Els hotels poden ser el destí principal d’un viatge. Dormir a les habitacions on s’han escrit llibres, s’han viscut històries d’amor o ha mort un famós s’ha convertit en la passió de molts viatgers. Ara, calen diners per dormir a les cambres que van inspirar La mort a Venècia, de Thomas Mann, al Grand Hotel des Bains venecià, el mateix on vivia el fundador dels Ballets Russos Serguei Diàguilev. En canvi, per fer nit al famós Chelsea Hotel de Nova York, on va viure dos anys Milos Forman, va morir Dylan Thomas i Janis Joplin se’n va anar al llit amb Leonard Cohen, s’ha d’esperar, ja que l’estan reformant. I segurament, quan obri les portes serà més car que quan hi van dormir Mark Twain, Jack Kerouac i Charles Bukowski. Ara bé, si vols conèixer hotels així, pots tirar de picaresca i entrar-hi per fer un cafè tot fent-te el distret.

Hotel Astoria

Sant Petersburg

L’Hotel Astoria no sembla res de l’altre món, quan hi passes per davant. La mirada de gairebé tothom, de fet, es dirigeix a la catedral de Sant Isaac, just al davant, i no al balcó des d’on Lenin va fer un discurs el 1919. Un balcó al tercer pis, a la Royal Suite. Lenin va sortir-hi per animar els soldats bolxevics que s’havien atrinxerat a la porxada de l’hotel, quan cada cantonada era una barricada. Llavors jo no tenia prou diners per dormir en un hotel així, però vaig fer un cafè horrible en una sala elegant on em va atendre una dona grassa vestida amb un uniforme de servent molt lleig que pretenia formar part de la idea dels nous propietaris de l’Astoria de recuperar la màgia de quan l’hotel va ser inaugurat el 1912.

La senyora grassa era, però, un sol. A més, parlava una mica d’italià, perquè durant uns anys a l’URSS es va permetre llegir L’Unità i molta gent va aprendre italià, ja que el comunisme de Togliatti els semblava tan fresc i modern com semblaven els Beatles quan van arribar a Espanya. I la dona va fer-me de traductora quan li vaig preguntar si era cert que Bulgàkov havia escrit pàgines d’ El mestre i Margarida a l’Astoria. Al cap de pocs minuts tenia tres persones explicant-me que l’habitació 412 és citada al llibre i que al guarda-roba s’hi amaga un dels personatges. Recordo, al fons del guarda-roba, un calçador de sabates d’aquells de fusta, llargs, que sembla un fuet per esperonar cavalls. I molta pols. Era l’any 2000 i l’hotel necessitava una reforma.

Llavors a l’Astoria no hi havia intenció de promocionar-se recordant que allà hi havia passat la seva segona lluna de mel Bulgàkov o que el poeta Iessenin hi havia fet nit. Els treballadors, a més, van fer cara de sorpresa quan els vaig preguntar si era cert que Rasputin s’havia fet un fart de cardar amb dones casades a les seves cambres, quan l’Astoria era un símbol aristocràtic. A l’Astoria no hi he tornat, però mirant la seva pàgina web dedueixo que els preus s’han disparat i que, per sort, algú s’ha recordat de destacar que Bulgàkov va fer-hi nit. Ara dormir a l’habitació 412 és un luxe. Costa més de 450 euros la nit.

L’Hotel d’Alsace

París

Tothom en diu així: L’Hotel. Res més. De fet, més d’un cop he llegit “Hotel l’Hotel”, de forma redundant. “ Excusez-moi, le-hotel-ou-Oscar-Wilde-est-mort?”, vaig preguntar a una senyora, amb el meu francès macarrònic. I ella, fent aquells sorolls guturals de molts parisencs, va respondre alguna cosa com “ Ooohh..mmme...ouiii...l’hotel, l’hotel ”. I em va donar les indicacions per arribar a un hotel on van fer nit Grace Kelly, Jim Morrison i Jean Cocteau. Però si és recordat, és per Wilde, que va morir-hi sota el nom de Sebastian Melmoth. Després l’escriptor va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise, en una tomba que avui els seus admiradors omplen de petons. Una horterada que segurament no hauria agradat a Wilde, que era a l’hotel escapant d’aquella Anglaterra que l’havia empresonat per ser massa indecent.

