15/05/2016

Joan Antoni Melé: “L’especulació és una arma de destrucció massiva”

14 min

JOAN ANTONI MELÉ (1951) va treballar trenta anys a l’oficina d’una caixa d’estalvis i el 2006 ho va deixar per dedicar-se a fundar la banca ètica a Espanya, amb Triodos. Ara n’és assessor, i es dedica a fer conferències i llibres sobre com humanitzar la societat i l’economia i fer empreses conscients i sostenibles. És autor de Dinero y conciencia. ¿A quién sirve mi dinero? i L’economia explicada als joves. Prepara una novel·la de ciència-ficció espiritual i un llibre sobre l’educació com a tema social.

Acabes de fer 65 anys. Et jubiles?

No pas. Em jubilo de la comoditat i començo a lluitar. Un pensador que m’ha inspirat molt, Rudolf Steiner, deia: “Si saps viure adequadament, com més gran et fas físicament més jove es fa l’ànima”. Em sento amb una il·lusió, un entusiasme i una força que no tenia als 25 anys. El cos a vegades no em segueix, però per dins tinc ganes de menjar-me el món.

Cada vegada ets més revolucionari.

Això sí. Era molt conservador, tenia pors, m’he anat traient les carcasses i ara no em fa res mostrar-me com sóc. Amb les meves febleses, les meves limitacions i dient el que penso, provoqui el que provoqui. A vegades sí que ho hauria de polir una mica, perquè no sóc políticament correcte, però és que em fa mandra. De petit anava a un col·legi d’escolapis, que en aquella època era el més progressista que hi havia, però amb obediència. Després vaig treballar en una caixa 30 anys. Tens una feina segura, i arribes a un punt que dius: “Ja he complert, s’ha acabat. En el que em quedi de vida vull ser jo”.

Vas ser 30 anys director d’una sucursal, en una oficina d’una caixa de Barcelona. I el 2006 decideixes impulsar Triodos, la banca ètica. Això va durar fins al 2014. Vas ser 30 anys director d’una sucursal, en una oficina d’una caixa de Barcelona. I el 2006 decideixes impulsar Triodos, la banca ètica. Això va durar fins al 2014.

Sí. Ara sóc al consell assessor. M’encarrego de fer la formació a tots els que entren nous, formació en valors. Desprogramar-los del que porten de la banca tradicional. I encara m’encarreguen fer conferències i participar en fòrums. Però en el dia a dia no estic amb ganes d’estudiar operacions de crèdits, això ja no m’interessa. Ara vull dir que si amb el banc hem pogut fer tot això no hi ha excusa perquè les empreses no ho facin. I faig tallers de consciència, a empresaris, directius i professionals de qualsevol àrea que vulguin fer aquest treball d’interiorització i canvi personal per ajudar a millorar el món des de la professió.

Ens hem de desprogramar?

Fins i tot faig servir una paraula que d’entrada provoca recel, però que m’agrada reivindicar: espiritualitat. No de religió. Espiritualitat vol dir connectar amb l’essència íntima de l’ésser humà, veure quin sentit té o li vols donar a la vida, i quina dimensió. L’ésser humà té la capacitat de la llibertat, l’amor i la creativitat. Com ser més humans i crear una societat sense els conflictes d’avui. Ens hem deshumanitzat. L’informe PISA el dicta l’OCDE, una organització empresarial, i diu que l’important són les matemàtiques. Doncs no ho sé, però sé que anem malament d’ètica, de valors humans, i en època de crisi s’haurien de triplicar les humanitats. I les estem traient.

Com vas anar a parar al món de la banca?

Vaig tenir un professor als 16 anys, que comparo amb el de la pel·lícula El club dels poetes morts, que em va despertar la passió per viure, conèixer i buscar. Tant ens parlava de Plató com de Krishnamurti o de poesies de Rilke. Ens portava al teatre. I em va despertar la força de buscar el sentit de la vida. Em vaig adonar que en la religió no el trobaria, i la filosofia m’agradava però era massa abstracta. I vaig pensar que a través de la ciència trobaria la resposta a les meves preguntes humanes. Vaig començar ciències exactes i després física. No vaig acabar cap de les dues carreres. Sóc autodidacte, he llegit molt.

I vas anar a parar a una caixa.

Sí. Per a sorpresa meva, perquè als 18 anys pensava que l’últim que faria a la vida era treballar en una caixa d’estalvis. Però vaig descobrir que m’agradava perquè tractava amb gent. A mi la gent m’ha explicat intimitats que no ha dit ni als amics ni al psicòleg.

El director d’oficina tenia prestigi, abans.

Sí. Jo vaig arribar a escriure cartes a gent que no sabia llegir, o a llegir-los la carta d’un familiar. Eres un assessor. M’havien arribat a firmar contractes en blanc i a dir-me: “Joan, jo t’ho firmo i tu fes el que creguis”. Quan una persona et fa això no la pots trair.

I com es va acabar, això?

Va començar a espatllar-se cap a mitjans dels 80. Quan cau el Mur de Berlín comença la globalització i l’obsessió pel creixement. I a les caixes hi havia gent molt maca a qui els van començar a marginar i van començar a contractar gent intel·ligent. Tots tenien algun màster als Estats Units, que això impressiona. No sé per què aquesta reverència pels màsters. Quan algú em ve amb un màster de Harvard dic que compte, que aquest és el model que ens ha espatllat. I van començar a aplicar un model basat en el creixement i la cobdícia. Als directors de les entitats se’ns deia: “Si no compleixes els objectius t’amenaço, però si els fas et donaré una prima superior al sou de tot l’any”. I allò va començar a degenerar. Es tractava de crear beneficis però no generant riquesa, sinó especulant. Venent coses que els mateixos directius no entenien.

I els directors d’oficina com tu, que ho vas ser fins al 2006, ¿sou víctimes o còmplices?

Hi ha sempre les dues coses. Jo vaig tenir discussions perquè em vaig negar al que ens deien amb la paraula “col·locar”. Tinc un principi que em van ensenyar de petit: que és millor morir de gana que de vergonya. L’amenaça hi era, però em vaig oposar a fer coses i no em va passar mai res. Al final em van dir que m’havia de plantejar si estava a l’entitat adequada, que no sentia els colors. I tenien raó, i va ser quan me’n vaig anar. Però mai em van fer fora ni sancionar.

Hi ha gent al sector que ho ha passat malament.

He vist companys de la meva edat plorant perquè no volen anar a treballar. Perquè veuen que estan amenaçats. Molta gent també ho estava, es gastava el que no tenia i si no cobrava la prima no ho podia mantenir. Hi ha gent que va vendre participacions preferents a la seva pròpia família. A part dels mestres, és la segona professió amb més casos de depressió.

La crisi comença el 2007, però el 2006, quan plegues, estàvem en plena bombolla.

Jo ja portava molts anys amb l’Arcadi Oliveres pregonant la banca ètica. L’any 2000 es va fer el primer congrés de banca ètica a Barcelona, a la Pedrera, amb una associació que es diu Fets, que encara existeix. Vol dir Finançament Ètic i Solidari. El 2006 ho vaig deixar tot i me’n vaig anar per fer això en un moment de plena eufòria bancària. Em deien que m’havia tornat boig.

Quan parleu de banca ètica, ¿assumiu que l’altra banca no és ètica?

Jo no puc jutjar els altres. Per a mi ètica vol dir que tens uns criteris d’inversió basats no només en la rendibilitat sinó també en el fet que allò en què estàs invertint no faci mal als altres. Si estàs finançant armes, o una empresa que contamina o fa explotació infantil, no és ètic. I en banca mai s’ha considerat aquest aspecte. Es mira si aporta benefici i té garanties.

Molta gent té fons d’inversió i no sap on inverteix. Molta gent té fons d’inversió i no sap on inverteix.

Els clients mai m’han preguntat en què invertiré els diners que em porten. Aquest és el problema. Estem criticant els bancs, però en trenta anys de banca tradicional mai ningú em va dir abans de portar els diners què en faria. Va haver-hi molts anys que aquí s’invertia en especulació en aliments amb preu de mercats de futur. Estàs fent que el preu del blat de moro pugi. Això vol dir que a Mèxic passaran gana. És més, hi ha manuals d’educació financera que ensenyen a especular amb els preus dels aliments per guanyar diners.

Els jubilats haurien de saber on inverteixen?

Tu no portes el teu fill a una escola on no saps com l’educaran. Per què quan portes els diners al banc només esperes que et regali alguna cosa o et pagui un tipus d’interès? Què en faràs dels meus diners? Aquesta és la pregunta. No et puc deixar els meus diners si no sé què en faràs.

Amb 25 anys va fer oposicions i va entrar a treballar a Caixa de Catalunya, on va arribar a dirigir una sucursal.

Què no fa un banc ètic?

No inverteix en armament, en energia nuclear. En empreses que contaminen, en especulació. L’especulació està prohibida, perquè és una arma de destrucció massiva.

Especular què vol dir?

Invertir en coses no reals. Preparar una bombolla, apartar-te’n, i que als que vinguin ja els petarà. Especular és quin preu tindrà el petroli, l’acer, el blat. Però no invertint en blanc. És la ruleta. Això és l’economia actual. El 90% dels diners que circulen al món són especulació. No s’està produint res. Les empreses a Espanya han tancat per falta de crèdit. No perquè anessin malament. ¿No hi havia diners? Si el BCE va injectar centenars de milers de milions d’euros a l’1% d’interès perquè donessin crèdit. I es dedicaven a comprar Bons del Tresor. És una barbaritat, el que s’ha fet.

¿Creus que, tot i la crisi, que aviat farà 10 anys, es continua especulant?

No ha canviat res. La gent està segrestada i s’enamora del segrestador. Els bancs tenen el poder mundial, perquè els hi hem donat nosaltres.

Hem fet bé de rescatar els bancs?

Aquest és el dubte. Si no hauria sigut més greu? Qui ho hauria passat més malament serien els grans accionistes, que haurien perdut el seu capital. La gent senzilla amb quantitats petites la cobria el fons de garantia. Jo hauria deixat caure algun banc per veure què passa. Sanegem les caixes, que han petat totes, amb diner públic. Un cop sanejat ho regalem als bancs a preu de saldo i el primer que fan és acomiadar els empleats que hi havia. El que passa és que en el món de l’economia el ciutadà normal no s’hi vol ficar perquè es pensa que no hi entén. Sí que hi entens. De teoria econòmica potser no, però, ¿d’economia? Els quatre o cinc bancs que queden tenen més clients que mai. Es deuen riure de nosaltres. Ens fan anar com volen. Mai ha sigut tan fàcil manipular la gent.

¿La lluita contra els desnonaments ha tingut èxit?

Si l’estat havia d’ajudar, ¿per què no ajudava directament la gent que tenia problemes? Tu tens un pis i no pots pagar. L’estat es queda el pis, pagues un lloguer, el que puguis. 100 euros al mes, 50, 200. Ho revisarem cada 6 mesos. I hauries solucionat el problema del banc. Però no, l’estat posa diners i tu perds el pis.

¿Era millor Catalunya quan tenia caixes petites que no estaven tan contaminades?

Les caixes van tenir un paper espectacular. Quan hi vaig començar a treballar me’n sentia orgullós. El primer que em van dir quan vaig començar a treballar era que havies de cuidar les persones, les havies d’ajudar. Ens feien cursets per poder atendre bé la gent. I van fer una feina social.

¿Hauria d’haver anat a la presó més gent de les caixes?

A la presó no ho sé perquè no sóc jutge, però que s’haurien de demanar responsabilitats, sí. Gent que ha ensorrat les entitats va marxar amb indemnitzacions milionàries i no les han tornat. La impunitat ha sigut gran. Ha educat la gent en una imatge de “Si aquests ho fan, ¿a mi què m’expliques?” I això no és correcte. Un no pot justificar la falta d’ètica per la que no tenen els altres. No he de ser ètic perquè la llei m’hi obligui, sinó perquè la tinc a dins.

Dius que hem de fer una economia en què el centre sigui l’ésser humà. Què hi ha ara al centre?

Els diners. El benefici. I cada vegada és més obsessiu. L’ésser humà ha quedat marginat. En la sanitat, l’alimentació. I em preocupen tendències que estic veient del transhumanisme. Que l’ésser humà ja ha fracassat i el que hem de fer són mutacions genètiques, i posar-los xips al cap. Hem d’anar amb compte, perquè és un tema molt delicat. L’ésser humà no és que hagi fracassat, és que encara no ha sortit el potencial que tenim.

