Norbert Schultze morí el 2002 als noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. Seguint la moda d’altres alemanys, ell també havia triat Mallorca per passar els últims deu anys de la seva vida. A Portals (Calvià) va gaudir d’una folgada pensió gràcies als suculents beneficis que li van reportar la vintena de cançons patriòtiques que havia compost per al nazisme, entre les quals Lili Marleen, una de les melodies més escoltades de la història del segle XX. En el seu retir daurat balear va coincidir amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 va decidir fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Li vas besar el cul al diable.

En cap moment de la cinta Schultze va donar mostres de remordiments per la seva estreta relació amb els nazis. Assegurava que ell no sabia res del genocidi i que es va veure forçat a col·laborar amb el Tercer Reich. En un acte de sinceritat, però, admetia que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats de més talent. El títol del documental prové d’una anècdota narrada pel mateix protagonista. Just acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que el seu bàndol havia perdut, Schultze va intentar marxar cap a l’estranger. Aleshores va demanar acollida a un oncle seu que havia abandonat Alemanya abans de la contesa. El familiar el va despatxar amb una contundent frase: “Vas besar el cul al diable. Mai més no et podràs rentar la boca”.

Després de l’estrena, a la qual va assistir, l’ancià compositor es va desentendre del documental i va interposar sense èxit diverses demanes judicials per intentar impedir-ne l’exhibició pública. Va ser així com l’estigma del nazisme el va acompanyar fins a la tomba. Sense dubte, Schultze va saber estar en el lloc i en el moment adequats per convertir-se en el músic del règim nazi. Com a recompensa, es va salvar d’anar a lluitar. “Altres -va reconèixer- es dedicaven a disparar. Jo, en canvi, componia cançons. Componia tot el que se’m sol·licitava, també algunes coses terribles. L’única cosa que m’importava era no haver d’anar al front”. Lili Marleen, tanmateix, el talismà professional de Schultze, va néixer molt abans de l’arribada de Hitler al poder. Després el mateix Führer no es va poder resistir al seu magnetisme. “Aquesta cançó -va confessar a un dels seus generals- no només entusiasmarà el soldat alemany, sinó que segurament ens sobreviurà a tots”.

Una cançó immortal

Una nit plujosa de l’any 1915, durant la Primera Guerra Mundial, l’alemany Hans Leip es trobava en un quarter de Berlín a punt per marxar a primera línia de batalla. La nostàlgia i la por li van fer escriure un poema on evocava el comiat amb la seva promesa. Més de vint anys després, el 1937, aquell soldat va publicar el seu escrit en un poemari. En llegir-lo, Schultze, aleshores un compositor de carrera bastant discreta, se la va fer seva amb una melodia que suposadament va agafar d’un anunci de pasta de dents. Prescindia així de la tonada que ja li havia posat Rudolf Zink, un jove músic amb un futur prometedor.

Sense esperar-s’ho, aquella cançó es convertiria en la banda sonora de la Segona Guerra Mundial. Curiosament, tractant-se d’una declaració d’amor a una dona, sempre va ser interpretada per veus femenines i no masculines. El seu naixement com a mite li va arribar amb el títol Cançó d’un jove sentinella per boca d’una cantant de cabaret, l’alemanya Lale Andersen. A partir del 1941, el disc amb la seva sensual i misteriosa veu sonava cada nit per a les tropes nazis des de Ràdio Belgrad, l’emissora militar alemanya. El seu poder de seducció, però, va fer que traspassés trinxeres. La llegenda diu que minuts abans de l’emissió de la cançó els dos bàndols enfrontats feien una petita treva per poder escoltar aquella melodia que els reblania el cor. No debades, parla d’un soldat que sap que morirà a la guerra. En la colpidora estrofa final assegura que, quan mori, l’amor de la seva Lili serà capaç de treure’l de la tomba i retornar-lo als seus braços: “Si em passa res i ningú no està amb tu, en caure la boira de la nit jo vindré, sota el fanal, per esperar-te i poder ser al teu costat, com sempre, Lili Marleen”.

