Diumenge 05/02/2017

Líbia: refugi o presó

Malgrat la narrativa que presenta Líbia com un “forat negre” per a immigrants i refugiats, són molts els que continuen anant-hi a la recerca d’oportunitats que no passin per saltar a una pastera

Text: KARLOS ZURUTUZA / Fotos: RICARD GARCIA VILANOVA/ PHOTOGRAPHIC SOCIAL VISION
9 min
Líbia: refugi o presó

A Misurata és impossible perdre’s. En cas de dificultat, aixequeu la vista sobre el gris monòton i escrostonat, i busqueu una enorme bandera líbia. És tan gran que el vent amb prou feines aconsegueix moure-la penjada en un gran pal que s’eleva des del cor del basar. Allà hi conflueixen sabaters de vell i venedors de fruita o quincalla xinesa, de mòbils usats, de nicabs, de crispetes... És al centre d’aquesta ciutat de mig milió d’habitants on la gent també va a jugar al billar, a canviar diners i a tallar-se els cabells. Els libis i la resta dels àrabs esperen el seu torn a les perruqueries regentades per egipcis i tunisians, però només els sudanesos van a la de l’Abdul·lah Matala. És un compatriota que ja fa tres anys que regenta el seu propi local.

Cobrant entre tres i cinc dinars “depenent del tall”, a l’Abdul·lah no li havia anat malament. Però la brutal devaluació de la moneda líbia -el 2011 era equivalent a l’euro i avui és vuit vegades inferior- ha fet que ara als seus pares i germans a Khartum els seus diners els serveixin per a ben poc. “Vull estalviar prou i tornar a casa per casar-me, però cada dia ho veig més difícil. I ja tinc 35 anys, sap?”, es lamentava el perruquer, mentre rasurava el cap d’un altre sudanès.

Líbia: refugi o presó

L’Abdul·lah va escollir Misurata des d’un principi perquè, deia, és la ciutat més segura del país juntament amb Zuwara, una altra localitat costanera que també té bona reputació entre locals i forans. I és així. Misurata va passar de ser ciutat “màrtir” el 2011 a ciutat estat; i gairebé de la nit al dia. L’any passat van ser les seves milícies les que van liderar l’ofensiva que va expulsar l’Estat Islàmic del seu bastió a Sirte. No obstant això, per a Mohamed Walid Abu Sela, capità de la patrulla que vigila la ciutat cada nit, això seria explicar la història a mitges.

“A diferència de Trípoli o Bengasi, on viu gent de tot el país i de totes les tribus, aquí ens coneixem tots; aquí tots som de Misurata”, explicava a l’ARA Abu Sela després d’una nit en la qual l’únic incident havia sigut un conductor borratxo.

Certament, Misurata pot treure pit perquè la seguretat és un bé escàs en un país al qual les armes no han parat d’arribar des del 2011 malgrat l’embargament de l’ONU. El setembre passat Martin Kobler, l’enviat de les Nacions Unides per a Líbia, recordava en una compareixença a Ginebra que en aquest país de sis milions d’habitants actualment hi circulen 26 milions d’armes.

Volar a Kíev

Igual que els libis, els forans també es mouen en clau tribal. Si bé els sudanesos constitueixen la major part de la clientela de l’Abdul·lah, els nigerians es tallen els cabells a les perruqueries de l’Issa i l’Ahmed, dos germans que fa 15 anys que viuen a Líbia. Algú al seu Kano natal (al nord de Nigèria) els va dir llavors que Líbia era un bon lloc per treballar. “Feia deu anys que vivíem aquí quan va esclatar la guerra el 2011 i ens vam quedar atrapats”, recordava l’Issa, el més gran. Igual que per a la resta dels libis, per a ells allò també havia suposat un punt d’inflexió, i cada mes els resultava més difícil pagar els 700 dinars pel lloguer del local. A més, calia afegir-hi el salari del Mohamed, un noi de 27 anys de Lagos, que ens va citar a la botiga de telèfons mòbils on treballava el Jeremy, un altre nigerià. S’hi va presentar quatre talls de cabells més tard.

El Mohamed també havia fet la ruta del desert. Com tots. Va estar una setmana enfilat a la part del darrere d’un camió fins que es va aturar a Sabha, el punt neuràlgic del tràfic de persones, armes i drogues del sud de Líbia.

Líbia: refugi o presó

“Em van segrestar així que vaig arribar; em van donar un mòbil per trucar a casa i, entre els cops, li vaig dir a ma mare el que m’ordenaven aquells homes: que em matarien si no pagava els 700 dòlars del rescat”, relatava el Mohamed entre xarrups de Pepsi. Els diners van acabar arribant dos mesos més tard, i per les vies habituals en aquestes latituds. Es diu hawala i és un sistema que no deixa rastre: una persona accepta els diners en dipòsit, i una segona paga la quantitat de diners exacta en una altra part del món. Quan s’efectua el pagament - hawala vol dir transferència en l’argot bancari àrab- la família del segrestat rep un codi que ha d’enviar per SMS al segrestador.

