El 1966 Juan Carrión Gañán, un professor d’anglès d’Albacete, va viatjar fins a Almeria per intentar contactar amb John Lennon, que era allà rodant una pel·lícula. Carrión utilitzava les lletres de les cançons dels Beatles per ensenyar l’idioma i volia contrastar amb el músic els dubtes que tenia amb les transcripcions. Carrión se’n va sortir: Lennon li va tornar corregides les lletres. Diuen que Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, el següent disc dels Beatles, és el primer de pop-rock que inclou les transcripcions de les cançons per desig exprés de Lennon.

Actualment, la consulta de lletres de cançons a internet és al top 10 de peticions de qualsevol motor de cerca. I, malgrat això, mitja humanitat continua cantant moltes cançons per aproximació. Fins i tot els angloparlants tenen dificultats per discernir què diuen algunes lletres i s’inventen frases que fonèticament sonen igual. En diuen un mondegreen.

Ara que li han donat el Nobel de literatura a Bob Dylan per les lletres de les seves cançons potser és el moment de reivindicar que alguns dels seus fans han arribat més lluny que ell a l’hora de trobar coses dins el vent. El famós: “ The answer, my friend, is blowin’ in the wind ” s’ha reconvertit per a molts en “Dead ants are my friends. They’re blowin’ in the wind”. Ser amic de les formigues mortes li dóna un contingut narcòtic molt més potent que la resposta que buscava Dylan. A Purple haze de Jimi Hendrix, l’“ Excuse me while I kiss the sky ” agafava una dimensió molt menys psicodèlica quan molts interpretaven que allò que volia petonejar no era el cel sinó una cosa més terrenal: “ Excuse me while I kiss this guy ”. Els Creedence Clearwater Revival i el seu Bad moon rising cantaven “ There’s a bad moon on the raise ” però altres van donar un sentit més pràctic a la indicació: “ There’s a bathroom on the right ”. La petició mèdica de The Ramones de I wanna be sedated semblava més aviat la comanda a un cambrer: I wanna piece of bacon. La carrinclonada de Paul Young amb l’“ Every time you go away, you take a piece of me with you ” va degenerar en alguna cosa més pràctica i carnívora: “ Every time you go away, you take a piece of meat with you ”.

Però el mondegreen més històric a la Gran Bretanya es va produir quan The Police va treure el seu single So lonely. Dissabte que ve farà 38 anys que aquesta cançó va començar a sonar. Sting lamentava que l’hagués abandonat una dona que estimava i repetia més de trenta vegades a la tornada que se sentia molt sol. “ So lonely, so lonely, so lonely...” Però en aquell moment, el 1978, una de les presentadores de més èxit a la BBC era Sue Lawley. Aleshores tenia trenta-dos anys i presentava el Nationwide, l’informatiu de més audiència i prestigi de la cadena. Tot el país va entendre que Sting feia, subliminarment, un clam desesperat a la periodista i repetia “ Sue Lawley, Sue Lawley, Sue Lawley...” maldant la indiferència d’ella. Una declaració d’amor públic que fins i tot semblava massa insistent. Sting va haver de desmentir el malentès. Però tot això que té Sue Lawley, ara amb setanta anys i encara en actiu a la BBC Radio 4. Deu ser bonic sentir el teu nom i que l’Sting et digui que t’estima encara que sigui mentida.