi havia un descampat on de nit feien « paseíllos ». Recordo un matí que unes donotes van entrar rient i cridant: « ¡Vamos a ver a los besugones! » Es referien als assassinats de la nit anterior”.

Canogar, nascut el 1935, no guarda cap record de la guerra, però sí que porta gravat a la memòria el silenci impenetrable del seu pare, que va viure des del bàndol republicà el fallit setge a l’Alcàsser de Toledo. “El meu pare no era un home gaire polititzat, però com tanta altra gent de la seva generació va haver de fer la guerra i va quedar tan tocat que no va voler parlar-ne mai. Ho entenc. Devia ser molt dur, allò. Va haver de lluitar contra familiars seus... Del dolor d’aquella tragèdia va intentar que no ens n’arribés res, als fills. De tant en tant, però, se li escapaven frases molt dures contra Franco”.

Un element crucial compartit per Feito i Canogar és que, encara adolescents, tots dos van sentir la crida de la vocació artística. Aspirar a ser pintor en una Espanya negra i arrasada com la de la postguerra era un somni impossible o una temeritat, però l’un i l’altre van aconseguir que les respectives famílies els donessin suport i els sufraguessin una educació artística acadèmica, que els va ensenyar els rudiments de l’ofici i que tots dos valoren enormement, tot i haver practicat sempre un art deliberadament antiacadèmic.

Sempre els dic el mateix als joves. Apreneu a pintar i, després, llibertat!

Feito, que després de passar un any en un seminari jesuïta va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, és taxatiu: “Oi que ningú no s’atreviria a escriure un llibre sense saber llegir? Doncs saber dibuixar és importantíssim. Sempre els dic el mateix als joves. Apreneu a pintar i, després, llibertat! El problema és que avui molts joves ja no tan sols no aprenen a pintar, sinó que només veuen en la pintura un camí ràpid per fer-se rics i famosos”. Canogar també considera imprescindible conèixer i dominar bé els rudiments de l’ofici. Ell els va aprendre a Madrid amb Vázquez Díaz, que en el panorama artístic espanyol de l’època era una garantia: havia estat a París i hi havia tractat, entre d’altres, Matisse i Picasso. “Vaig estudiar al seu taller i els referents que ens donava als quatre o cinc alumnes que fèiem classe eren moderns. Ens parlava de Miró, per exemple. I ens contava anècdotes fascinants dels seus anys a París. És cert que també tenia limitacions. Ens hauria pogut donar més teoria, segurament”.

La creació d’El Paso

Feito i Canogar es van fer amics a principis dels anys 50, al voltant de les galeries d’art madrilenyes Bucholz i Fernando Fe. Després d’uns inicis temptejants, entre figuratius i neocubistes en el cas de Feito, i entre naturalistes i d’una abstracció colorista d’arrel mironiana en el cas de Canogar, els dos joves artistes incipients van fer, cadascú pel seu compte, el que per força havia de fer qualsevol autèntic aprenent d’artista a l’Espanya d’aquell temps: viatjar a París. A la capital francesa hi arribaren, en paraules de Feito, “per veure coses noves i per conèixer totes les obres d’art que aquí no havíem pogut conèixer; hi vèiem de tot, des d’art grec i egipci fins a art modern, i també ens passàvem tardes i nits senceres a la Cinemateca”. Entre els nous artistes que els van impressionar hi havia els noms principals de l’informalisme francès -Dubuffet, Fautrier, Poliakoff...-, que es caracteritzaven per la densitat matèrica i, en alguns casos, per un cromatisme vigorós i desfermat. Entre la influència d’aquests i la dels seus homòlegs nord-americans (els Rothkho, Pollock, De Kooning i companyia, l’obra dels quals es va exhibir durant els 50 a París sota el secret patronatge de la CIA) es va acabar de cuinar el caldo de cultiu d’on sorgiria El Paso.