Després de més d’un any a Misurata, el temps havia ajudat a diluir el trauma d’aquella experiència, i el Mohamed només pensava a estalviar prou per tornar a Nigèria. “Necessito tornar a casa per posar en regla el meu passaport i els visats. Després vull volar a Ucraïna, on viu la meva dona”, deia. Resulta que aquell jove en samarreta de tires i xancletes tenia un màster en relacions internacionals per la Universitat de Kíev, on havia completat els seus estudis gràcies a una beca. Allà hi va conèixer la que seria la seva dona. Li va trucar per videoconferència després de connectar-se a la xarxa de la botiga.

“T’estimo”, es va acomiadar el Mohamed, després d’una conversa que havia discorregut entre l’anglès i l’ucraïnès. Des del taulell, el Jeremy es meravellava del do de llengües del seu compatriota. Sense vols directes a Trípoli des d’Abuja -la capital de Nigèria-, el Jeremy també havia passat per Sabha; també l’havien segrestat, apallissat i atracat però, insistia, res d’això passava a Misurata.

“Veus aquesta botiga? No és gran cosa però a Nigèria amb prou feines tenim llum. Aquí puc treballar, tinc un ordinador, connexió a internet…”, explicava el Jeremy, que feia tres anys que era a Líbia. Era dissenyador gràfic, per la qual cosa la tecnologia li resultava imprescindible per complementar el seu salari. “Faig targetes de visita, cartells, logos per a empreses i organitzacions… Puc reproduir qualsevol disseny amb aquest portàtil”, deia orgullós.

Líbia: refugi o presó

Sociograma

A Líbia gairebé es pot endevinar la feina de cada immigrant en funció de la seva nacionalitat, i viceversa. En l’escalafó més baix de la piràmide dels treballadors estrangers hi ha subsaharians i bangladeshians, hegemònics en els sectors de la neteja i la construcció. Un esglaó per sobre hi ha els egipcis, habituals dependents en botigues o cuiners, i els tunisians, als quals el col·lapse del turisme al seu país ha empès a les recepcions dels hotels libis. Els marroquins superen aquests últims en ingressos fent feines especialitzades com a fusters, soldadors o mecànics d’automòbil. És un fidel sociograma de la mà d’obra estrangera a Líbia, però mai una foto fixa. Una deterioració de les relacions entre el govern de Trípoli i el Caire farà que els bangladeshians substitueixin els egipcis en pizzeries i polleries. Aquests últims tornaran al seu país, o a l’est de Líbia, atès que el govern rival de Tubruq sí que té el suport d’Egipte. A la també pacífica Zuwara, els desplaçats interns tuaregs que fugien de la guerra al sud havien pres l’escombra als subsaharians.

El Jeremy, el Mohamed o l’Abdul·lah Matala eren tres entre molts immigrants que anaven a la feina cada dia, i l’exercien a la vista de tots. Ningú els detenia, ni colpejava, ni multava. És més, fins i tot es permetien parar a fer un cafè a la cafeteria que regentava un marroquí, just al costat. I això no ho recullen els informes que arriben des de l’altra riba del Mediterrani: d’ONGs i think tanks, de premsa generalista, i fins i tot d’altes institucions com la Comissió Europea, per a qui “tot immigrant irregular, refugiat o demandant d’asil està en perill de ser multat, retingut i expulsat”.

“Els treballadors estrangers en una situació estrictament legal són aquells als quals un empresari o institució contracta quan no hi ha un libi qualificat que pugui fer la mateixa feina”, explicava Othman Bensasi, cap de personal del ministeri de Treball. “Són feines molt tècniques, generalment relacionades amb la indústria del petroli o branques molt especialitzades de la medicina”, deia l’oficial, que lamentava l’“alarmant” falta de preparació de les noves generacions de libis, així com la seva falta de disposició per fer feines com escombrar o treballar en la construcció.

Líbia: refugi o presó

Segons Bensasi, la llei havia de ser “flexible” per acomodar la mà d’obra estrangera al país. “Les fronteres de Líbia estan obertes, i ni tan sols sabem quants treballadors estrangers hi ha al país. Què vol que fem quan ni tan sols tenim un cens actualitzat de la població local?”, argumentava el funcionari, encongint-se d’espatlles.

L’oficial va matisar que els que acabaven als centres de detenció eren aquells que havien posat la seva sort en mans dels traficants.

El Jeremy, el Mohamed o l’Abdul·lah Matala vivien aliens a aquesta realitat perquè mai s’havien plantejat arribar a Europa. Tant és així que fins i tot desconeixien l’existència d’un centre de detenció per a immigrants “il·legals” a Misurata.

-És cert això? Hi heu estat? -preguntava l’Abdul·lah Matala amb una curiositat genuïna.

