“ES VAN OBLIDAR DE NOSALTRES en fer les autopistes. No tenen accés al barri. Ens han deixat molts sorolls, murs i ponts de formigó”. La frase queda escrita en un mural.

El 22 d’octubre, a la pestanya “Notes de premsa” de la pàgina web del servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona, es va publicar un text de 2.344 caràcters amb espais titulat: “L’Ajuntament de Barcelona condemna l’acte vandàlic al Centre de Serveis Socials Ciutat Meridiana - Torre Baró - Vallbona”.

Aquell llarg matí, després d’aturar dos desnonaments, i convençuts que la regidora de Nou Barris, Irma Rognoni (CiU), feia com si no sentís les seves peticions, uns quaranta veïns de Ciutat Meridiana, el barri més pobre de Barcelona, van causar destrosses en una oficina de serveis socials de l’Ajuntament.

Segons l’Ajuntament, es tracta d’un “acte vandàlic” (“presumpta infracció penal”). Segons l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana i el Col·lectiu Jove de Nou Barris, unes entitats en les quals s’agrupen uns tres-cents veïns, es tracta d’un “desbordament irat de la protesta” (“Demanem reiteradament la solució dels problemes”).

Ciutat Meridiana, penjada de Barcelona, a la perifèria, viu en perpètua tensió. Té el trist rècord de ser el lloc amb més desnonaments d’Espanya. Per això l’han batejat com a Villa Desahucio.

Amb les dades estadístiques del 2013 i els càlculs aproximats a la mà, un es posaria a plorar desconsoladament: gairebé el 20% dels seus deu mil habitants (una tercera part, estrangers) no tenen estudis, ni tan sols estudis primaris. Un de cada cinc pisos corre el risc de ser embargat (en total hi ha 3.670 pisos a Ciutat Meridiana). I té la renda més baixa de la ciutat, més de set vegades inferior a la renda mitjana de Pedralbes. Segons les dades oficials, el nombre d’aturats de llarga durada s’ha triplicat i ara arriba al 43,5%. Els tècnics municipals ho resumeixen així: “Situació de vulnerabilitat econòmica”. Ergo, risc de pobresa extrema, un eufemisme que s’utilitza per no anomenar les coses com cal. Simplement, pobresa.

VILLA DESAHUCIO

Des del 2007 la crisi econòmica ha afectat en un grau molt més alt el barri de Ciutat Meridiana que altres zones de la ciutat.

A Ciutat Meridiana els desnonaments se succeeixen a velocitat de vertigen. Formen part de la quotidianitat, de la normalitat, del dia a dia. Durant els “anys de bonança”, del 1996 al 2006, els bancs també es van acarnissar amb els seus habitants; no perquè tinguessin gaires recursos, sinó perquè se’ls podia enredar fàcilment. En alguns casos, com el del ghanès Kofi Ackon, els nouvinguts signaven fins a tres escriptures de propietat. Per descomptat, sense llegir ni el contracte de compravenda ni encara menys la lletra petita. La majoria dels nouvinguts “confiaven” cegament en els “senyors” dels bancs, “l’autoritat”. “Semblaven persones serioses que volien el nostre benestar”, diuen els afectats.

El 2005 a Ciutat Meridiana hi havia una dotzena de sucursals bancàries. Avui en queden cinc (dos de La Caixa, una del BBVA, una del Banco Santander i una del Banc Sabadell). El 2005 a Ciutat Meridiana hi havia una dotzena d’immobiliàries. Avui només en queda una, Vendopor.

A l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, al carrer Rasos de Peguera, 210, es forma els immigrants, els “guerrers de les estepes”, tal com els descriuria Ana María Matute a Olvidado rey Gudú (1996): “ Muchachas [i nois] de trenzas negras y de largos y sombríos ojos ”.

Els dijous a les 7 de la tarda hi ha assemblea.

ELS DESNONATS

A l’assemblea de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana del dijous 6 de novembre del 2014 el Julián Pérez ocupa un dels seients enganxats a la paret de ciment, malenconia i pladur. El local de l’Associació és un barracó provisional d’uns dos-cents metres quadrats. Fa una mica més de vint anys que l’Ajuntament els va prometre instal·lacions noves.

