06/05/2016

Lliure comerç i filat de punxes

4 min
Lliure comerç i filat de punxes

EL 27 DE JUNY DEL 1989 el ministre d’Exteriors hongarès, Gyula Horn, i el seu homòleg austríac, Alois Mock, es van acostar fins al filat de punxes que delimitava el Taló d’Acer, al costat de la ciutat fronterera de Sopron. Armats amb unes aparatoses alicates, van tallar un tros de la tanca i el van ensenyar eufòrics als centenars de fotògrafs que els acompanyaven per immortalitzar l’escena. Va ser, com recorda un insòlit i original llibret dedicat a la història del filferro de punxes, escrit per Olivier Razac, un dels moments estel·lars de la nova Europa. Un acte simbòlic que va precedir, avançant-s’hi, la caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament dels règims dels països comunistes. Una imatge que evoca la que durant un temps hi havia a la web d’Amnistia Internacional, on un tros de filferro de punxes es fonia en un ocell que emprenia el vol.

Avui, sense que encara s’hagin pogut comptar tres dècades -és a dir, una mica menys de la tercera part de la vida d’una persona-, el filferro amb punxes torna a tenir plena vigència i es desplega arreu del món. A la mateixa frontera on els polítics hongaresos i austríacs aixecaven ufanosos aquell tros de tanca acabat de tallar, ara sedueixen els seus electors amb valors contraris als d’aquells dies del 1989, mentre es preparen per desplegar noves tanques. Ho fan amb materials més sofisticats, en què les punxes són substituïdes per ganivetes tallants com fulles d’afaitar; però també, si el client ho demana, amb puntes afilades en forma d’ham, que es claven a la pell i l’esquincen; o, com passa a la infausta tanca de Ceuta i Melilla, amb ganivetes giratòries, destinades a evitar que es pugui escalar el mur.

“El filferro de punxes -escriu Olivier Razac- s’ha convertit en el símbol dels camps (de concentració, de presoners, de refugiats); i els camps, concretament els camps d’extermini, són el símbol de la violència política extrema”. I és aquesta la raó per la qual, escriu Razac citant un text de la Unesco, “les tanques, els barracons, les cambres de gas i els forns crematoris estan inscrits en la llista del patrimoni mundial com un símbol de la crueltat exercida pels homes en contra dels seus semblants durant el segle XX”. Aïllar, tancar, expulsar, exterminar.

L’any 1989 hi havia al món una quinzena de murs de separació. El 2001, després dels atemptats de l’11-S, els murs ja eren 25. Abans de la crisis dels refugiats a Europa, s’havien doblat fins a arribar als 55. Avui ja devem superar la seixantena. Els refugiats es mouen pel món amunt i avall buscant una porta d’entrada en territori segur. El seu viatge és cada vegada més llarg i perillós. Dilluns passat, per exemple, ens arribava la notícia d’un intent de suïcidi d’un noi somali de 21 anys en un centre de detenció d’una petita illa del Pacífic, Naru, convertida en una presó per als refugiats que pretenen arribar a Austràlia. Tres dies abans, un iranià de 23 anys es va immolar amb foc davant dels delegats de les Nacions Unides que visitaven el mateix camp. Va morir a causa de les cremades. Les ONG que treballen a l’illa expliquen que un altre iranià que havia intentat suïcidar-se sense èxit va ser castigat amb una multa de 200 dòlars i pot ser condemnat a dos anys de presó. L’argument del fiscal és dissuadir els seus companys, perquè les autoritats opinen que els refugiats volen autolesionar-se per ser traslladats als hospitals d’Austràlia i d’aquesta manera poder entrar al país. Somalis, eritreus, iranians, iraquians, sirians... la diàspora de fugitius s’estén en totes direccions. M’explicava un amic de Dakar que havia estat a Mauritània per fer un reportatge sobre el nombrós grup de sirians acollits a Nouakchott, la capital del país. Sirians a Nouakchott! Eritreus a la costa líbia! Somalis a les illes de Papua i Nova Guinea!

És un fet remarcable que els polítics europeus partidaris del tancament de fronteres, de la filferrada de punxes, siguin els mateixos que negocien en secret el tractat de lliure comerç amb els Estats Units (TTIP). Els arguments de la bondat d’aquest tractat no són nous, com molt bé saben aquests refugiats que avui fugen de països on el lliure comerç hi va arribar en nom del progrés però es va oblidar de les persones que hi vivien. Diuen les males llengües que les filtracions de les negociacions a Greenpeace són una estratègia maquiavèl·lica per desviar l’atenció sobre temes molt més greus, com els que tracten sobre l’accés de les empreses a la informació privada dels seus clients, l’amenaça de la privatització del sector públic, la legislació laboral, les lleis que protegeixen les multinacionals per sobre de les lleis dels estats saltant-se els tribunals locals, el control de la legislació que fan els lobis i les grans empreses... En una mà, doncs, els filferros de punxes contra les persones; a l’altra, la coloma negra del progrés: aquesta gent mereixen zero credibilitat. I per si en quedaven dubtes: ¿a què ve tant de secretisme sobre un tractat que canviarà les nostres vides?

stats