CAPS I PUNTES

L'epicentre del barri xino

"El carrer del Cid va començar com un enclavament fabril que, a finals del segle XIX, per influència de la veïna caserna de les Drassanes, es va omplir de bordells i tavernes d’ambient patibulari"

Al carrer del Cid de Barcelona avui no hi queda cap rastre del que havia sigut el famós local La Criolla. / PERE TORDERA

Les ciutats són organismes ben estranys, acostumats a contínues mutacions. Si s’acosten al carrer del Cid només hi veuran un pacífic carreró, que costa imaginar poblat per alguns dels locals més llegendaris que ha tingut Barcelona. Tanmateix, això és el que ens explica el gran cronista Paco Villar a La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino (ed. Comanegra), un extraordinari treball de recerca amb el qual torna al barri més canalla de la ciutat 21 anys després del seu imprescindible Historia y leyenda del Barrio Chino (ed. La Campana), per retratar la curta existència del seu local més emblemàtic.

El carrer del Cid va començar com un enclavament fabril que, a finals del segle XIX, per influència de la veïna caserna de les Drassanes, es va omplir de bordells i tavernes d’ambient patibulari com La Mina, un niu de malfactors que acollia al pati un alberg nocturn per a indigents. Llavors la darrera gran fàbrica que seguia dempeus era la Pascuet Hermanos, que l’estiu del 1925 va ser transformada en un ball anomenat La Criolla per Valentí Gabarró i el seu soci Antonio Sacristán, aquest últim propietari també de La Posada de los Marineros, a la vorera del davant, que aquell mateix any es va convertir en Casa Sacristán.

Al carrer del Cid feien furor els estupefaents: el periodista Francesc Madrid, que acabava de batejar el veïnat amb el nom de Barri Xino, deia que a La Criolla hi anaven els enllustradors a comprar cocaïna, que després ells venien al detall. Les seves voreres eren un batibull de prostitutes, policies, carteristes, mariners, drogoaddictes, soldats i artistes bohemis, als quals s’hi van afegir matrimonis burgesos buscant emocions fortes i turistes europeus que venien a encanallar-se, atrets per la mala fama del lloc. Amb una parròquia tan peculiar, els propietaris van contractar José Márquez Soria per mantenir la pau. Aviat, Pepe de la Criolla es va convertir en un dels personatges més populars del barri, com María de la Paz Guerrero, una prostituta de bona família, més coneguda com la Reina del Barri Xino.

La gran projecció de La Criolla es va produir com a conseqüència de l’Exposició Internacional de 1929. Els visitants pujaven al matí als pavellons de l’Exposició, a Montjuïc, a la nit anaven als teatres del Paral·lel i acabaven de matinada al carrer del Cid. Aquell esdeveniment va coincidir amb la nova decoració tropical del local, amb les columnes convertides en palmeres, un mostrador de zinc, focus de colors, una orquestra de jazz i una gramola elèctrica, que permetia sentir música tota l’estona, sense interrupció. També van instal·lar a la façana un rètol de neó vermell amb el nom de la sala, que creava una atmosfera teatral i dramàtica al carrer. No cal dir que tot allò eren novetats de rabiosa modernitat.

Als anys trenta el carrer del Cid va tenir fama internacional. La Criolla i les tavernes flamenques de Los Gabrieles i La Taurina, on triomfava Carmen Amaya, eren parades indispensables per al turisme cosmopolita. Per aquí van passar Josephine Baker, René Clair, Douglas Fairbanks i Simone Weil. L’èxit va provocar una nova remodelació de La Criolla, l’any 1932, amb uns famosos reservats per a clients especials i el despatx dels propietaris amb una sortida secreta. En aquella època la freqüentaven homosexuals, com l’anarquista Flor de Otoño i l’escriptor Jean Genet. I eren famosos els seus espectacles de transvestits, amb artistes com Bertini, Darwin, Narcy i Mirabel, que competien amb Mirco, l’estrella de Casa Sacristán, que ara lluïa decoració xinesa i es deia Wu-Li-Chang.

L’any 1936, només onze anys després d’obrir, La Criolla ja estava en decadència. En esclatar la guerra les noves autoritats llibertàries van propiciar el seu tancament. I el 1938 l’edifici on era va resultar ensorrat per les bombes de l’aviació italiana. Ascens i caiguda del que va ser l’epicentre del Barri Xino.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT