Publicitat
Publicitat

TEATRE EUROPA

L’aparició de l’àngel

Leonardo Da Vinci va fer un estudi exhaustiu de la naturalesa humana, però acostumava a pintar dones i homes amb una mateixa expressió efèbica i distant

Leonardo da Vinci era un home de paradoxes. Potser per això el clarobscur va ser la seva llum preferida. Entre les moltes paradoxes la que, segurament, va tenir una aplicació més radical és la que concerneix l’encarnació del rostre humà. Al seu Tractat de pintura Leonardo demana repetidament als artistes que busquin la individualització de les expressions a les seves obres. D’acord amb aquesta petició el moviment i l’estructura facials són un fidel reflex de l’ànima del retratat. A la Biblioteca de Windsor es conserven desenes d’esbossos i dibuixos que demostren l’exhaustiu estudi que Leonardo va fer de la naturalesa humana i de les seves emocions a través de la individualització del gest.

No obstant això, mentre Leonardo escrivia i feia esbossos en aquesta direcció acostumava a pintar en direcció contrària. No és que l’artista florentí es consagrés explícitament a un únic arquetip de bellesa, però a les seves grans obres s’obria pas un únic rostre que repetia amb insistència. El més conegut, ho sabem, és el de la dona retratada a la Gioconda. Aviat comprovem que l’hermètica expressió de la Mona Lisa es retroba a la Verge de les roques, al S ant Giovannino, a Santa Anna i la Verge : dones i homes amb una mateixa expressió efèbica, distant, lleugerament irònica. Ni masculina ni femenina sinó, si és que els àngels tenen expressió, misteriosament angèlica.

Hi ha una obra en la qual sorgeix per primer cop l’admirada i debatuda expressió leonardiana. No és una obra de Leonardo sinó del gran escultor Andrea Verrocchio, un dels seus mestres a Florència. Verrocchio, també pintor, va realitzar un dels temes habituals de l’època: el bateig de Crist. Les dues figures predominants, sant Joan Baptista i Crist, són clarament del mestre, de Verrocchio, amb una nítida textura escultòrica, típica dels escultors quan pinten, com serà, anys més tard, el cas de Miquel Àngel. Però el deixeble, Leonardo, a l’esquerra de l’obra va pintar una figura, un àngel. Era una pràctica habitual als grans tallers renaixentistes. Aquest àngel avança la resta dels rostres leonardians, aquella bellesa que mai desemmascararem. 

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT