L’ÚLTIM LLIBRE DE SAMI NAÏR, UN DELS GRANS PENSADORS EUROPEUS i referent en la defensa d’un món solidari i del diàleg entre cultures, porta per títol El desengaño europeo.A la conferència que va fer a l’Espai Humanitats del Palau Macaya, en un acte organitzat per La Maleta de Portbou, va insistir en la crisi d’una Europa que ell s’havia cregut i que ara cada cop veu més lluny.

Som enmig d’un gran canvi.

Sí, i probablement no evitarem una altra crisi, potser més profunda que la que acabem de patir i que encara no s’ha acabat. Tot el que es va posar en marxa a partir dels anys 90, primer a Europa amb el Tractat de Maastricht i després amb la liberalització dels mercats el 1999, ha portat a una modificació radical del sistema econòmic mundial i del sistema monetari europeu. I l’euro ha demostrat que no ens podia protegir del sistema polític vigent a Europa, perquè ha sorgit una nova hegemonia. No es pot separar la geopolítica de l’economia, i el poder econòmic s’estableix sobre una dominació política: a escala mundial la dels Estats Units i la Xina, i a escala europea la d’Alemanya. Hem vist com l’hegemonia alemanya prenia les regnes i orientava i controlava el tractament de la crisi, i aquests últims anys hem vist una geopolítica mundial amb el retorn de Rússia al primer pla, per culpa dels errors dels europeus. Tot això tindrà conseqüències decisives per a la geopolítica i la geoeconomia dels pròxims anys, sense parlar de les zones on hi ha conflictes oberts i totalment descontrolats, com en l’arc que va de l’Iraq a Mauritània, passant pel Pròxim Orient, Líbia i el sud dels països subsaharians, com Mali i Mauritània.

Pocs motius per a l’optimisme.

No crec que en política hagi d’imperar el pessimisme o l’optimisme, no són categories d’anàlisi en termes polítics. Jo tenia una càtedra de teoria política, sóc filòsof de formació, la meva tesi és sobre Maquiavel, i per tant no crec gaire en la subjectivitat en la geopolítica. Jo crec en el que s’anomenava realpolitik, les relacions de forces. Per exemple, en la crisi del 2008 al 2010, quan es tractava d’organitzar la sortida liberal, els francesos i els alemanys no van demanar l’opinió a ningú. Van dir que ho havíem d’acceptar, i si no ho acceptàvem, fora. Actualment hi ha una situació de caos descontrolat. No estem en una situació de conflictes de baixa intensitat, com el període dels anys 90, i fins i tot fins al 2010. Després de la caiguda del Mur de Berlín vam entrar en una situació de control i congelació dels conflictes, i de conflictes de baixa intensitat. Al Pròxim Orient, per exemple, el conflicte entre Israel i Palestina era un conflicte de baixa intensitat, perquè es controlaven els dos bàndols. Ara no, ara estem en una situació de descontrol dels conflictes i no se sap què passarà.

Evidentment no hem assistit a la fi de la història.

Mai he compartit aquestes invencions. És una visió que subestimava els conflictes existents de l’època, a més de ser intel·lectualment -ho dic sense menyspreu per Francis Fukuyama- una estupidesa. Partia de la percepció del final de l’antagonisme entre les dues grans potències, però és una visió que no veia a venir la potència del segle XXI: la Xina. Què va fer Fukuyama? Va fer una lectura limitada intel·lectualment d’Alexandre Kojève, que va escriure un gran llibre sobre Hegel que es diu Introducció a la lectura de Hegel.Allà hi explica que Hegel elabora una concepció de la història en què aquesta s’acaba i el coneixement humà es concentra en el coneixement alemany, i a partir d’aquí no es pot inventar res nou, en termes filosòfics. Ell va fer el traspàs de la problemàtica filosòfica a la històrica. Dir que el destí de la humanitat és el parlamentarisme, la democràcia i el món del consum és una constatació pràctica, però no té res a veure amb les aspiracions, els patiments i les contradiccions del món.

¿Europa podria haver evitat el conflicte amb Putin?

Per descomptat. Jo considero que Europa té una responsabilitat central en aquest conflicte. Hi ha una realitat geopolítica que fa que Rússia no pugui acceptar a les seves fronteres una amenaça militar. Rússia no pot acceptar aquesta amenaça a les fronteres d’Ucraïna, controlades directament o indirectament per l’OTAN, igual que França no podria acceptar una potència militar i nuclear hostil, com per exemple Rússia, a les seves fronteres. Els americans han declarat una guerra mundial quan Cuba ha tingut coets militars. S’han equivocat, perquè el poder rus és polític i militar. L’exèrcit segueix tenint una posició clau. Els països de l’Est, com Polònia, han sigut irresponsables per haver empès a la conflictivitat amb Rússia.