No tenia mal gust, Wilde. Un carreró de Saint-Germain-des-Prés i un antic palauet aixecat on la reina Margot havia tingut les seves dependències, convertit en hotel al segle XIX sota el nom d’Hotel d’Alsace. Sí, l’hotel té cognom: Hotel d’Alsace. Però va passar a ser directament l’Hotel. Especialment des que Wilde va morir-hi el 30 de novembre del 1900, suposadament marxant amb unes últimes paraules que d’alguna manera buscaven la bellesa, la perfecció: “O marxa aquest paper de paret o marxo jo”. Va marxar ell. El paper va durar uns quants anys i potser va ser criticat per Jorge Luis Borges, que com el senyor que era també va viure uns mesos a l’Hotel. Després, atrets per la crida de Wilde, hi han passat Mick Jagger, Johnny Depp i Keanu Reeves. I el preu ha anat pujant.

Si Jim Morrison s’hi va poder drogar encara per un preu normal, ara fer-hi nit costa més de 300 euros. L’Hotel explota bé la seva història i organitza una visita guiada per la ciutat. L’habitació de l’hotel més cara, esclar, és la 16, on va morir l’escriptor anglès. Ara hi han posat fotos seves i s’ha canviat el paper de la paret. En un gest elegant, se’n va posar un de semblant al que Wilde tenia a Londres, descrit per ell en un diari personal.

The Strand Hotel

Rangun

Vaig arribar a Rangun amb una còpia de Dies a Birmània, la primera novel·la de George Orwell, a la maleta. Pretenia llegir-lo a l’Hotel Strand, on Orwell l’havia escrit, en una mena d’acte ritual sense gaire sentit. Un homenatge amb un punt d’infantil i un punt de pretenciós. Em feia il·lusió, vaja. L’Strand és un dels hotels dels germans Sarkies, uns armenis que van fer fortuna amb hotels creats a gust dels britànics a finals del XIX. I l’Strand era una de les joies de la corona on van dormir centenars de treballadors de l’administració colonial britànica. Un d’ells era Eric Blair. És a dir, George Orwell.

Els noms canvien. Els últims anys el règim militar ha anomenat Yangon l’antiga Rangun i Myanmar a Birmània. I llavors George Orwell es deia Eric Blair. Amb quina facilitat canvien els noms. I els escenaris. L’Strand sembla una d’aquelles dones grans que manté l’elegància sense tenir necessitat d’inflar-se de Botox. Encaixonat entre edificis vells, ja no sembla un hotel de cinc estrelles, ja que no hi han pogut posar piscina ni pista de tenis. A més, el govern militar, que controla Birmània, ha construït una autopista i un nou port per evitar que es pugui veure el riu que passava just davant de l’Strand en temps d’Orwell. Però l’hotel és encantador.

L’Strand em va seduir malgrat que no van ser capaços de dir-me l’habitació on havia dormit Orwell. Blair era tan poca cosa, llavors, que no en va quedar constància. Sí que saben on van dormir prínceps i generals. L’hotel em va seduir malgrat que el bar, on sí que sabem que Orwell s’hi passava moltes hores escrivint, és ben petit. Orwell preferia un puro i una copa en lloc de travessar el hall i degustar un high tea que encara avui et transporta a altres èpoques. Orwell hi tornava després de passar setmanes senceres al delta d’Irrawaddy, on el 1924 treballava d’assessor de la justícia documentant escenaris de delictes i crims. Deu anys després de rebre aquella feina, i després de llargues estades a l’Strand, Orwell publicaria el 1934 Els dies de Birmània i tornaria a Europa. Mai més va poder dormir en hotels tan elegants com l’Strand.

Hotel Geneve

Ciutat de Mèxic

Porfirio Díaz estava esmorzant a l’Hotel Geneve quan li va esclatar al país la revolució que acabaria amb ell exiliat el 1910. Segons expliquen, va acabar-se l’esmorzar, va pagar i va marxar relaxat. Confiant en la seva sort. Pocs mesos després, Díaz marxava a l’exili i Pancho Villa i Emiliano Zapata entraven a l’hotel; un hotel gestionat per suïssos que, sent fidels a la seva terra, van convertir-lo en una zona neutral on els estrangers s’amagaven de les balaceras, que deixaven els carrers de Mèxic plens de morts.

