SI HI HA ALGÚ EN AQUEST MÓN QUE PUGUI PRESUMIR D’HAVER ACONSEGUIT L’IMPOSSIBLE ÉS L’ISLANDÈS JÓN GNARR. Als seus 48 anys, ha fet de tot. Ha sigut taxista, poeta, escriptor, guionista, publicista i, sobretot, comediant. Tanmateix, la seva transformació més increïble va arribar a finals del 2009, quan, enmig de l’hecatombe financera que acabava d’afectar de ple el seu país, va llançar un partit polític de broma i va guanyar les eleccions, de manera que es va convertir en alcalde de Reykjavík.

Gnarr ho admet. Ell va ser el primer a sorprendre’s, tot i que assegura que des del principi va intuir que la gent el votaria. “No podia veure cap raó per la qual no fos així. Estava bastant segur que tindríem molts vots”.

Ho explica en una entrevista amb aquest diari des de la tranquil·litat de qui ja no es dedica a la política. Després d’esgotar els quatre anys de legislatura, i malgrat l’alta possibilitat que tenia de ser reelegit, va preferir retirar-se a temps i dedicar-se a la seva veritable passió: l’art. Crear, escriure. A això s’ha entregat en cos i ànima des que va deixar l’alcaldia, l’any 2014. Va acceptar una residència artística a la Rice University dels Estats Units, i ara viu amb la seva família a Houston, Texas. A De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo, que acaba de ser publicat en castellà per l’editorial Capitán Swing, relata amb detall i molt d’humor el seu meteorític pas per la política.

“UNA FEINA ESTABLE”

La primera pregunta és obligada. Per què algú com ell, que ja era conegut com un dels còmics més populars d’Islàndia, es va ficar en un embolic així? “D’una banda, sentia la responsabilitat d’intentar fer alguna cosa per canviar les coses”. De la nit al dia, el sistema financer del seu país s’havia ensorrat. “Hi havia una crisi tan enorme i els polítics havien dit i fet tantes ximpleries que la gent havia perdut completament la fe en ells”.

Però Gnarr és franc. “Arribar a l’alcaldia també significava tenir una feina amb sou fix” i, com a artista independent, sempre havia hagut de conformar-se amb les “sempiternes feines mal pagades”. “Va ser una de les meves primeres promeses de campanya -recorda-, vaig dir clarament que volia donar-me a mi mateix una feina estable”. I “tenir una bonica taula d’oficina”.

És el que té parlar amb ell. La seva aguda ironia fa que de vegades sigui difícil distingir quan fa broma i quan parla seriosament. Encara que el més probable és que faci les dues coses alhora.

Un dels seus objectius principals va ser reivindicar el gran poder que hauria de tenir el riure en la vida, en la societat, en la política. “Fins llavors tothom em veia com el comentarista divertit, el còmic. Per a molta gent no era més que el paio que et fa riure. I volia demostrar que la comèdia és molt més que això, que pot arribar a ser una cosa molt seriosa”.

El cert és que el naixement del seu partit és el més semblant a un acudit, començant per l’elecció del nom, que, no sense sarcasme, va denominar el Partit Millor. Gnarr va obrir-ne un perfil a Facebook i va crear un blog, en el qual va posar en circulació “una prosa surrealista”. Els seus articles van causar sensació i aviat els periodistes van començar a parlar d’ell. Una fase que va saber aprofitar “per cridar l’atenció, muntant l’espectacle en tot moment, amb respostes impossibles o afirmacions totalment absurdes”.

La sorpresa va arribar quan, al cap d’uns mesos, el partit va començar a pujar a les enquestes. “Va ser una etapa molt emocionant però també molt estressant”, evoca. “Tots els meus col·laboradors estaven molt entusiasmats amb la idea que fos alcalde. Jo, en canvi, tenia els meus dubtes, estava indecís i no sabia què fer”.

En un determinat moment, va patir un atac de pànic i es va plantejar seriosament fer-se enrere. Faltaven quatre setmanes per a les eleccions i les enquestes no deixaven cap dubte: el Partit Millor seria el més votat. Després de reflexionar i pensar-s’ho molt bé, es va armar de valor i va decidir que tiraria endavant. “No podia tirar la tovallola. Sentia la responsabilitat cap als membres del meu equip, cap a totes les persones que havia arrossegat fins allà i tots els ciutadans que em volien votar”.

