Una estranya convicció relaciona l’art i l’experiència que en tenim, com a receptors, amb el plaer i el gust. Però això, en realitat, és un fenomen recent, que bé podria ubicar-se en el segleXVIII, que alguns, com George Dickie, han anomenat el segle del gust, a causa de la irrupció, en l’experiència estètica, d’una nova dimensió: l’experiència subjectiva del gust, capaç de determinar el valor d’una obra en funció de si ens agrada o no. Agustí d’Hipona es va formular, al segle IV, una pregunta fonamental: ¿les coses són belles perquè ens plauen o ens plauen perquè són belles? Ell, com qualsevol dels antics, no en tenia dubte: les coses ens plauen, subjectivament, perquè objectivament són belles. El plaer que som capaços de sentir quan contemplem una obra és, segons pensa, secundari i derivat de les propietats objectives de l’obra. Al segle XVIII, tanmateix, i a partir d’aleshores de manera generalitzada, el plaer que podem sentir davant d’una obra és el que determina la seva bellesa. Per això, a partir d’aleshores, el gust tindrà tanta importància.

L’experiència de Händel a Londres és un exemple magnífic per descobrir el terratrèmol que va sacsejar la cultura europea. Només cal comparar, per posar dos exemples, la seva partitura de Partenope, estrenada al King’s Theater de Londres el 1730, i la del Messies, estrenat a Dublín el 1742. Partenope és una òpera de tema històrico-mitològic i cantada en italià. El Messies, però, és un oratori, de tema religiós i cantat en anglès, amb un text de Charles Jennens. Des del punt de vista estrictament objectiu, és difícil per a un oient comú distingir musicalment les pàgines de les dues obres: hi ha àries que podrien ser intercanviables, ja que tenen característiques que les fan molt semblants. ¿On rau, doncs, fonamentalment, la seva diferència? No en allò que objectivament són, sinó en com van ser escoltades i rebudes en el seu moment.

Perquè Händel, a partir del 1735, va anar abandonant progressivament l’italià, com a text de les seves partitures, en benefici de l’anglès, de forma paral·lela a l’abandó correlatiu de l’òpera per l’oratori i dels temes històrics i mitològics pels d’inspiració bíblica. I és que el rígid puritanisme del públic anglès, a la dècada dels anys trenta, va començar a oposar-se als temes laics en música i a l’ús de les llengües estrangeres per als drames musicals. Quan es va estrenar el Messies, el bisbe d’Elphin en va fer un elogi que va colpir Händel: li va vaticinar que aquesta obra “ plaurà tots aquells que tinguin orelles per escoltar, tant si són entesos com si no”. Agradarà als que l’escoltin, els produirà plaer: aquesta és la novetat. I el gust i el plaer, a partir d’aleshores, serà un criteri distintiu, gairebé en exclusiva, del valor d’una obra.

Però l’art, des dels seus orígens, com avui ja se’ns torna a revelar de forma molt clara, no té a veure només amb el plaer i amb el gust, sinó també amb el coneixement. Potser l’art del nostre temps, sobretot després del 1945, n’ha pres una molt profunda consciència que no és, ni pot ser, només un instrument del plaer i del gust, sinó també una forma, m’atreviria a dir que privilegiada, de coneixement: perquè ens permet conèixer alguna cosa sobre nosaltres i sobre el món d’una manera que només a l’art li és permesa, i amb una estranya intensitat que pot produir-nos plaer però també, de vegades, esborronar-nos. Per això, avui, davant de les obres dels nostres artistes, la qüestió fonamental ja no és si ens agraden o no, com si es tractés d’un plat de cuina, sinó, més aviat, què ens permeten conèixer i sobre què ens fan pensar.