¿I aquest món neoliberal creus que el porta algú o va sol? Hi ha culpables?

Hi ha gent que en mou els fils, n’estic convençut. No els coneixerem mai. Quan hi ha gent que et diu que el Club Bilderberg, aquests ja els coneixes. Estic segur que per damunt d’ells n’hi ha alguns que no els coneixes. Hi haurà els Rockefeller, els Rothschild, aquests hi són sempre, però hi ha gent com al seu dia el Kissinger, gent d’aquesta que mou els fils, que tenen poder i coneixement. Perquè nosaltres, com deia Mayor Zaragoza, hem comès delicte de silenci.

Té solució?

Hi ha esperança. La gent ha de tenir un sou i guanyar-se dignament la vida, però això no és incompatible amb el respecte a les persones i al medi ambient. Aquesta és la meva batalla actual. No dic un món on tots serem pobres, amb un comunisme tots iguals. Sóc partidari de la llibertat, però limitada a partir del fet que estàs explotant una persona. A mi em faria vergonya sortir a la revista Forbes si se’m morissin 200 o 300 dones en una fàbrica treballant en condicions inhumanes. Diria: “No m’hi treguis, que em fa vergonya guanyar deu milions a l’any si la gent que treballa per a mi està en condicions inhumanes”. No et compraré res a la vida mentre segueixis fent així. En el moment que la gent reaccioni veuràs.

¿I el que en dius economia conscient com arribarà?

Individualment per un canvi en el consum. I quan diuen que no és possible dic que amb la banca ètica ho hem fet. Quan vam començar em van dir de tot. “Durareu quatre dies”, “Això no és possible”, “No hi ha demanda”. Em van dir tot el que diuen els llibres d’economia, que si el mercat, la demanda, l’oferta, el cost marginal. I ja està fet.

En quins països funciona la banca ètica?

On puja més és a Espanya. A Europa està consolidada i té prestigi, però aquí com que som més proactius està arribant a més persones. I ara estic ajudant gent a l’Amèrica Llatina. Hi ha una aliança mundial de banques ètiques, es diu “banca amb valors”, perquè en algun país quan dius “ètic” la gent interpreta “catòlic”.

¿I creus que algun dia hi haurà una revolució? ¿O seran revolucions petites d’anar fent cooperatives?

Crec en la revolució de la consciència. En l’ésser humà lliure que lluita per ser lliure. Quan un canvia i és coherent s’encomana.

Imagina que m’has convençut i demà començo. Què faig?

Menjar productes ecològics de proximitat. I de comerç just. Ara comença a sortir moda en un moviment que es diu slow fashion, de productes orgànics fets amb comerç just. A Barcelona cada vegada tenim més restaurants ecològics i botigues. I a més s’hi menja bé. No és com abans, que havies de ser militant i et fotien un plat que no sabies per on començar. I quan et diuen que és més car, doncs al cine on vaig no prenc crispetes ni coca-cola, que és més car que un quilo de tomàquets ecològics. Tampoc hem de ser talibans, però, si la voluntat és canviar, cada vegada trobes més recursos.

També parles d’empreses sostenibles. Què són?

Empreses que el que fan és sostenible per a les persones i el medi ambient. Que la gent que hi treballa ho fa a gust i pot viure dignament. Que els proveïdors viuen dignament i el medi ambient no queda deteriorat. A un empresari no el pots posar contra la paret i dir-li que ha de ser perfecte demà. Però és un camí, i cada vegada hi ha més empreses conscients, això m’ho trobo molt, també a l’Amèrica Llatina. Està molt viva, ens donen 50 voltes. Tornes a Europa i veus que està envellida. Estic enamorat de Colòmbia. Primer pel tracte humà, de cor, que aquí hem perdut bastant. Però també està viu de creativitat, d’iniciativa. També hi ha problemes, no sóc ingenu.

¿En l’economia conscient un empresari es pot fer ric?

Sí, per què no? És qüestió de posar un límit. Quan ets un empresari que paga sous dignes, fas les coses bé per no contaminar, tractes bé els proveïdors però generes molta riquesa al món, és normal que et vinguin uns diners, fora del sou. Després ve una altra responsabilitat, què pots fer amb els diners que et sobren.

El capitalisme té solució?