La crisi va jugar un paper important en les eleccions. Gnarr reconeix que alguns el van triar “perquè volien castigar els altres partits, com una forma de protesta”. No obstant això, considera que “la majoria ho van fer perquè creien en el projecte, perquè hi veien una idea molt genuïna i creativa”.

Entre els seus mèrits, destaca el fet d’haver portat l’humor a la política. “És una medicina contra la bogeria. Si no tens sentit de l’humor, et tornaràs boig. No pots entendre l’ésser humà. És una part molt important i valuosa de la nostra intel·ligència. Jo diria, fins i tot, que és la forma més elevada d’intel·ligència”, assegura, i recorda que alguns dels científics més destacats, com Stephen Hawking i Albert Einstein, solen caracteritzar-se, precisament, pel seu sentit de l’humor.

Tanmateix, la seva lògica no és compartida per molts polítics, que “tenen por de semblar estúpids i que no se’ls prengui prou seriosament”. Per a ell, en canvi, l’humor constitueix la seva manera de “sobreviure”. Marcat per una infància difícil, en què va patir violència domèstica i va haver de superar problemes d’aprenentatge com la dislèxia, la jocositat el va salvar. “Sense la comèdia, m’hauria rendit fa molt de temps”.

Gnarr és expert a utilitzar el riure com una forma de llenguatge. Una manera de comunicar idees i conceptes que, d’una altra manera, no arribarien al seu destinatari o no causarien el mateix efecte.

Això explica que la seva primera decisió fos obligar els membres del seu govern a veure les cinc temporades de The wire, la seva sèrie preferida. O que, en els actes més seriosos i avorrits del seu mandat, aparegués amb els llavis pintats, provocant xiuxiuejos i rialles dissimulades entre el públic.

Una de les seves sortides de to més sonades va tenir lloc en el primer Gay Pride de Reykjavík en què va participar com a alcalde. Va aparèixer vestit de drag queen, proclamant amb veu de dona que l’alcalde no havia pogut venir però que ella el substituiria. “El millor en aquestes ocasions era veure la sorpresa de la gent. És una cosa meravellosa. I és que de vegades ens oblidem de la importància de la sorpresa “, assenyala.

ANARQUISTA, FEMINISTA I PACIFISTA

Fidel a si mateix, no va voler portar americana i corbata. Ho va fer per la inauguració del seu mandat i en alguna altra ocasió molt puntual. Però ja està. “Va ser dur, hauria sigut més fàcil sotmetre’m a les formes”, assegura. Però no volia desaprofitar l’ocasió per manifestar les seves idees.

“A més d’anarquista sóc feminista. I, d’alguna manera, el conjunt de pantaló, americana i corbata és la roba de treball de l’home polític. És símbol d’autoritat i de la cultura del patriarcat. M’irrita, per exemple, quan tots els mandataris es reuneixen i algun diari comenta com anava vestida Angela Merkel. Ningú diu res, en canvi, de com anaven els homes“.

Com a bon pacifista, també es va negar a rebre a l’Ajuntament, com dicta el costum, els oficials dels vaixells de guerra estrangers que estaven de pas a Reykjavík, que sol ser una parada freqüent per als avions i navilis de l’OTAN.

Quatre anys van donar per molt. No obstant això, Gnarr en va tenir prou amb una sola legislatura. Al cap i a la fi: “Jo no sóc un polític, sinó un artista, un escriptor i, de fet, preferiria viure en un aeroport abans de continuar dedicant-me a la política”, admet, sense amagar cert alleujament.

En el seu llibre, de fet, descriu el seu pas per la política “com una cosa semblant al Cu-riosity: un vehicle de reconeixement en un planeta estrany”, tot i que el veritable motiu pel qual li va resultar fàcil retirar-se va ser comprovar que moltes de les persones que havia implicat en el seu projecte “havien resultat ser molt bones polítiques”.

Al capdavant d’una coalició de petits partits, ells són ara els encarregats de tirar endavant el seu experiment, els nous aires de democràcia en què es va inspirar el Partit Millor. Jón Gnarr el compara amb “el primer mamífer en una terra de dinosaures”. Els dinosaures, és a dir, els grans partits tradicionals, “no saben que el seu temps s’ha acabat i que el petit animalet, per ara amagat en un racó, és el futur”.