Com que el context polític i social espanyol era menys propici a l’art trencador que el francès i el nord-americà, la tropa d’artistes formada per Feito, Canogar, Saura, Millares i uns quants més va decidir que el més pràctic era organitzar-se, és a dir, presentar-se i postular-se programàticament com a col·lectiu. Més enllà de les ànsies de modernitat plàstica, però, les idees i els objectius dels integrants del grup presentaven matisos. “Amb l’aposta per l’informalisme d’El Paso vam fer alguna cosa més que estètica. Era un crit de llibertat. Fèiem un art que havia nascut en països on els artistes podien treballar lliurement. Per a nosaltres, l’informalisme també representava la normalitat, la democràcia”, afirma Canogar. La visió de Feito és totalment oposada: “El Paso no tenia una dimensió política. Si l’hagués tinguda, jo no hi hauria pres part. L’art es mou fora del temps i del context sociopolític. Un artista no improvisa el fet de pintar figuratiu o abstracte. Per fer pintura no figurativa no n’hi ha prou de pintar coses que no es reconeixen. La pintura no figurativa és un camí que et porta a rebutjar tot allò que t’envolta materialment”.

Les connexions catalanes d’El Paso

L’aparició d’El Paso no va representar el primer intent de modernitzar l’art que es feia a l’Espanya de Franco. Quasi una dècada abans, el 1948, el grup català Dau al Set, format per Antoni Tàpies, Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats ja havia enriquit el panorama artístic estatal i l’havia homologat al millor i més lliure que s’estava fent al món. Plàsticament, no hi ha gaire relació entre els artistes de Dau al Set i els d’El Paso: la figuració imaginativa i d’arrel surrealista dels primers, que va donar com a resultat imatges entre oníriques i màgiques, sovint marcades per una atmosfera tel·lúrica profundament catalana, no té res a veure amb l’abstracció reconcentrada i intensa d’El Paso, que va ser com una centrifugació de la tradició barroca espanyola i que es caracteritza sovint per una contundent severitat castellana.

Les connexions, tanmateix, hi són. Saura i Millares van col·laborar puntualment a la revista Dau al Set. I un dels primers crítics que van prestar una positiva atenció als artistes d’El Paso -“Al principi ens van clavar unes garrotades tremendes”, recorda Feito- va ser, justament, el crític oficial del grup català, el polifacètic Juan Eduardo Cirlot. També en aquest cas difereixen notablement les visions de Canogar i Feito. “Només ens vam veure un o dos cops -diu Canogar sobre Cirlot-, però recordo que era un home captivador. Tenia una cultura que a Espanya tenia ben poca gent. Ens vam cartejar una temporada. Sens dubte, va ser un gran animador cultural, tant per a Espanya com per a Catalunya”. Feito també reconeix que Cirlot va ser un dels primers que els va ajudar, però de seguida aclareix que no el va tractar gaire. “Jo vivia a París i venia poc per aquí, i a més un dia vaig rebre una carta seva [de Cirlot] en què em deia que valorava molt la meva obra, i que si li podia regalar un quadre meu per estudiar-lo més detingudament. Aleshores tots regalàvem molts quadres, perquè estàvem segurs que no en vendríem mai cap, però que ell m’ho demanés d’una manera tan directa va fer que no n’hi enviés cap. Allò va refredar la relació”.