L’Hotel Geneve llavors s’alçava entre jardins. Ara és al mig de la Zona Rosa, una zona plena de discoteques, locals amb clientela gai i sex shops. L’hotel ha quedat una mica fora de lloc i, malgrat que el hall i el restaurant són tan elegants que et sents incòmode sense corbata, les habitacions sembla que no han canviat gaire des que hi feien nit Winston Churchill o Aleksandra Kolontai.

El propietari podria haver fet més per modernitzar l’hotel, ja que de diners no n’hi falten: és Roberto Slim, nebot d’un dels homes més rics del món, Carlos Slim. Curiosament, els pares de Carlos Slim, Julián Slim Haddad i Linda Helú, van viure a l’hotel quan es feien construir una casa nova. El Geneve viu de la fama, de la seva història, però s’ha quedat vell. Només paga la pena dinar-hi o fer un cafè a la planta baixa, convertida en un petit museu amb objectes i records de qui hi va passar alguna nit.

Durant dècades aquest hotel era la llar dels polítics, actors i intel·lectuals que passaven per Mèxic. La llista impressiona: Winston Churchill, Paul Newman, Sophia Loren, l’aviador Charles Lindbergh, Marlon Brando, Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa... Però per celebrar-ne el centenari, els responsables de l’hotel van decidir demanar a un polític en concret el pròleg del llibre sobre les aventures del Geneve, polític a qui dediquen una vitrina ben gran al hall. L’adoren. El polític és el socialista espanyol Felipe González. Sí, l’Hotel Geneve s’ha quedat molt vell. Massa.

American Colony Hotel

Jerusalem

L’any 1881 un grup de nord-americans rics van anar a viure a Jerusalem per sentir-se més a prop de Déu. Al capdavant hi havia Horatio Spafford, un advocat de Chicago que havia vist la llum. Plegats van comprar una preciosa residència d’una família otomana i la van convertir en la seu de la seva colònia obrint-la a les famílies messiàniques que volien visitar Terra Santa. De la passió es va passar al negoci gràcies a un estrany rus amb passaport alemany que afirmava ser baró: Plato von Ustinov. Aquest rodamón havia començat a fer diners amb un nou negoci a l’alça, els turistes, i va convertir la colònia en un hotel.

L’hotel, amb el temps, ha generat la seva llegenda. Molts nord-americans, quan viatgen, busquen llocs on hi hagi altres nord-americans. Així que per aquestes habitacions d’estil otomà han passat Bill Clinton, Bob Dylan i Philip Roth. Ara part del seu encant neix de la seva ubicació, molt pròxima a una la línia fictícia que separa barris jueus d’àrabs, a la zona de Sheikh Jarrah. L’American Colony Hotel es va convertir en la residència ideal per a periodistes i espies, seguint les passes de Lawrence d’Aràbia, que hi va ser entrevistat per al New York Times. De fet, la frontera entre Israel i Jordània passava dos carrers més enllà del 1948 al 1967. Com a conseqüència, alguns dels grans escriptors de llibres d’espies, com John Le Carré i Graham Greene, van fer-hi nit. Era el lloc ideal. I Le Carré va escriure als preciosos patis amb fonts de l’hotel part del seu llibre La chica del tambor.

L’hotel encara és propietat dels descendents d’Horatio Spafford i s’ha convertit en un dels hotels més elegants de la ciutat i manté tot l’encant. És tan bonic, que s’hi han rodat molts films. Un d’ells, Cita amb la mort, adaptació de Michael Winner d’un llibre d’Agatha Christie, amb Peter Ustinov com un dels actors protagonistes. Per a Ustinov va ser emocionant, ja que el seu avi era Plato von Ustinov, l’home que havia creat l’hotel. Dormir a l’hotel creat pel teu avi és un luxe que pocs poden viure. No tothom és Peter Ustinov, esclar.