En un dels seus llibres més demolidors, Mestres antics, l’escriptor Thomas Bernhard explica la història de Reger, “una intel·ligència aguda i insubornable”, un musicòleg que ha estat anant cada dia, durant trenta-sis anys, dia sí dia no, a la sala Bordone del Kunsthistorisches Museum de Viena. I sempre al mateix banc, des d’on contempla L’home de la barba blanca de Tintoretto. A Reger no li agraden els museus, ni tampoc l’art, que sempre ha trobat fals, mentider i, per això, repulsiu. I encara li agraden menys els historiadors de l’art, a qui considera autèntics anihiladors de l’art, per la seva -diu- xerrameca. I, tanmateix, encara que considera que “totes les pintures són esplèndides, però ni una sola és perfecta”, dia sí dia no es planta al davant del seu Tintoretto.

Reger ho va saber des del primer dia, quan s’hi va asseure al davant, oblidant tota la resta de quadres.“La veritat és que tots aquests així anomenats mestres antics són fracassats, sense excepció estaven tots condemnats al fracàs, i l’observador pot contemplar aquest fracàs en cada detall dels seus treballs, en cada pinzellada”. Reger està convençut que tots aquests grans mestres sempre van pintar, només, algun detall dels seus quadres de manera genial, però no pas un quadre sencer de manera genial, mai. Però L’home de la barba blanca, pensa, no: “Ha resistit més de trenta anys la meva intel·ligència i el meu sentiment”. I per això el considera el més preciós que s’exposa al Kunsthistorisches Museum. No li agrada Tintoretto, però sí aquesta pintura: “Des de fa més de trenta anys, miro aquest quadre i encara puc seguir mirant-lo, no hauria pogut mirar cap altre quadre més de trenta anys”.

Per què, com a Reger, algunes obres ens fascinen fins a l’extrem d’arrapar-se als nostres ulls i no deixar-nos? Què hi veiem, de vegades, en algunes coses que, des d’aleshores, no podem deixar de mirar-les? Qui no ha sentit, ni que només sigui un cop a la vida, al davant d’una obra, un calfred, una tremolor, el cabell eriçat, la pell de gallina? Què ens passa, quan això ens ha passat? Què té, allò que ens ho provoca? Reger ens recorda que no estimem l’art, sinó algunes obres que ens trastornen. Que no estimem el cinema o la literatura o la música, sinó alguns films i llibres i composicions després del coneixement admirat dels quals ja no som els mateixos. Ens recorda, també, que l’autèntica experiència de l’art no hi entén de coses generals, sinó del caràcter irrepetible del que és individual.

“L’art en conjunt no és, al capdavall, cap altra cosa que un art de supervivència”: l’intent, diu Reger, “de fer front a aquest món i les seves contrarietats”. L’important de l’art desborda l’art. “Tots aquests quadres són expressió de l’absolut desvaliment de l’home per arreglar-se-les amb si mateix i amb tot el que l’envolta durant la seva vida”. Per això, “per molts que siguin els grans enginys i els mestres antics que hem pres per companyia, no substitueixen ningú; al final ens deixen sols”.

Potser és que, quan contemplem una obra d’art, en el fons, més que mirar una obra d’art, en realitat, ens hi estem mirant, o descobrint!, a nosaltres mateixos. Per això, només podem veure l’obra d’art si arribem a ser capaços de reconèixer-nos-hi. I el mateix, en cert sentit, deu passar amb la vida. Creiem que podem mirar el món com si fos una cosa diferent de nosaltres, com si n’estiguéssim separats i la vida passés pel davant dels nostres ulls. I, tanmateix, una part important del que som ja està desplegada, com una teranyina de la qual no ens en podem desfer, entre les coses i els altres que ens envolten.