Amb els artistes de Dau al Set, una mica més grans que ells, Feito i Canogar també hi van tenir relació, sobretot quan els dirigents franquistes es van adonar que aquells nous representants de la modernitat plàstica espanyola eren excel·lentment acollits arreu del món i es van apuntar al carro de promocionar-los per projectar a l’exterior una cara més oberta i amable del règim. Entre finals dels 50 i principis dels 70, més o menys tots van coincidir a París, o a les biennals de Venècia i de São Paulo, o en galeries i museus dels Estats Units i d’Europa. Tant la distància artística com la personal, però, va fer que sempre tots anessin a la seva. Parla Feito: “En aquella època ningú sabia res de ningú. Jo no sabia res de Dau al Set, quan començava a pintar. Després sí que vaig conèixer personalment Tàpies, Tharrats i Cuixart, i és innegable que tenien un valor indiscutible, igual que Chillida, però si exposàvem junts és sobretot perquè estàvem en la mateixa vena”. Qui ara parla és Canogar: “Amb Tàpies, mai no vaig tenir gaire relació, perquè sempre intentava separar-se de la gent de la seva generació. Un cop li van preguntar per El Paso i va respondre: «Sí, són interessants aquests joves...» Ell volia que es parlés de Picasso, de Miró i de Tàpies. I prou. També vaig tractar una mica Cuixart, però no gaire, perquè va deixar d’interessar-me aviat. A Joan Ponç no el vaig conèixer mai, perquè ell vivia al Brasil. Però vaig saber que, a la Biennal de São Paulo del 71, un home havia atacat un Millares, i van dir que havia sigut Ponç”.

No és la dels companys/rivals de Dau al Set l’única connexió catalana de Feito i Canogar. N’hi ha una de més important, quasi commovedora, almenys per la manera tan admirada i agraïda com els dos veterans artistes en parlen. Aquesta connexió és Joan Miró. De Miró, Canogar en diu que era un gran artista i que, a més, era d’una enorme generositat. Feito diu el mateix i ho il·lustra amb una anècdota. “Jo tenia una exposició en una galeria de París. Un dia vaig mirar el quadern on els visitants escrivien què els semblava. Vaig veure una dedicatòria que posava: Una abraçada. Miró. Em va agafar un atac: Miró havia visitat la meva exposició i jo no hi era! El galerista em va dir que em tranquil·litzés, que Miró havia dit que l’endemà a les cinc tornaria. L’endemà jo era a la galeria des de les quatre, i a les cinc va arribar Miró. Era una persona meravellosa, amb un afecte i un interès extraordinaris per la gent jove. Que un gran artista s’ocupi dels joves és insòlit. Miró ho va fer sempre”, explica Feito. I remata: “Ara que soc vell, la gent em diu que la meva cara va prenent uns aires mironians. Tenen raó, però el que jo vull -diu somrient- és que sigui la meva pintura, i no la meva cara, la que s’assembli a Miró”.

Compromís polític (o no) i l’Espanya que fa mal

No és una simplificació afirmar que les vides i les trajectòries artístiques de Luis Feito i de Rafael Canogar han quedat marcades pel grau de compromís sociopolític que l’un i l’altre han mostrat personalment i, en especial, que atribueixen a la seva feina creativa. En el cas de Feito, que considera “que un artista no hi ha de fer res dins la societat”, ell mateix reconeix que el record traumàtic de la guerra va ser el que el va portar a viure a París durant més de vint anys, entre el 1954 i el 1981, d’esquena als enormes canvis que es produïen a l’estat espanyol. “Ho havia passat massa malament, no volia saber res del que succeïa aquí -explica-, durant molt de temps vaig témer que el país tornaria a caure en una guerra i que els espanyols ens mataríem els uns als altres: és una por que m’ha acompanyat sempre”. En termes artístics, aquest refús de la realitat -per protegir-se’n o per transcendir-la- s’ha concretat en una visió de l’art més espiritual que intel·lectual. “Soc un pintor antiliterari i antiverbal: una pintura no ha de dir res, el que ha de fer és existir”, exclama Feito. Així, la seva pintura s’ha mogut sempre dins les coordenades d’una abstracció intimista i intensa, amb abundància, al principi, de negres i de grisos, i, a partir dels 60, amb una imponent preponderància del vermell. A casa seva té penjades cinc teles impressionants de la seva millor època -entre finals dels 50 i finals dels 60-; són la prova que la seva obra és d’una coherència estricta però plena de sorpreses.

