L'evasiu objecte de desig

La Passió de Crist és possiblement el tema més pintat de la història de l’art occidental, almenys fins al segle XIX. La pintura es nodreix abundantment de la carnalitat sensual i adolorida de l’heroi del cristianisme. Ni un sol fragment dels Evangelis queda al marge de la voracitat representativa dels artistes. El motiu més repetit és, naturalment, el del sacrifici a la creu, una simfonia del sofriment que és captada per l’art amb tot tipus de detalls, amb tot tipus de matisos. La condició humana del que és presentat com a déu és retratada de manera inigualable per l’escultura i la pintura del Renaixement i del Barroc.

Però hi ha una part de la història que queda velada, com si l’art es mostrés prudent, o potser impotent, davant de l’enigma. Em refereixo al destí de Crist després de la resurrecció. A les icones orientals el Crist ressuscitat és expressat com una presència àuria, serena. A la pintura occidental les representacions són molt més minoritàries. Crist és un espectre evasiu que, de vegades, desperta la incredulitat: sant Tomàs ha de posar els dits a la nafra del ressuscitat per acceptar el retorn del seu mestre. Aquesta era una de les llegendes que més fascinaven els escolars en l’època que a les escoles s’ensenyaven els mites cristians.

No obstant això, el capítol més commovedor és el que confronta el Crist ressuscitat amb Maria Magdalena. Aquesta, que ha sofert en grau extrem la mort de l’home que estima, desitja ardentment tocar el mestre admirat. Però apareix, una vegada més, l’estranya duresa de Crist, la qual, abans de morir, ha patit la seva pròpia mare. Noli me tangere : Crist es nega a ser tocat per Magdalena. Un moment paradoxal, exquisit. Alguns pintors, no gaires, s’hi atreveixen per intentar captar aquesta suspensió de la sensorialitat com a barreja de desig, fe i fantasmagoria. La dona, plena d’amor, desitja; Crist, ple encara de mort, defuig. Andrea del Sarto és un dels pintors que el va representar, el 1510. Malgrat la serenitat habitual d’aquest artista florentí una vaporosa malenconia impregna la pintura.