Aquests versos finals tan derrotistes no agradaren gens al ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, que la va intentar prohibir. Tanmateix, les contínues protestes dels seus soldats l’hi van impedir. Aviat la població civil també es va apropiar aquella cançó d’amor i mort. Ningú ja no es recordava del seu títol original. La cantaven com a Lili Marleen, que era el nom imaginari de la seva destinatària, resultat de combinar els noms de Lili -una venedora de verdures, amor platònic del jove soldat poeta- i Marlene -el cognom d’una infermera amb qui va tenir una relació-. Durant un temps també es va creure que la verdadera inspiradora de la cançó era l’artista jueva Lilly Freud-Marlé, neboda del pare de la psicoanàlisi.

Mentrestant, Schultze, el compositor de la popular melodia, gaudia de la tranquil·litat que donava no haver d’anar a disparar. Des de casa seva no parava de rebre centenars de cartes de dones que havien perdut els seus fills al front. “El meu fill -deia una d’elles-és mort, però en l’última carta que em va enviar va mencionar la nostra cançó, Lili Marleen. Encara avui cada vegada que sento Lili Marleen em recordo d’aquesta última carta del meu fill”. Aquella cançó, però, també va tenir una cara fosca. Reinhard Heydrich, un dels principals arquitectes de l’Holocaust, la feia sonar en els crematoris dels camps de concentració. Així mateix també va ser la melodia que va acompanyar les violacions a dones poloneses que els nazis perpetraren el 1944 en sufocar una revolta a Varsòvia.

Marlene Dietrich

L’èxit inesperat de Lili Marleen entre les tropes aliades també va preocupar els responsables de la BBC. Es compartia el mateix temor de Goebbels que aquella lletra tan sentimental podia debilitar l’esperit militar dels soldats. Aviat, però, els serveis propagandístics britànics van trobar un enginyós mètode per vendre bé aquell producte de l’enemic. A finals del 1942, quan els aliats van forçar la retirada dels alemanys d’Àfrica, la convertiren oficialment en botí de guerra. D’aquesta manera van deixar de tenir mal de consciència en taral·lejar-la ja en la seva versió en anglès, Lili Marlene.

La desnazificació definitiva de la famosa tonada de Schultze vindria el 1943 de la mà de la diva de Hollywood del moment, Marlene Dietrich, alemanya americanitzada, considerada una traïdora pels seus compatriotes. En l’aspra i irresistible veu d’aquesta gran femme fatale, la corneta que acompanyava la versió inicial de Lili Marleen seria substituïda per un instrument més melancòlic, l’acordió. Així, la melodia de Schultze ja no sonava a marxa militar ni a mort. Més aviat reforçava l’esperança d’un món millor, simbolitzat per l’amor de la Lili i el soldat. La irrupció de Dietrich en l’escenari bèl·lic cantant per als aliats va tenir un potencial propagandístic incalculable. Fins i tot el 1944 es va animar a gravar en alemany la cançó per calar més en el cors de les tropes nazis.

La Lili Barbie

Acabada la Segona Guerra Mundial, Lili Marleen adoptaria forma de caricatura des de les pàgines del diari sensacionalista alemany Bild, fundat el 1952. Apareixia dibuixada com una jove rossa, coqueta i voluptuosa. Aquest ideal de bellesa femenina responia als somnis eròtics de tota una generació d’homes que, després d’haver patit i presenciat experiències del tot inimaginables, intentaven tornar a somriure en la nova Alemanya consumista del Pla Marshall.

El 1955 l’humil vinyeta del Bild donaria lloc a un dels fenòmens comercials més curiosos del segle XX. Es va transformar en una nina sexi que havia de servir de petit regal d’empresa a les celebritats entrevistades pel tabloide alemany. El 1959 la companyia nord-americana Mattel va començar a fabricar aquella “ambició rossa” de mides impossibles com a joguina per a nenes. Aleshores va ser rebatejada com a Barbie en honor a la filla del president de la companyia, Bàrbara.

Sens dubte, l’oportunista Norbert Schultze va saber treure profit del seu petó al cul del diable. Poc es podia imaginar que la seva banal melodia acabaria inspirant una de les icones del capitalisme. Ara només falta que aparegui una nova versió de la Barbie cantant “l’única contribució positiva dels nazis al món”, en paraules del nord-americà John Steinbeck, premi Nobel de literatura 1962.