En analitzar l’evolució formal de les propostes executades per alguns arquitectes top que han assimilat les possibilitats de les noves tecnologies de representació digital en l’arquitectura i s’hi han deixat influenciar s’aprecia amb claredat un canvi estètic radical en les seves obres després d’aquesta immersió. Aquests arquitectes sustenten avui dia la seva relació amb la tècnica en una constant cerca estètica i formal que incrementa les possibilitats d’experimentació gràcies a l’explotació màxima de l’eina amb la qual dissenyen.

La influència dels avenços en la tecnologia de representació gràfica com a grans possibilitadores de noves morfologies en l’arquitectura contemporània és evident. Tot es redueix a una qüestió d’actitud enfront de l’ús correcte d’aquesta nova tecnologia digital i del nivell d’immersió i, per extensió, a una qüestió de possibilitats de materialització final de les propostes.

Entrar en el camp de la formalització de l’arquitectura és ficar-se de ple en una de les seccions més íntimes, personals i fosques de l’exercici del disseny. Assumint el risc, i contra l’equivocada justificació recurrent que com més informació tinguem més podríem els arquitectes dissenyar propostes més complexes i que acollissin amb més facilitat la diversitat social actual, ara com ara i fent autocrítica només s’aprecia que l’única conseqüència objectiva que s’obté del canvi d’instrumental en el procés de disseny és el canvi de ritmes i temps i, formalment parlant, que l’arquitectura pot interpretar-se menys rígida i mecanitzada, sense arestes, i més semblant a les formes biològiques. Però res més.

Raúl Oliva Santos (Màlaga, 1978) és doctor arquitecte pel departament de composició arquitectònica -Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona- de la Universitat Politècnica de Catalunya. Les seves recerques tracten sobre els avenços tecnològics en representació gràfica en els últims trenta anys i la influència que tenen en el disseny arquitectònic. És professor del grau de disseny a l’Escola EINA (centre adscrit a la UAB), així com professor de diversos màsters a Barcelona i a Sevilla. Treballa, a més, per compte propi en el seu estudi d’arquitectura i interiorisme ROArquitectos, sempre a cavall entre Barcelona i Màlaga, fent projectes d’edificació.

Frank Gehry

Frank O. Gehry (1929), amb el seu estudi Gehry Partners (FOG / A), és l’arquitecte que més ha contribuït al fet que la imatge de l’arquitectura de formes inusuals i complexes adquireixi visibilitat. És el que millor ha sabut fusionar la tècnica de representació digital més avançada amb procediments d’ideació i modelatge analògics durant el projecte, així com amb els processos constructius actuals a l’hora d’executar els seus edificis. Potser per això va ser, al costat de Peter Eisenman, dels primers a submergir-se en aquest anomenat nou paradigma ja a finals dels anys vuitanta, quan va començar a treballar amb el programari Catia. La seva adaptació a l’arquitectura va comportar enormes despeses, les quals van ser afrontades per la Fundació Guggenheim. Aquesta adaptació va generar la companyia Gehry Technologies, creadora del programari anàleg a Catia però més orientat a l’arquitectura Digital Project, un programa modelador molt exclusiu que treballa en sistema BIM i amb un alt nivell d’interacció en temps real.

Des del seu projecte per a la Norton House, Gehry comença una evolució i una experimentació formal que durarà uns deu anys, durant els quals abandona el llapis com a eina exclusiva i inicia una cerca de coneixement arquitectònic i digital per anar dominant la nova eina. En aquest període de temps proposa una sèrie d’obres sense gaire rellevància, fins que amb el Museu Guggenheim de Bilbao troba definitivament el seu mètode de treball com a arquitecte. L’èxit del mateix edifici ho ratifica.

Peter Eisenman

Peter Eisenman (1932) s’ha caracteritzat sempre pel seu gran vessant teòric, que el va portar fins i tot a fundar l’Institute for Architecture and Urban Studies a Nova York el 1967. En els últims anys ha sigut un dels grans arquitectes que ha defensat més vehementment la importància de la inclusió de les tècniques digitals en l’arquitectura. El seu article Visions unfolding: architecture in the age of electronic media és absolutament clarificador respecte al tema.