Com veu ara Ucraïna?

La població d’Ucraïna està totalment dividida. Hi va haver manifestacions que van produir un canvi de règim, però els serveis d’informació de tots els països saben que els EUA van jugar un paper clau -la CIA en particular- en l’organització de les manifestacions i fins i tot en l’armament dels manifestants. Han derrocat el règim, ha sigut un cop d’estat legitimat després per eleccions, però l’origen va ser un cop de força. Després Ucraïna es va dividir inevitablement, perquè a la zona de conflicte la majoria de la població és russòfona. Són russos que viuen a Crimea, però són russos, i no se’ls pot imposar una llei i un mètode de gestió dels seus problemes a partir d’una perspectiva autoproclamada ucraïnesa perquè els europeus necessiten integrar Ucraïna a l’espai europeu, per raons econòmiques, perquè hi veuen consumidors potencials.

Ho considera un gran error.

Nefast. Els que han tingut una posició més prudent en aquesta situació han sigut, com sempre, els britànics. Van dir que eren solidaris amb els ucraïnesos però que no s’havia de provocar, i que calia arribar a un acord amb Rússia. Putin buscava aquest acord, ho ha dit diverses vegades. Va proposar un acord als ucraïnesos, el govern oficial el va acceptar i els europeus van començar els seus atacs contra l’acord. El resultat l’hem vist. La situació actual és molt senzilla. Militarment el govern d’Ucraïna no pot oferir una alternativa. Al carrer els sublevats, amb el suport dels russos, guanyen. Econòmicament la situació és catastròfica, i els europeus no tenen els mitjans per solucionar els problemes econòmics dels ucraïnesos, excepte que vulguin obrir les fronteres i rebre dos milions d’ucraïnesos. S’ha de ser realista.

I què es pot fer?

No dic que s’hagi d’abandonar Ucraïna. Hi ha un problema i la solució és triple. En primer lloc, un acord de desmilitarització a la frontera. En segon lloc, una federalització d’Ucraïna, un sistema federal que pugui permetre la convivència de les dues comunitats. En tercer lloc, un acord econòmic entre Europa, els EUA i Rússia per assegurar el desenvolupament del país. Fora d’aquestes tres possibilitats no hi haurà solució.

Parla de la crisi de la globalització liberal europea.

Estem en una globalització liberal. Molts intel·lectuals han perdut el nord de la crítica i s’han convertit en bonistes en el sentit que consideren que estem en una globalització feliç, que tot està bé, que el mercat solucionarà tots els problemes, que estem en una democràcia... La realitat és que no.

Hi ha una crisi econòmica greu.

La crisi de la globalització liberal encara no s’ha solucionat, i els països que han pogut sortir, amb un preu molt alt, de la tempesta -penso essencialment en els EUA- ho han fet transformant el seu model social i perquè tenen el control de la seva moneda, el dòlar o el iuan xinès. No hi ha nous mecanismes de control dels capitals, de l’especulació internacional. Més aviat assistim a un creixement de l’especulació descontrolada, de l’1% que acapara la riquesa mundial.

I creix la desigualtat.

Picketty demostra que això és una línia que existeix des del segle XIX però que s’ha incrementat de manera exponencial a partir dels anys 90. No hi ha control, no hi ha regulació. Preval la competència i probablement la pròxima crisi serà del sistema monetari mundial, de la relació entre el dòlar i el iuan xinès. Ara s’ha estabilitzat una mica la situació, perquè el dòlar s’ha devaluat i els xinesos veuen amb molt bons ulls aquesta situació, i a Europa també ho veiem bé perquè permet tenir un euro menys car. Crec que la UE no ha sabut afrontar la crisi, i el sistema monetari no ha protegit Europa. És més, el sistema monetari va petar amb la crisi. Per què va petar? Perquè tenia vicis de construcció i errors fonamentals.

Vostè va ser eurodiputat.

Jo, personalment, no vaig votar ni pel Tractat de Maastricht, ni per la Constitució europea. Sóc molt europeista, vaig crear la primera revista europea. Sempre he defensat la construcció europea perquè crec que és la nostra sort, però el model del Tractat de Maastricht era autodestructor. I no es podia tenir una moneda única en països amb divergències socials i econòmiques tan grans si no era amb un poder polític federal que pogués organitzar-ho tot. Però el poder polític federal és un somni utòpic a escala europea.

