Sí, als monestirs medievals hi havia discussions, corredisses i cops de porta. Un grapat de coses trencaven la suposada tranquil·litat en aquests recintes: les enveges, les diferents interpretacions de les sagrades escriptures (com ara la defensa de la pobresa amb què havia viscut Jesucrist versus l’opulència amb què vivien els papes, bisbes i cardenals), els llibres amb imatges prohibides o l’homosexualitat entre els monjos. Ens ho va explicar el 1980 amb detall i imaginació l’italià Umberto Eco a El nom de la rosa (La Butxaca), un llibre que va ser un èxit de vendes immediat. “Utilitzant el recurs d’una trama policíaca que recorda les novel·les de Conan Doyle i Agatha Christie, l’autor ens submergeix en una època extraordinàriament convulsa dels últims segles medievals, en una abadia benedictina italiana que viu sota l’estricta regla de sant Benet, l’única acceptada pel papat”, precisa l’historiador Ferran del Campo, professor a l’Institut Pere Ribot de Vilassar de Mar.

“Com en moltes novel·les històriques, el gran actiu d’ El nom de la rosa no és només que hi surten personatges que van ser reals, com els franciscans Ubertino de Casale, Michele de Cesena, el català Girolamo de Caffa (Jeroni de Catalunya) o l’inquisidor i dominic Bernat de Gui, sinó també l’acurada ambientació del que era la societat medieval; a més, és un dels pocs casos en què la versió cinematogràfica fa honor al text, en una gran pel·lícula protagonitzada per l’escocès Sean Connery”, opina Ferran del Campo.

Les llegendes i els mites que envolten els monestirs medievals també han despertat l’interès d’un grapat d’autors catalans. A Rere els murs (La Butxaca, 2011), Núria Esponellà explica la història del Mestre Peire, un dels escultors de més renom del segle XII, que ha d’esculpir la monumental portalada de marbre de Sant Pere de Rodes abans no arribi el Jubileu. No serà una tasca fàcil: són temps difícils i hi ha molts interessos enfrontats.

Un amor impossible a Saïdia

Ferran Garcia-Oliver, a La melodia del desig (Edicions Bromera, 2013, premi Alfons el Magnànim València de Narrativa), teixeix una història extraordinària amb un estil literari atractiu, a mig camí entre la prosa i la poesia, i amb un argument en aparença molt senzill i clàssic: l’amor impossible entre la jove monja Magdalena de Bordils, del monestir de la Saïdia, de València, i el jove orguener Genís Tristany, d’una família de jueus conversos.

La melodia del desig és un viatge fascinant per la tardor medieval valenciana i una història d’amor emocionant per la radical confrontació entre els sentiments individuals i les normes socials, familiars i religioses. Per més que el lector pugui pensar que són aquestes normes les que triomfen quan Magdalena i Genís no aconsegueixen poder viure lliurement i obertament el seu amor, les seqüències finals de la novel·la suggereixen una altra interpretació. La protagonista, Magdalena de Bordils, no pot canviar les normes, i la consciència personal no li permet desobeir-les, però res no li impedeix continuar fidel al seu sentiment fins al final, potser perquè sap o intueix que l’amor humà és un reflex de l’amor diví”, interpreta Josep M. Salrach, professor de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

El món dels marginats

El context històric de La melodia del desig és la València del segle XV, que l’autor coneix meravellosament bé per la seva condició de gran medievalista. “Carrers, places, barris, cases, palaus, esglésies i convents, cada racó de la ciutat i dels afores són descrits amb tanta saviesa i precisió que el lector s’hi sent transportat, com si hi estigués passejant -assegura Salrach-. Ferran Garcia-Oliver coneix també els grups socials urbans, la mentalitat de la gent i els prejudicis i fins i tot els odis racials, i això també es nota, i molt: el món dels marginats, dels socialment exclosos, dels suspectes i dels diferents, la situació i tracte de les minories (jueus i musulmans), tot això té una presència forta i de vegades dramàtica en el llibre. L’estremiment que produeix, per exemple, la lectura d’una sentència judicial escrita en el català de València d’aquella època, amb paraules que són literalment les que s’utilitzaven llavors, en el cas dramàtic d’una monja, Dominga Llançol, que va tenir un fill amb Andreu, amb qui va intentar fugir, és impressionant i difícil d’oblidar”.