A diferència de Feito, Canogar sempre ha reivindicat el compromís de l’artista amb la seva societat. És per això que, tot i haver estat casat amb una nord-americana, mai no va voler viure fora d’Espanya. I és per això, també, que un cop clausurada la seva primera etapa abstracta va fer, durant els últims anys del franquisme, un seguit d’obres d’un insòlit caràcter figuratiu, marcades d’una banda per la denúncia de les monstruositats de la dictadura (amb títols tan eloqüents com La paliza i El castigo ) i, d’una altra, per la voluntat de concòrdia i reconciliació (amb títols igualment eloqüents com El abrazo i El pacto ). El tema d’aquest període de la seva obra, en tot cas, no ens hauria de confondre. Canogar va ser capaç de crear imatges icònicament figuratives sense caure en l’obvietat i sense renunciar a la provatura formal. En aquest sentit, el joc d’embalums de les seves obres, que els dona una dimensió entre pictòrica i escultòrica i un suplement d’intensitat perquè semblen abordar els espectadors, encara funciona molt bé. “Jo vaig deixar de fer informalisme -raona Canogar- perquè no volia convertir una cosa que era visceral en una cosa acadèmica i mecànica. I també vaig deixar-ho per la tensió de la realitat, perquè em volia acostar a una societat que veia allunyada de la meva creació artística i necessitava fer-los arribar el meu crit de llibertat. Van ser uns anys importants, aquells. Com a ciutadà i com a artista, vaig viure la Transició amb entusiasme”, clou Canogar.

En termes ideològics i sociopolítics, només hi ha una qüestió en què coincideixin actualment Feito -que no va tornar a Espanya fins als 90, després de viure a Mont-real i a Nova York, i que considera que Aznar va ser un bon president del govern- i Canogar -que va tenir responsabilitats en consells assessors relacionats amb el patrimoni artístic durant els governs González-: tant l’un com l’altre critiquen acèrrimament Podem. Els critiquen la combativitat amb què rellegeixen i reexpliquen la història recent espanyola. “No comparteixo en absolut els atacs contra la Transició -explica Canogar-. Aleshores es va aconseguir un miracle, tothom va haver de cedir, obrir-se a altres formes de pensar, aprendre a conviure amb els diferents... Que ara uns joves vinguin a demolir tot allò em sembla molt trist, i em decep. Els espanyols mai no havíem estat tan bé, a pesar de tots els pesars”. Feito és encara més contundent: “Estan fent tot el possible per destruir un fet històric meravellós. Per una vegada aquest país va prendre consciència que no es va enlloc amb catàstrofes, ¿i ara venen uns senyorets a dir-nos que tot va ser mentida?! Bah, ximples...”

“La vanitat és mortal per a un artista. Cal ser molt ambiciós però gens vanitós."

En termes artístics, hi ha també una qüestió en què Feito i Canogar -que ara ja a penes tenen cap relació, no perquè estiguin enemistats sinó perquè la vida els ha dut per camins diferents- coincideixen plenament. És la lúcida passió que encara senten per la pintura. Tot i els seus vuitanta-dos anys, Canogar continua en plena forma: pinta a bon ritme i es desplaça pel taller amb una agilitat i una desimboltura endimoniades. A més, està a punt d’inaugurar tres exposicions. A tocar de la norantena, Feito diu que ja no té energia per pintar, però les seves paraules destil·len saviesa artística: “La vanitat és mortal per a un artista. Cal ser molt ambiciós però gens vanitós. La pintura no és un ofici, és una passió meravellosa que requereix força, voluntat, coratge i també moltes pretensions. Parlo de pretensions artístiques, no mundanals. En un artista autèntic la modèstia sempre és falsa. Un bon artista, un artista que es mereixi ser qualificat com a tal, ha de voler ser Rembrandt o Velázquez, malgrat que després no els arribi ni a la sola de la sabata”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT