LGTB: entre l'autocomplaença i la incertesa

La previsió que una quarta part dels gais de París donin suport a Marine Le Pen empeny l’activisme a preguntar-se què passa i cap on cal anar, un debat que també preocupa les comunitats de Catalunya

S'estan fent de dretes el homosexuals? Aquesta pregunta no és habitual en la societat catalana però a França, en vigílies de les eleccions presidencials, se sent amb certa freqüència. Especialment a París, on segons les enquestes més del 25% dels gais, la majoria homes joves, estan disposats a votar per Marine Le Pen. I la líder ultra no ha perdut el temps i ha incorporat al seu equip electoral representants del moviment LGTB, amb la promesa de defensar-ne els drets. Per a molts gais i lesbianes la garantia que els ofereix el Front Nacional és més fiable que no pas la d’un possible govern d’esquerres contemporitzador amb immigrants i refugiats de religió islàmica, als quals se’ls percep com a autèntics portadors d’homofòbia. Els ultres francesos estan traient rèdits de les agressions que hi ha hagut en ciutats mitjanes, com ara Bordeus, on parelles homosexuals han rebut atacs. S’ha encarregat de difondre-ho el bloguer gai Patrick McCarthy, convertit en una mena de portaveu del malestar de gais i lesbianes que fins fa poc passejaven agafats de la mà i es feien un petó i ara tenen por.

La gesticulació a favor de la candidatura de Marine Le Pen està sent dirigida pels sectors més hedonistes LGTB, localitzats en el món de la publicitat, de la nit i de la festa, força indiferents davant dels discursos que parlen d’ètica i de valors. És per això que el sex symbol gai de la campanya de Le Pen és el jove de 22 anys Matthieu Chartraire, que actualment ostenta el títol de Mister Gay. Chartraire no s’està de dir en to desacomplexat que equiparar ser gai amb el fet de ser d’esquerres és un mite. I que si dona suport al Front Nacional no és tant perquè se senti islamòfob sinó per barrar el pas a la immigració i a la delinqüència. Una afirmació que trasbalsa Didier Lestrade, de 56 anys, un històric activista homosexual i periodista. Lestrade, autor del llibre Per què els gais s’han passat a la dreta? i antic director de la revista gai Tetu, reconeix que per a ell ha sigut un cop descobrir que en aplicacions gais d’internet, com ara Grindr, es poden detectar moltíssims comentaris hostils amb els àrabs, els musulmans i els negres. I més encara: gais fans de Marine Le Pen no amaguen el seu rebuig als homosexuals “poc” masculins o amb “ploma”. El masclisme de matriu homosexual, doncs, treu el cap amb força i la situació genera cada cop més perplexitat i confusió entre els activistes de més de 45 anys que creuen que el moviment LGTB s’està estancant i està quedant atrapat en un deriva conservadora i hedonista alhora. Una mena de postnormalitat a què s’ha arribat arran de la conquesta dels drets bàsics. Com si després d’haver aconseguit la legalització del matrimoni o el reconeixement administratiu de les relacions de parella ja tot estigués fet.

La complexitat de la diversitat

“I ni de bon tros està tot fet”, diu amb contundència Rodrigo Araneda, activista de Barcelona, que afegeix: “El que està passant es diu autocomplaença. Molta gent LGTB encara s’està rebolcant en l’autocomplaença que sovint porta a pensar que aquí, a la societat catalana i a la societat espanyola, les coses s’han fet millor que enlloc: «Que bé que ho hem fet! -sento de vegades-. Ens podem casar, podem tenir fills o adoptar-los». I alhora ignorem l’esforç d’altres col·lectius i moviments, com ara la lluita de les dones feministes als països musulmans. I aquí mateix podríem parlar molt del menysteniment, fins i tot el menyspreu, que suporta el moviment trans”.

Araneda presideix el Consell Municipal de la Immigració, el Consell Municipal LGTB i impulsa l’ONG Acathi, que al llarg del 2016 ha atès uns 300 immigrants i refugiats gais, lesbianes i trans. La majoria llatinoamericans, però també russos, subsaharians i de països àrabs i musulmans. L’observació de la realitat des d’aquests tres fronts porta Araneda a fer alguna reflexió profunda: “Ja fa anys que sectors de la comunitat gai se senten amenaçats per la presència dels immigrants. I la idea que la immigració comporta un retrocés en drets s’ha anat estenent de vegades partint d’un fet aïllat que s’ha sobredimensionat. L’autocomplaença que plana sobre els LGTB està farcida de tòpics i d’ignorància i està obsessionada a equiparar religió musulmana amb terrorisme i homofòbia, i desconeix, per exemple, la propaganda antihomosexual provinent de les esglésies evangelistes, on la majoria dels que hi van són llatinoamericans. Sense perdre de vista com els missatges dels mitjans condicionen les actituds. Hi ha tendència a creure’s les informacions i els arguments que més encaixen amb les mentalitats més autocomplaents. Jo diria que dins la comunitat LGTB hi ha molta opinió però falta convicció, interiorització del valors, solidesa de pensament. La defensa dels drets està incorporada en l’activisme en el sentit de fer activitat, però no pas en la consciència. Queda molt per fer en la lluita contra la desigualtat i per la cohesió social”.

Explica Rodrigo Araneda, no sense ironia, que s’ha trobat amb gent convençuda que caldria donar classes als immigrants sobre els drets LGTB. “I jo els dic: ¿i per què no impartim classes sobre la complexitat de la diversitat i de la convivència? I no només als immigrants: també a la comunitat LGTB. I, posats a fer, a tothom”. I conclou: “No, per sort no estem com a França. Aquí no hi ha gais fent campanya pels ultres. Però sí que hi ha molta por. I això vol dir que cal intensificar la pedagogia de la diversitat i del respecte. Anar entenent, assumint i acceptant que molts immigrants provenen d’una cultura que els ha condicionat i on sobretot els homes homosexuals pateixen. I que s’ho pensen molt abans de travessar una porta; la porta d’Acathi, per exemple, on hi ha escrit el mot gai. Després de tota una vida amagant-se no és gens fàcil. No és com anar a treure entrades per a una festa del Circuit”.

Renovar-se a fons

L’autocomplaença que Rodrigo Araneda té en el punt de mira també és en el de Santos Félix, expresident del Casal Lambda, un autèntic think tank del moviment d’alliberament homosexual des que el 1977 va sortir a donar la cara pels carrers de Barcelona. Per a Santos Félix, actualment activista en qüestions d’igualtat a les files d’UGT, el món associatiu LGTB necessita una profunda renovació. “Una renovació de les persones que el formen. Si hi aprofundim ens adonem ràpidament que els discursos no s’han renovat, són pràcticament idèntics als de dècades anteriors. La data del 2005, quan es legalitza el matrimoni igualitari i es reconeix la identitat trans, marca un abans i un després”, alerta Santos Félix. “Les noves generacions pensen, potser amb una mica d’ingenuïtat, que tenen uns drets i que, com qualsevol dret, pot ser emparat pels tribunals -tenen raó en això- i no els cal cap intermediació d’associacions per a aquesta empara. No volen formar part de cap comunitat que ells identifiquen com a gueto. No són prou conscients de l’homofòbia encara latent en la societat. Ens agradi o no, aquesta és la realitat. Una realitat a la qual les entitats no s’han sabut adaptar. Caldria aprofitar, per exemple, l’ebullició de les anomenades noves famílies, formades per gais i lesbianes. I fomentar que els moviments pedagògics i educatius s’endinsin en el món gai, lèsbic, trans. Potser en el futur la continuïtat de les associacions LGTB està en l’especialització. La diversitat no és pas una moda, ha arribat per quedar-se”, conclou Santos Félix.