No arribarà?

Està mort. Hi ha una potència com Anglaterra que s’hi oposarà. Qui construirà un projecte polític amb la Gran Bretanya dient que no? França diu que no, que vol un poder confederal, i Alemanya rebutja el poder federal. ¿Volem un cap d’estat espanyol que ens representi? O portuguès o grec? És una bogeria.

¿Sense la unitat política, l’econòmica no té sentit?

No. L’euro va esclatar i la crisi va començar com a crisi financera, després s’ha transformat en crisi econòmica, i després en crisi social, i després en depressió social. Ara la crisi s’està cobrant el sistema de partits polítics europeus. La conseqüència directa de la crisi és el final del bipartidisme. Aquests joves que surten, com Podem o Syriza, no existien fa quatre anys. De la crisi financera hem desembocat a la crisi política. Això és una situació totalment incontrolable. Les conseqüències són que la crisi s’ha cobrat l’eix francoalemany. Hi ha una contradicció cada cop més gran entre l’orientació d’Alemanya i la de França. El sistema europeu està desequilibrat. S’ha creat una separació radical entre el nord i el sud d’Europa. Tinc un informe del govern francès en què demostren que les divergències socials seran cada cop més grans i serà impossible per als països del sud d’Europa recuperar la situació i poder seguir en la mateixa zona monetària.

I Espanya?

La situació econòmica no és bona en general i és molt dolenta a Catalunya. Catalunya és la potència més important d’Espanya i els catalans veuen que no tenen tots els mitjans per solucionar sols els seus problemes. Hi ha un problema que té a veure amb la conformació de l’Estat i amb l’acord entre les comunitats. Això passa també a Bèlgica entre els flamencs i els valons, a Itàlia entre el nord i el sud...

Quin futur té l’euro, doncs?

Per a mi l’euro, tal com l’hem conegut, ha mort. S’ha acabat. L’euro com a moneda forta per a 18 països ha mort. En segon lloc, la política d’austeritat posada en marxa el 2010 impulsada per l’eix Merkozy també ha mort. No ha solucionat res i no pot solucionar res. El cas de Grècia ho demostra clarament. Entre parèntesis, jo no veig solució per a Grècia a dins del marc europeu, excepte un esclat generalitzat i l’arribada de l’extrema dreta ultranacionalista al poder.

Syriza no ho arreglarà?

No hi veig solució. Syriza no té la possibilitat de canviar els mecanismes de rescat que segueixen demanant.

Hi pot haver dos euros?

Una solució seria transformar la moneda única en moneda comuna, tenir un sistema econòmic europeu amb un sostre i un terra, i que les monedes poguessin fluctuar. L’euro seria la moneda de reserva comuna amb què es podria organitzar el comerç internacional. Però a dins de la zona euro l’equivalència de l’euro amb les monedes nacionals aniria en funció de la realitat del sistema econòmic. Això significa un euro baix. El que estic dient és el que han proposat, amb molta intel·ligència com sempre, els anglesos. El 1990 van dir que no entrarien en una moneda única. Volien una moneda comuna, perquè sabien que hi ha divergències.

I ho veu possible?

És totalment possible. França no ho diu però hi està a favor, i els països del sud no ho saben, jo crec que Itàlia hi està a favor, els grecs ho poden acceptar i a Espanya crec que fins que no topa amb el mur no s’entén la situació.

Què pot fer Alemanya?

Crear les condicions perquè uns països, com Grècia, decideixin sortir. Alemanya reorientaria la seva estratègia, com està fent ara, cap als països de l’Est i crearia les condicions per a una sortida progressiva de l’euro i un retorn a les monedes nacionals. Quan es va negociar el Tractat de Maastricht, el 1991, els alemanys no volien l’entrada d’Espanya, Portugal i Grècia. Aquests països del sud -del club mediterrani, com deien en aquella època- no tenen els mitjans i no poden aguantar una estratègia amb un pla d’ajust estructural, i proposaven deixar-los fora.

Però hi van acabar sent.

Mitterrand, i ho dic perquè en aquella època estava bastant pròxim al nucli de poder, va dir que no tenien interès a construir una moneda sense la presència dels països del sud, perquè per a ells són uns aliats estratègics davant la potència alemanya. Era la seva tesi. Sobretot perquè Alemanya no va demanar l’autorització a ningú el 1989 per organitzar la unificació, per desestabilitzar Iugoslàvia. És més, van donar suport als croats i no als serbis. S’han de llegir els discursos d’aquella època.