Presó

Vint quilòmetres al sud de Misurata, la bandera del basar ja no es pot veure, però et pots orientar amb el campanar sense campana d’una església construïda durant l’ocupació italiana. L’edifici annex és una antiga escola que avui acull el centre de detenció de Kararim. Es pot visitar amb una autorització del ministeri de l’Interior.

Les pissarres han desaparegut de les classes, com també els pupitres i les cadires. El seu lloc l’ocupen dotzenes de matalassets sobre els quals hi ha estirats un centenar d’individus. El Kalte, un ivorià de 17 anys, explicava que cap dels quatre guàrdies li havia posat la mà a sobre. Però es trobava malament, i no tenia manera d’explicar els seus símptomes als metges perquè cap parlava francès. Al seu costat, el Salih deia que trobava a faltar una atenció mèdica en condicions des de molt abans de perdre la cama dreta en un accident de cotxe, feia quatre anys. Un amic ferrer del seu mateix llogaret del Níger li va col·locar aquest tros de fusta a manera de pròtesi. Si hagués arribat a Europa en tindria una de debò. N’estava convençut.

La planta superior queda reservada per a les dones, una vintena entre malianes i nigerianes a parts iguals. Les primeres estaven immòbils i es cobrien la cara amb el vel; les segones, visiblement més relaxades, compartien les pors i esperances amb una despreocupació inusual entre els refugiats.

“No sabem quant temps ens retindran aquí, ni tampoc coneixem la llei”, admetia l’Alima, de 22 anys, verbalitzant una incertesa que compartia tothom al centre. Les malianes asseguraven que el seu objectiu no era arribar a Europa, que havien vingut a Líbia per quedar-s’hi i treballar. Això era el que esgrimien tots els estrangers per evitar acabar en llocs com Kararim.

Líbia: refugi o presó

“Podem ser bones mestresses de casa; podem cuinar, rentar…”, deia una sense descobrir-se la cara.

“Quedar-me a Líbia? Quin sentit té això?”, la va interrompre l’Amita, una altra nigeriana joveneta que admetia que, tant a elles com a les malianes, les havien detingut de matinada, camí d’una platja des de la qual volien saltar a una pastera. L’Amita, a qui encara no li havien robat l’esperança, encara somiava a ser perruquera a Itàlia.

Llimbs

La dels centres de detenció a Líbia és una realitat que, sovint, arriba distorsionada, atès que es tendeix a confondre aquests llocs amb els que utilitzen bandes mafioses per cobrar rescats. Immigrants i refugiats entrevistats en vaixells de rescat o a Europa solen esmentar la localitat, però molt poques vegades aporten detalls que permetin saber on van ser tancats. En un estudi fet entre el 2013 i el 2014, investigadors d’Amnistia Internacional i Human Rights Watch van comptar almenys dues dotzenes d’edificis que l’administració líbia havia utilitzat per retenir immigrants i refugiats.

Un altre aspecte que resulta perillosament ambigu és l’absència legal de consens sobre quant de temps han de passar retinguts aquells immigrants considerats “il·legals”. El seu alliberament depèn generalment de les necessitats d’espai davant l’arribada d’una nova remesa o, simplement, dels recursos del centre. Alguns han hagut de ser clausurats després d’alliberar a tots els retinguts. No podien alimentar-los.

Líbia: refugi o presó

Kararim i la resta de centres similars són uns llimbs dels quals un no sap quan en sortirà, ni en quina direcció. Des de la seva oficina al pis de sota, Mohamed Kahul, el director del centre, reconeixia que ignorava quant temps estarien retinguts els immigrants al seu càrrec. El que era desitjable, deia, era enviar-los de tornada als seus països, encara que això era “altament improbable”. “No tenim mitjans ni per repatriar-los ni per mantenir-los aquí”, lamentava el misuratià, des del que un dia havia sigut el despatx del director del col·legi.

Per entendre íntegrament un discurs, el de la falta de recursos, que ressona en tots els despatxos de l’administració líbia, n’hi ha prou amb un senzill exercici d’empatia a través de les matemàtiques. Segons xifres de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), hi ha aproximadament un milió de refugiats i immigrants i 400.000 desplaçats interns en territori libi. Seria com haver demanat a l’Espanya de la postguerra que absorbís vuit milions d’immigrants i refugiats; sense oblidar els més de tres milions de libis que vagarien pel país després d’haver perdut casa seva durant el conflicte.

A la sagnant falta de mitjans s’hi afegeixen les dificultats per repatriar els interns del centre en un país en el qual la inestabilitat ha provocat una estampida de gairebé totes les ambaixades. L’única manera de fer-ho és a través de l’OIM. Precisament, feia pocs dies acabaven d’enviar de tornada un grup de 154 nigerians amb l’ajuda del principal organisme internacional per a la migració.

Tanmateix, tornar a Nigèria era una opció que ni l’Amita, ni l’Alima, ni la resta que s’estaven a Kararim volien ni tan sols considerar.

stats