Hi ha negres parelles de ball que tornen una vegada i una altra a l'escenari de l'art: Judit i Holofrenes, David i Goliat, Salomé i Sant Joan Baptista. M’atrau especialment aquesta última. És una història estranya on es conjuguen les més diverses passions. El poder, la gelosia, l’erotisme, la venjança, el mortal desig de possessió. La captivadora ballarina adolescent Salomé fa tornar boig el rei Herodes. Aprofitant aquesta bogeria, la mare de la ballarina, amant del rei i secretament enamorada del profeta, el qual la rebutja, obté la seva venjança. Sant Joan Baptista és decapitat, i el seu cap, exposat en una safata de plata.

En tota aquesta història el centre del remolí és Salomé, la figura que ha despertat contínuament la imaginació artística occidental. Salomé és una femme fatale però malgré lui. Una dona extremadament jove, una nena gairebé, que encarna, com cap, una innocència perversa. És innocent perquè, en realitat, cedeix a les pressions de la seva mare. Però, després, el seu ball és d’una sublim perversitat.

Els músics han estimat l’etèria silueta de Salomé, fins a arribar a la gran òpera que ens va proporcionar Richard Strauss. Per als pintors la inspiració no ha sigut menor. Fra Filippo Lippi va fer una de les pintures més emblemàtiques del Quattrocento sobre aquest tema. L’època moderna hi ha tornat amb constància. Gustave Moreau, molt atret pel tema, pinta la parella de ball de manera singular: Salomé balla prop del Baptista ja decapitat. Uns ho van interpretar com amb penediment; d’altres com el final de la seducció. L’encanteri de la sensualitat supera la mort.