La junta la presideix Filiberto Bravo, Fili (Almoharín, Càceres, 1952), implacable, inflexible i indestructible.

En aquestes assemblees, entre les constel·lacions familiars i el manual de supervivència de Rambo, el Filii els seus col·laboradors (el Joaquín, la Sandra, el Miguel i el Tall) encoratgen els veïns amb dificultats econòmiques, els animen a tirar endavant i els ajuden a travessar el desert dels anys de la pobresa a Barcelona.

El Julián va ser el primer desnonat de Ciutat Meridiana. Nascut el 1975 a la localitat vinícola de Neyba, a la República Dominicana, va arribar a Barcelona el 2003 amb els diners justos per agafar el metro. Va treballar en tallers de xapa i pintura, reparant cotxes i pintant-los amb la pistola.

“Em guanyava bé la vida, eren bons temps. Podia treure uns dos mil euros mensuals amb les hores extres -recorda, mortificant-se-. Però tot això es va acabar el 2007”. El 2007 el van desnonar de l’avinguda dels Rasos de Peguera, 93, 5è 1a. Llavors no existien ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), ni les comitives judicials (manyà inclòs), ni la paraula desnonament (acomiadar l’inquilí).

El primer desnonament de Ciutat Meridiana va ser el seu. Tan nou, que CatalunyaCaixa (en aquell temps Caixa Catalunya, després Catalunya Bank, avui BBVA) es va avenir a negociar, a la baixa: el tracte consistia a donar-li uns dos mil euros a canvi del pis de propietat, perquè la hipoteca mensual de 1.200 euros ja no la podia pagar. Va agafar els diners i se’n va anar a València amb Lepant, a la zona de la Sagrada Família, on pagava uns sis-cents euros per un pis de lloguer.

Fa sis mesos que el Julián va tornar a Ciutat Meridiana. Hi va tornar amb la seva dona i amb els seus tres fills: S. (1997), A. (2003) i J. (2009). Van ocupar el tercer primera del número 24 del carrer de Perafita. Va forçar la porta i hi va entrar. El pis pertany al banc. Hi residia una família que ja va haver de marxar per no poder pagar el lloguer.

Ell tampoc paga el lloguer. No paga res. No té res.

I allà, a Perafita, 24, espera una nova “execució hipotecària”. Espera el seu torn, com un condemnat davant del cadafal, com un estat de variació de capital comptable, com els nois que van deixar la seva joventut a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, tal com explica a Los favores de la fortuna Frederic Manning: “ A unos cuantos metros a cada lado, los hombres ya se convertían en sombras en la niebla ”. El Julián diu que està cansat de buscar feina: “No hi ha res”. No vol ser un heroi.

A l’assemblea del dijous 6 de novembre el Julián s’acomoda al seient, entre dos nigerians armats de paciència.

El Fili esmenta el seu nom com a exemple a seguir: el Julián va ajudar a aturar dos desnonaments dels 16 que hi va haver tres dies abans al districte de Nou Barris.

Davant del Julián també hi ha asseguts altres aspirants a ser desnonats.

La mare soltera Reyna Hernández (Tegucigalpa, Hondures, 1970) espera el seu tercer desnonament. “No t’espantis si veus escarabats”, adverteix a aquest reporter, que puja a l’habitació en què malviu (carrer de les Agudes, 83, 2n 1a). Literalment, dos escarabats negres corren, furiosos, pel cotxet del seu nadó, al costat del bressol. A l’estat del seu WhatsApp, Reyna hi ha posat paraules d’ànim extretes dels salms: “Saps una cosa? Déu t’estima i t’accepta com ets”.

Fa unes setmanes va morir a Santo Domingo el pare del Pascual Pérez (Los Ríos, República Dominicana, 1966). Per poder assistir al funeral, el Pascual va haver d’“esgarrapar” entre els amics les monedes que necessitava per pagar-se el bitllet d’avió.