El capitalisme no és dolent. Capital vol dir que hi ha una riquesa que has posat en forma de coneixement, o tecnologia, o recursos econòmics, que ajuda a crear riquesa.

No ets anticapitalista.

Jo sóc anti l’obsessió de guanyar diners. Una empresa no es crea per guanyar diners. Creo una empresa perquè vull portar riquesa al món. Si ho faig bé a final d’any veuré que he guanyat diners. El benefici és un indicador que ho he fet bé. Però no és l’objectiu. L’objectiu és crear riquesa al món.

¿D’aquí 100 anys al món hi haurà capitalisme?

En aquests moments hi ha una bifurcació entre el bé i el mal. Per això estan de moda pel·lícules com La guerra de les galàxies, El senyor dels anells i tot això. Sóc partidari de la llibertat. Que no és fer el que em doni la gana, sinó la llibertat de la creativitat al servei dels altres. Crec que han de sortir models alternatius al totalitarisme i al capitalisme lliberal. Sempre estem entre capitalisme o comunisme, i no. Parlo de l’individualisme ètic. Treball és posar les teves capacitats al servei de la humanitat perquè visqui millor.

L’educació ha de canviar? L’educació ha de canviar?

Totalment. Hem de partir de la base que cada nen és diferent. Per tant, una educació igualitària per a tots és un error. Hem d’educar en la diferència, en la idea que cadascú tregui les seves capacitats. És un error que els estats o governs decideixin els plans d’educació. No els correspon.

I qui ho ha de decidir, l’escola?

La societat o un grup d’experts d’educació i de pares que mirin quins models funcionen al món i van bé. El govern ha de garantir una bona educació per a tothom, però no ha de dir el currículum escolar o si hi ha d’haver quatre hores de matemàtiques o sis, o ha d’eliminar la filosofia o la poesia. ¿Qui diu que és més important fer arrels quadrades que tocar el violí o escriure poesia? No és veritat. Anem a l’origen etimològic d’educar, educere, ajudar que el nen tregui el que porta dins com a capacitat. Ajuda’l a fer que sigui ell, no a fer que s’adapti al model que algú ha dit. Per això hi ha fracàs escolar, droga, violència creixent, l’assetjament escolar i tot això. És normal. Si un nen no pot treure tot el que porta dins, i si a sobre si es mouen massa els diuen que tenen TDAH i els mediquen, l’estrany és que no tinguem més problemes. Hi ha d’haver un canvi, tornar a l’humanisme del Renaixement, un humanisme que tenia coneixements de tot. Ara hi ha una especialització, que si és de geranis no li preguntis per rosers perquè no en sap.

Porto estona escoltant-te i no sé si ets optimista o pessimista. Porto estona escoltant-te i no sé si ets optimista o pessimista.

Sóc més optimista que altra cosa, però no ingenu. Sé que hi ha conflictes, però per la meva naturalesa no em sento malament en el combat espiritual d’aquesta època. Crec que hi ha una lluita per ser l’ésser humà autèntic que deia de la llibertat, l’amor, la creativitat. Per què fem poesia? ¿Per adaptar-nos al medi? Per sobreviure? Perquè som humans. Sóc optimista perquè sé les capacitats que tenim, i sé que ens en podem sortir de tot. No sóc ingenu perquè veig les forces que ens volen reduir a animals. Perquè quan tenim por ens animalitzem i és fàcil manipular-nos.

Ets lliure?

Lluito per ser-ho. Practico des de fa 40 anys un exercici quan vaig a dormir que en dic retrospecció. Abans d’estirar-me al llit miro com ha sigut la jornada, em miro a mi mateix des de fora i miro si he sigut lliure, autèntic, he dit la veritat o m’he deixat condicionar. ¿He estat atent als altres, a la seva disposició, he tingut el cor obert? M’he compromès? I cada matí dedico molt temps al silenci i la meditació. Matino bastant, una horeta no me la treu ningú, si puc dues. I em proposo aquell dia ser una persona més conscient, més desperta, més lliure, més amorosa, més compromesa. Ho ets? No, és el meu ideal. I lluito i espero fer-ho fins que mori.

¿Això que estàs fent per arreglar el món qui t’ho pagarà?

No espero que m’ho paguin. Viure així és el pagament.

stats