Eisenman Architects, el seu estudi, ha anat mostrant un avanç substancial entre els aspectes representatius i teòrics, donant lloc a una transformació notable en la morfologia de la seva arquitectura. Els seus projectes han evolucionat des de les inicials cases deconstructivistes en les quals la plasticitat dels plans ordenadors de l’espai només es desenvolupava dins d’un estricte sistema cartesià, passant pel postestructuralisme que proposava en projectes posteriors i de més envergadura amb els quals l’íntima relació entre significant i significat es perdia, fins a les seves dues últimes grans obres, la Ciutat de la Cultura de Galícia i l’Estadi de la Universitat de Phoenix, en els quals els mitjans digitals, en lloc de relegar-se a un rol operatiu de la formulació del projecte, tal com treballava des de finals dels anys vuitanta, actuen ja com a motivadors d’exploració en tota la seqüència de concreció arquitectònica.

Zaha Hadid

Zaha Hadid (1950-2016) va començar tard a construir. La seva primera intenció de treballar amb l’ordinador la va dur a terme cap al 1990 mitjançant un programari bastant rudimentari i no específic de representació i modelatge 3D, el Model Shop. Va acabar el segle XX ocupada de ple en un dels projectes que més la impulsarien a la primera línia de l’escena arquitectònica internacional, el Centre d’Art Contemporani Rosenthal de Cincinnati. En aquest projecte es pot apreciar com encara treballava respectant el sistema cartesià a l’hora de proposar les envolupants de l’edifici. Es demostra també que el programari amb què treballa li dóna peu a jugar amb les interseccions d’aquests volums senzills, generant el joc de cossos massissos i opacs de dues tonalitats que es van combinant amb el transparent principal. Una formalització exterior de peces simples, desfasades entre si a l’espai, que aconsegueixen disgregar la cantonada en què se situa l’edifici.

No obstant això, i encara que al llarg dels següents anys es comencessin a manejar tot tipus de programes (AutoCad, Revit, Catia, etc.) pel seu estudi, Hadid sempre va renegar de l’ordinador i en moltes entrevistes comentava que el ratolí no li agradava gens com a eina. Projectava a partir de pintures abstractes de gran dramatisme i força, molt influenciades pel Suprematisme rus de Malèvitx, de línies gruixudes i contundents que intenten distorsionar la perspectiva espacial fins a formes totalment fora de qualsevol regla de l’estàtica de sòlids.

Ella mateixa reconeixeria que no passava d’aquí, que la responsabilitat d’introduir tot això a l’ordinador, de donar-li una tercera dimensió, ja pertanyia a uns altres dins del seu estudi i, encara que estava vinculada al procés tant com podia, mai va tocar el seu odiat ratolí. Així i tot, la contribució de Hadid resultarà única en la revisió de l’ús de la tècnica de representació arquitectònica com a mitjà de projecció d’espais.

Daniel Libeskind

Daniel Libeskind (1946) ha mostrat en general una gran polaritat de propostes arquitectòniques i usos tecnològics que l’han portat a aconseguir morfologies molt peculiars i característiques, concordes a la seva personalitat, també polar com a músic alhora que arquitecte. D’avantguarda deconstructivista, amb el seu famós Museu Jueu de Berlín s’introdueix de ple en el sistema CAD i comença a donar llibertat als seus volums descol·locats com si fossin cristalls d’aigua en moviment, sobtadament congelats.

Des de molt aviat, per al concurs de l’ampliació del Museu Nord de la Guerra Imperial de Manchester el 1997, dóna el salt de treballar exclusivament amb els sistemes CAD i Catia a fer servir el VectorWorks i el Form Z. A partir d’aquest moment es continuarà desenvolupant en VectorWorks fins a disposar-ne com a programari mare des del qual desenvolupar els projectes del despatx. L’aresta, que en les maneres de fer inicials i en la tipologia Folding que practicava adquiria el protagonisme més gran, sembla que s’hagi diluït amb el domini del nou instrumental.

L’article es publica a la revista La Maleta de Portbou al número de juliol-agost.