Dos dels successors de Santos Félix en el lideratge del Casal Lambda, Jordi Samsó, expresident, i Emilio Ruiz, actual president, semblen disposats a incorporar crítiques i a debatre alternatives: “Ho veiem i hi estem d’acord. Cal un estudi intens de la diversitat: la que ja tenim i la que se’ns acosta. La renovació de les relacions personals i el paper que comencen a jugar les noves famílies no s’ha abordat en profunditat. Que cal un canvi de model? I tant! Fins ara només s’ha estat seguint el model establert, marcat pels comportament heterosexuals. És l’únic que teníem. Parlàvem, això sí, de la necessitat de canviar les relacions, de crear un nou model… Sí, però només en parlàvem. Fèiem un exercici retòric, quan el que cal és posar-s’hi, experimentar i construir el model. Amb totes les incerteses i els riscos que això representa”, exposen Emilio Ruiz i Jordi Samsó, que referint-se al moment mateix d’aquesta entrevista periodística expressen amb espontaneïtat: “Potser hauria calgut estudiar, debatre, interrogar-nos més i no ho hem fet. I per això converses com aquesta, encara que siguin en un context de reportatge periodístic, són necessàries. És bo que sorgeixin”.

Per a Emilio Ruiz i Jordi Samsó, el Casal Lambda ha estrenat una nova etapa -i un nou i ampli local a l’Estació de França- marcada per l’empenta i el risc. I per un cert rearmament moral davant un moment històric ple d’incerteses i turbulències. “Hem d’apujar la guàrdia davant el sexisme, el masclisme i l’homofòbia, que tornen a treure el cap amb el suport de gent con Trump, Putin i Le Pen. I això vol dir que se’ns gira molta feina”, coincideixen Ruiz i Samsó. De moment estan promovent els grups de treball i els tallers, on participen entre 50 i 60 persones cada cap de setmana. La majoria són joves. Ells tenen més facilitat per contactar i per socialitzar-se. Els xats han sigut una autèntica eina de connexió i de confiança. Però al Casal Lambda encara s’hi detecten problemes d’ armarització i d’autoacceptació davant la família o d’alguns amics. “Aquest problema el tenen sobretot els que no són de Barcelona. Per als que viuen a les comarques, les aparences encara compten. No és habitual que dos nois, dos amics, es facin un petó. «¿Què pensaran els veïns o els coneguts?», es demanen. Fora de Barcelona, la visibilitat no és encara del 100%”.

Per a Emilio Ruiz i Jordi Samsó, el moment actual comença a ser de “postautocomplaença” i tot empeny a contactar amb més sectors socials i fer més intenses les relacions entre entitats. Cada divendres al vespre, amb Els divendres al Casal, Lambda obre les portes al debat i a l’intercanvi d’idees arran de la presentació d’un llibre o d’un documental sobre qüestions que interessen a tota la societat. Lambda està a la recerca del que se’n diu un nou “relat” LGTB per esvair fantasmes. Tant els de l’islamisme radical com els de l’extrema dreta: l’homofòbia de sempre i també la “comprensiva” que ara es desplega a França.

Un ‘checkpoint’ d’èxit

“Aquí ningú que travessa la porta se’n va desatès. Sigui de la religió que sigui i tingui la nacionalitat que tingui”, explica satisfet Ferran Pujol, responsable de Barcelona Checkpoint, considerat el primer centre europeu de detecció del VIH. Un lloc, a peu de carrer, on del 30% al 40% d’homes que tenen sexe amb altres homes van a fer-se la prova. A Europa, i Espanya, els visitants als centres de detecció no sobrepassen el 20%. Barcelona Chekpoint és un projecte d’èxit al qual no li va costar gens ensumar-se la pulsió d’autocomplaença que encara sent el moviment LGTB. Autocomplaença que per a Ferran Pujol es pot explicar en xifres: “D’entrada cal denunciar com pot ser que en una comunitat com la catalana, amb un nombre d’homes homosexuals relativament petit, hi hagi un 17% d’infectats per VIH”.

“En els temps més difícils no hi va haver voluntat de detecció”, explica Ferran Pujol, que fa una acusació amb voluntat de ressò més enllà de la frontera: “Per a molts, els afectats pel virus de la sida hem sigut una nosa. Perquè primer de tot -deien- es tractava d’aconseguir els drets: casar-se, formar una família, ser gent normal… Dirigents de l’ILGA, la Internacional Gai-Lèsbica, han arribat a insinuar o a dir clarament que ells no podien representar «un col·lectiu de gent malalta». I davant d’això alguns han callat. Com callen davant el preu excessiu de les vacunes o el temps que es triga a accedir-hi”.

Ferran Pujol deixa ben clar que a Barcelona Checkpoint “cap persona de fora queda sense atendre”: “Donem prioritat als que tenen menys recursos. Si s’acosta algun visitant dels de l’estiu, dels que venen al Circuit, i és d’un país islàmic on no es pot fer la prova, se l’atén”. Pujol alerta de com és de complex que els immigrants vagin a fer-se la prova del VIH: com s’ho pensen; com no gosen travessar la porta del local; com, un cop dins, qui ha entrat insisteix que ell és bisexual, una manera d’apaivagar la tensió. “Amb el temps tot això canvia. Agafen confiança i molts es desarmaritzen. I alguns fins i tot s’apunten com a voluntaris per anar a les zones d’ambient gai i explicar la necessitat de fer-se la prova. Agressions? Alguna sempre cau. Cal no perdre de vista que la comunitat immigrant és la més fràgil i vulnerable en tots, tots els sentits”.

Estranys trucant a la porta

Santos Félix també insisteix en aquesta fragilitat i vulnerabilitat dels immigrants i refugiats provinents de països on, si se’ls identifica com a homosexuals, poden ser tirotejats, penjats o llançats daltabaix d’un terrat: “No em puc treure del cap la falta de sensibilitat de molta gent que gira l’esquena davant els fugitius LGTB de països on el fet de ser-ho implica la mort tant civil com física. Amb tot, és gratificant saber que sorgeixen moviments -encara molt minoritaris- d’acolliment a refugiats perseguits per la seva orientació”.

I Santos Félix cita casos concrets: a Bolonya, a Itàlia, acaba d’obrir-se el primer centre per a refugiats LGTB. Segueixen l’exemple d’Alemanya, on hi ha centres d’acollida funcionant a Berlín i a Nuremberg. Es tracta d’acollir els més perseguits i menyspreats de tots els perseguits i menyspreats. Un fenomen que es dona en tots els grans moviments de fugida i migració, com ha deixat escrit el filòsof Zygmunt Bauman: “Qui, des del poder, vol assegurar-se que una classe situada a baix de tot de la societat no es rebel·li contra la seva autoritat ha de trobar un grup social encara més discriminat, més humiliat, més exclòs, més desposseït de drets. Un camp obert per a qualsevol que busqui una sortida per a la seva revenja i fúria”.

Estranys que truquen a la porta, el títol de l’últim llibre de Zygmunt Bauman -mort el gener passat-, ve a ser una mena de consigna, de crit, que no para de planar sobre les consciències de les societats occidentals, especialment l’europea. Si en un punt coincideixen activistes com Didier Lestrade, Rodrigo Araneda, Santos Félix, Emilio Ruiz i Jordi Samsó és que la presència de Vladímir Putin i de Donad Trump, i el possible aterratge de Marine Le Pen, empeny els LGTB a un profund rearmament moral i estratègic. Si és l’hora de foragitar l’autocomplaença, potser també ho és la d’acollir “els altres”. De deixar enrere la por que sovint cohabita amb la ignorància, la indiferència i la resignació.

Més continguts de