El Pascual Pérez assisteix a l’assemblea. El 28 d’octubre li van subhastar el pis en què viu amb la seva dona i els seus tres fills (”execució hipotecària 216/2014”, a l’avinguda dels Rasos de Peguera, 43). El toreja l’advocat d’ofici, que es desentén d’ell: “Espero que em truqui”. Al seu germà, Francisco Pérez (Los Ríos, República Dominicana, 1964), no només el toreja el cinquè advocat que ha contractat sinó també l’asseguradora Fremap, que no li facilita l’informe mèdic per reclamar la indemnització que li pertoca, que es calcula que podria ser d’uns seixanta mil euros (al Francisco només li van pagar 1.326 euros). El Francisco va caure de la tercera planta de l’obra en la qual treballava. No es va matar de miracle. Mes i mig ingressat a l’hospital. En va sortir fet pols. Supervivent d’un desnonament anterior, espera que torni la comitiva judicial (inclosos el secretari judicial, la dotació de Mossos i el procurador del banc) a l’avinguda de Rasos de Peguera, 214.

Óscar Augusto García, Andrés (Medellín, Colòmbia, 1985), compra les samarretes a la botiga de roba de segona mà Humana. Abans de la crisi econòmica els amics de l’Andrés sortien a les nits a fer una volta pel barri. En una camioneta hi carregaven els mobles i els estris en bon estat que es llançaven als contenidors d’escombraries. Ells en deien així: “Aquesta nit anem a El Corte Inglés”. Avui les escombraries són més pobres que els seus amos.

La Branda Ferreras (Santo Domingo, República Dominicana, 1976) i el Federico Cornuelle (Santo Domingo, República Dominicana, 1975) són una parella de “rebuig”, desnonats el 28 d’octubre. Als seus fills no els fa por Halloween, sinó la paraula papers, perquè els seus pares no en tenen. “Els del banc em demanaven papers, papers, uns papers que no tinc”, es queixa la Branda, furibunda.

La indolent Efe està casada amb l’Efosa, amb qui comparteix desesperances i desnonaments al carrer de Perafita, 67: uns desnonaments executats el 13 de juliol, el 6 de novembre i el 9 novembre del 2012, i el 23 de gener del 2013. Tots ells aturats per l’acció veïnal (activistes de l’Associació 500x20, de la PAH, de Nou Barris Cabrejada i de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana). A l’Efe l’han operat d’apendicitis, però no pot descansar per si tornen a buscar-la els homes de negre.

L’evangelista Eródito Sierra (Los Ríos, República Dominicana, 1963) compara el director de l’oficina del Banc Sabadell amb l’Home de Llautó d’El màgic d’Oz : “No té cor”. Continua vivint a l’avinguda de Rasos de Peguera, 90, gràcies a la dació en pagament, ja tramitada.

L’envellida Evelyn Agbedion (Benin City, Nigèria, 1977) ha ocupat Rasos de Peguera, 94, amb la seva filla, I. (2011), i amb la seva parella, Ké. L’Evelyn té 37 anys, però pel seu aspecte demacrat n’hi posaríem 20 més. Ella es refereix al barracó de l’Associació de Veïns com l’“oficina”: “Tu portes els problemes allà”.

No vol que els altres sàpiguen qui és. Al C. (Cali, Colòmbia, 1968) li fa tant de mal la zona lumbar que es droga amb diclofenac, ibuprofèn i Nolotil. El dolor se li va fer crònic com a conseqüència de treballar en les mudances moltes més hores de les que deia el contracte laboral. Ocupa un pis del carrer de Perafita, 63, amb la seva dona i dos dels seus tres fills: “[Els bancs] han robat, han estafat, han mentit i, del dia a la nit, uns pisos que valien 30.000 euros van passar a valer-ne 170.000”. El C. és l’única persona del món que ha dormit al braç d’un sofà: “[La resta del sofà] ja estava ocupada per altres que dormien asseguts”.

La indulgent Germania Rivas (La Descubierta, República Dominicana, 1984) cuida, a més dels seus fills, els nens que va abandonar una altra dona. Els hi va deixar a casa.

El pintor Guillermo Cabral (Los Ríos, República Dominicana, 1958) busca a les deixalleries electrodomèstics inservibles als quals les seves mans puguin tornar la vida; el que ells també necessiten. El seu desnonament, del carrer de les Agudes, 81, 4t 1a, està pendent d’execució.

La riallera Helen Enyowara (Delta State, Nigèria, 1981) té tres nens petits, un pis al carrer de Perafita, 65, a punt que l’hi prenguin, i una multa d’Hisenda de 8.000 euros: “Em vaig queixar, i com que no van atendre la queixa, em van apujar més la multa”. Deu al banc més de cent mil euros. “Em van donar deu dies per pagar”, diu somrient, càndida, maternal, vestida amb teles Nigerian wax.

Al costat de la Helen, el Jaime Cadena (San Francisco de Quito, Equador, 1966). Com els gats, té set vides. Ha sobreviscut a set desnonaments.

Al costat del Jaime, el José Espinosa (Pereira, Colòmbia, 1962), que utilitza el verb desaparèixer per parlar dels objectes i les persones que se’n van anar, com en la dictadura argentina del 76: “Van desaparèixer”.

També assisteix a l’assemblea la Kathia Janet (San Francisco de Milagro, Equador, 1974), víctima d’un desnonament i de la violència masclista. El Kofi Ackon (Mumford, Ghana, 1970) vol una nacionalitat (“la que sigui”) per poder fer-se a la mar amb contracte; és pescador. Va naufragar el 8 de setembre del 2014. A ell i a quatre dels seus cinc fills els van fer fora de casa, a Rasos de Peguera, 85, baixos.

El tímid Lucky Ojeaburu (Lagos, Nigèria, 1971) no és pescador, però va arribar en pastera. No vol parlar-ne, se li enfosqueix el rostre.

La valenta Marilín Peña (San Pedro de Macorís, República Dominicana, 1966), del carrer de les Agudes, 81, 3r 2a, ha vençut tres desnonaments. Ella sí que entén l’amor: “El que fa que una parella es trenqui és la falta de diners”. Fa poc que a la Roser, una de les seves filles, l’han acomiadat d’una carnisseria del Mercat de Canyelles. Hi treballava de dilluns a dissabte, de sis del matí a dos quarts de quatre de la tarda, per uns sis-cents euros mensuals. En negre. “Em van fer fora quan em vaig queixar”.

La forta Milva Correa (Itauguá, Paraguai, 1983) no troba feina. L’any passat els seus fills no van celebrar la festa nadalenca de l’escola perquè no tenien res per portar-hi. I assisteixen a l’assemblea l’Emmanuel (contemplatiu), la Clara (ofegada pels deutes), el Ioki (amb el mòbil apagat), l’Ogechi (exhausta), l’Ellan (derrotat), el Joel (busca bolets per menjar), el Prince (recela de la premsa)...

L’ASSEMBLEA

A l’assemblea del dijous 6 de novembre, un dels activistes veïnals, el Pedro, esbronca molts dels immigrants: “Si jo dono la cara per vosaltres, vosaltres heu de donar la cara pels altres! Queda clar?”

Els immigrants desnonats assenteixen amb gravetat. Alguns es mereixen el retret. Aquí aprenen una paraula estranya, de la qual molts desconfien perquè acosta les persones sense enfrontar-les entre elles: fraternitat.

Pateixen la corrupció i el cansament de la societat, encara que no llegeixin els diaris: cas Bankia, cas de les targetes opaques... L’“estafa” de molts bancs (dels seus paradisos fiscals) l’ha denunciat el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), en un estudi de l’abril del 2013. “Finalment ha esclatat el cansament social per unes polítiques d’ajust que han pivotat en excés sobre els que menys tenen”, denuncia l’analista Josep Oliver Alonso.

Com que la resposta social, al carrer, ha sigut aclaparadora i ha aconseguit frenar diversos “llançaments d’habitatges familiars”, la modalitat de desnonament que s’està aplicant actualment -una perversa conversió del desnonament exprés -és el desnonament obert : executar l’ordre de desallotjament sense fer soroll, sense data ni hora acordada. Així s’eviten les concentracions que impedeixin que els Mossos d’Esquadra facin fora la gent sense que ningú els increpi. El poder també s’adapta a l’adversitat.

Per als immigrants de Ciutat Meridiana, l’Associació de Veïns és l’Estat. El lloc on se’ls respecta, se’ls empodera i se’ls dóna armes per lluitar: fullets, pamflets i pasquins com aquest: “Estratègies jurídiques i financeres, recursos municipals i solidaritat veïnal per evitar un desnonament”.

“Del que heu de parlar és del menjar, de les beques menjador, dels desnonaments! -els arenga el Fili, el president de l’Associació-. És d’això que heu de parlar!”