Espanya es va esforçar per poder entrar.

Va ser un acord entre Mitterrand i Felipe González, que va lluitar com un lleó perquè Espanya pogués ser-hi. Perquè fos possible s’havia de devaluar la pesseta i s’havien de donar les condicions per sanejar el sistema. Es van fer dues devaluacions, el 1992 i el 1993, per crear les condicions. Jo vaig parlar diverses vegades amb Felipe i em deia que sabia quina era la posició dels alemanys... Qui va negociar i firmar el Tractat de Maastricht en nom d’Alemanya? El senyor Genscher, democristià. Genscher va publicar un llibre, l’any passat, titulat El triangle de Weimar, en què diu que si volem solucionar els problemes de l’euro i d’Europa s’ha de replantejar tot el projecte i organitzar la UE entre tres països, com a l’època de Weimar: el triangle França, Polònia i Alemanya.

I els països del sud?

Fora, han d’ocupar una posició d’acord amb la seva realitat econòmica. El que sí que és segur és que l’utopisme del federalisme està mort, que l’euro tal com l’hem conegut mai tornarà a ser la moneda forta, i si ho és serà la moneda forta dels països del nord. I tampoc sabem què pot passar amb la reorientació geopolítica que vivim avui.

¿La classe mitjana està morta o la podem salvar?

Em sembla molt difícil salvar-la. El que està passant amb la classe mitjana europea és una divisió interna del seu sistema. Les classes mitjanes-baixes s’estan proletaritzant, les mitjanes-mitjanes estan inestables i probablement es proletaritzarant. I les classes mitjanes-altes segueixen protegides, han travessat la crisi sense danys estructurals. No parlo de les elits dirigents, que no han patit la crisi sinó que se n’han aprofitat. A Espanya la classe mitjana era dèbil i fràgil, perquè és una invenció moderna, i han vist com en cinc anys el seu estatus ha canviat.

¿El seu desengany europeu, a part d’intel·lectual, té part de personal per haver sigut eurodiputat? ¿Està enfadat perquè no li van fer cas?

Estic enfadat perquè em sento enganyat. Jo vaig creure molt en la construcció europea, vaig crear la revista de la Unió Europea, finançada per Mitterrand. Després vaig ser eurodiputat i membre de la comissió d’Afers Exteriors. El que he vist és que això no té res a veure amb el nostre somni. He vist unes batalles nacionals absolutament descarnades al Parlament Europeu. Tots els grups reaccionen en funció dels interessos del seu país respectiu. He vist un Parlament impotent. Tot això em sembla ademocràtic.

¿Es penedeix d’haver estat al poder i a prop del poder?

No.

Ho tornaria a fer?

És una experiència fabulosa però no tornaré mai al camp de la responsabilitat política perquè és molt difícil. Prefereixo, per al que em queda de vida, reflexionar i veure si puc ajudar des del punt de vista de reflexió.

¿Creu que l’intel·lectual s’ha de comprometre i fer gestió, o ha de fer crítica des de fora?

Crec que l’intel·lectual ha de treballar des del punt de vista intel·lectual. Ha de buscar sempre la veritat i articular-la a partir d’una certa idea de justícia, no només en el món dels conceptes. Ha d’involucrar-se en les preguntes i les respostes, en els problemes de la ciutadania. Ha de tenir la implicació i la distància crítica suficients per no tornar-se un polític ni tampoc un intel·lectual abstracte. El pitjor per a l’intel·lectual, i la seva amenaça mortal, no és la retirada.

Què és?

L’amenaça mortal és el compromís amb els mitjans de comunicació, perquè transformen l’intel·lectual en estrella, és la submissió dels intel·lectuals al pensament dominant, el pensament únic, el pensament del consens de l’opinió representada pels mitjans. L’intel·lectual ha de saber controlar la seva relació amb els mitjans. No es tracta de parlar perquè els mitjans t’ho demanen, sinó parlar si tens alguna cosa a dir, a partir d’aquesta postura de veritat i justícia. Desgraciadament el que veig dels escriptors i intel·lectuals és una extensió infinita i obesa del jo. Jo en dic el joisme : escriuen en primera persona i al mateix article se citen a ells mateixos deu vegades. Això no és un treball intel·lectual, a mi no m’interessa saber quin és l’estat d’esperit momentani d’algú, sinó els problemes de la ciutat, en el sentit de Sòcrates.

Ho té molt clar.

La resta no m’interessa. L’intel·lectual no existeix per parlar dels seus estats d’ànim, això és un problema privat. Aquest joisme em sembla un perill dramàtic per a la intel·ligència. Ho deia molt bé Claude Lévi-Strauss. Deia que ell era un intel·lectual distant. Michel Foucault escrivia un llibre cada deu anys. Ara els intel·lectuals se senten obligats a escriure dos llibres a l’any, que de fet són articles. Tot això és un engany.

¿L’atemptat de Charlie Hebdo canviarà molt França?

El que ha passat és evidentment una catàstrofe, jo he perdut un molt bon amic meu, Cabu. Dono suport totalment a la llibertat d’expressió i a Charlie Hebdo, però no estic d’acord amb ells. Voltaire deia: “Puc morir per defensar la teva llibertat, però tinc el dret de dir que no estic d’acord amb tu”. És el que dic sobre Charlie Hebdo. Jo considero que la llibertat no és una abstracció, sinó que té a veure amb el principi de responsabilitat. Les identitats estan en crisi, no s’ha de jugar amb les identitats de la gent i les religions. S’ha de tenir un punt de vista crític, però la frontera entre això i l’insult és difícil de definir, sobretot quan vivim l’època de la globalització i la internacionalització dels conflictes. Un francès pot entendre perfectament el que diu Charlie Hebdo, però un fanàtic de l’Iraq o el Pakistan no, perquè no té la mateixa concepció.

I la convivència a França?

El problema de la integració a França és molt més complex. És un problema social, d’apartheidde les capes pobres. L’estat francès pràcticament ha deixat que la societat s’ofegui, el fracàs socialista és terrible. Des del 1983 estan donant suport al procés de desconstrucció de la societat francesa, portada a terme pel liberalisme. Ara estem en el paradigma que Hollande ha escollit tenir una política de creixement, i s’ha transformat en una política més liberal que la de Sarkozy. És com Zapatero el 2010 o el 2012. La gent està molt enfadada.

Ara hi ha immigració intraeuropea.

Des de l’ampliació als països de l’Est que és així. El problema és que això planteja molts problemes per als països desenvolupats, com França i Alemanya. Ara es contracta aquesta gent a preus baixos, però estan provocant un auge del nacionalisme en aquests països, tant a Alemanya com a França. És el problema quan els treballadors accepten treballar amb sous baixos. A França l’auge del nacionalisme i la xenofòbia no té a veure només amb els immigrants del sud, sinó amb els europeus. Els polonesos, els espanyols i tots. Estan desestabilitzant el nostre sistema de sous. Hem tingut durant tres anys manifestacions d’infermeres, i a París cada dia encara hi ha una manifestació davant del ministeri d’Assumptes Socials. Què han fet? Estan contractant infermeres espanyoles i portugueses que accepten treballar a baix preu. Això és perillós.

Si quedem d’aquí deu anys, existirà Europa o no?

Europa existirà d’aquí deu anys, però no com existeix avui. Tindrem una altra Europa i serà millor. Hi ha forces noves que estan sortint de la crisi, i les noves generacions ja no accepten i no tenen el mite d’una Europa...

I el capitalisme es pot reformar?

Sí, però tant com es pot controlar un dimoni posant-li cadenes. No significa que el dimoni hagi desaparegut, tot depèn de la força de les cadenes [riu].

El perfil

Nascut el 1946 a Tilimsen, Algèria, la seva família es va instal·lar a Belfort, a l’est de França, quan ell tenia un any. El seu origen va ser un dels motius del seu interès en els fenòmens migratoris europeus, un tema sobre el qual és un dels grans especialistes del continent.

Ha treballat sempre a partir del concepte del codesenvolupament i ha defensat una integració a partir del diàleg i el respecte entre homes i cultures. Politòleg, sociòleg i filòsof, va prendre part en la política activa com a assessor del govern socialista de Lionel Jospin i, entre el 1999 i el 2004, com a eurodiputat.

Director de revistes com Les Temps Modernes i Événement Européen als anys vuitanta, escriu regularment articles en diaris francesos com Libération i Le Monde, i també a El País. Entre els seus llibres hi ha Una política de civilització, amb Edgar Morin, així com Las heridas abiertas i El desengaño europeo, sobre el qual va parlar el mes passat a l’Espai Humanitats del Palau Macaya.