ABANS DE MUNYIR VAQUES, pasturar cabres o criar porcs; abans d’inventar l’agricultura o el llenguatge escrit; abans d’establir-se permanentment en un lloc i, sens cap mena de dubte, abans de tenir gats; els éssers humans ja tenien gossos. O els gossos tenien éssers humans, depèn de com s’entengui la relació entre aquests animals i les persones. Els científics encara debaten quan i on exactament va sorgir aquest vincle ancestral i aviat un estudi de la Universitat d’Oxford en què col·laboren experts d’arreu del món oferirà noves respostes.

En el passat, la comunitat científica creia que un bon dia un caçador-recol·lector visionari va arreplegar un cadell de llop del seu cau i va començar a criar llops cada vegada més dòcils, de manera que va obrir un camí que ha acabat desembocant en les corretges i els collars antipuces. Evidentment, això és simplificar el relat en excés, però en essència la idea era que els humans van emprendre un procés de cria activa dels llops fins a convertir-los en gossos, de la mateixa manera que actualment es crien gossos selectivament perquè siguin petits o corpulents o perquè pasturin xais.

Ara bé, avui dia l’opinió predominant en la comunitat científica és que aquest relat dels orígens dels gossos no se sosté. Els llops són difícils de domesticar, fins i tot quan són cadells, i molts investigadors consideren molt més plausible que, en realitat, els inventors dels gossos fossin els mateixos gossos. Posem per cas que alguns ancestres dels llops fossin una mica menys tímids amb els caçadors nòmades i es dediquessin a furgar regularment entre les seves preses i els seus campaments buscant aliment. Imaginem que gradualment anessin esdevenint més dòcils i tinguessin una descendència molt nombrosa gràcies a la relativa facilitat amb què obtenien aliments, fins que, en algun moment, van acabar convertits en els pidolaires remenacues que avui dia honrem amb el nom de “millors amics de l’home”.

PARÀSIT EN COMPTES D’AMIC

Alguns investigadors es pregunten si els gossos experimenten sentiments com l’amor i la lleialtat o si, per contra, els comportaments amb què es guanyen el nostre favor només són producte d’uns instints que van desenvolupar perquè és més fàcil viure de gorra que empaitant i abatent ants. Raymond Coppinger, professor emèrit de biologia del Hampshire College, assenyala al seu llibre emblemàtic del 2001 Dogs [traduït al castellà com a Perros ] que “millor amic” no és una definició ecològica, i apunta que “l’evolució podria haver portat el gos domèstic a convertir-se en un paràsit”.

Així mateix, els investigadors assenyalen que, dels mil milions de gossos que es calcula que hi ha al món, només una quarta part són mascotes. La immensa majoria vagaregen en llibertat pels pobles, s’alimenten de restes d’abocadors, aprofiten alguna almoina excepcional i cada any provoquen desenes de milers de morts humanes a causa de la ràbia. Tot i que de vegades es comportin de manera amistosa, no se’ls pot considerar amics.

Els gossos moderns són diferents dels llops actuals en molts sentits. Al contrari que els últims, mengen còmodament en presència de persones; tenen el crani més ample i el morro més curt i, quan no tenen amo, no viuen en manada, cosa que porta alguns científics a burlar-se dels mètodes d’ensinistrament que estableixen que l’home ha d’actuar com a líder de la gossada. D’altra banda, els llops s’aparien a llarg termini i el pare ajuda a criar els cadells, mentre que els gossos són completament promiscus i els mascles no fan gens de cas de la seva prole. Malgrat això, els gossos i els llops s’entrecreuen amb facilitat i hi ha científics que ni tan sols estan convençuts que es tracti de dues espècies diferents.

SEGUIR EL RASTRE

En general, els científics coincideixen que hi ha proves sòlides que la domesticació dels gossos es va produir fa 15.000 anys. Fa 14.000 anys s’enterrava els gossos, de vegades amb els humans. Ara bé, també hi ha biòlegs que, basant-se en proves genètiques i en la forma de cranis antics, sostenen que els gossos van ser domesticats fa molt més de 30.000 anys.

Pel que fa al lloc on es va produir el procés, en els últims anys els investigadors que estudien l’ADN antic i modern de gossos i llops han apuntat que els gossos van sorgir a l’Àsia oriental, Mongòlia, Sibèria, Europa i l’Àfrica.

Greger Larson, biòleg del departament d’arqueologia de la Universitat d’Oxford, afirma que hi ha controvèrsia entre teories per què la genètica dels gossos és un autèntic desori. Segons Larson, la majoria de races de gossos es van inventar al segle XIX, durant un període d’obsessió canina que va anomenar “l’enorme batedora de la febre de la cria de gossos en l’època victoriana a Europa”.

Aquest mestissatge fortuït producte de l’aparellament entre gossos i els encreuaments amb llops en diferents moments de la història ha originat un “poti-poti” genètic molt difícil de discernir, explica Larson.

El biòleg està convençut que la manera de desxifrar-ne la recepta és crear una gran base de dades d’ADN antic que se sumaria a les dades genètiques dels gossos moderns. Amb un col·lega de la Universitat d’Aberdeen, ha convençut els principals investigadors en la matèria a sumar-se a un macroprojecte dotat amb 2,5 milions de dòlars concedits pel Consell de Recerca sobre el Medi Natural del Regne Unit i el Consell Europeu de Recerca amb la finalitat d’analitzar esquelets antics i el seu ADN.

Robert Wayne, un biòleg evolutiu de la Universitat de Califòrnia (UCLA, campus de Los Angeles) que estudia l’origen dels gossos i col·labora en la recerca, afirma: “Pràcticament no hi ha ningú que es dediqui a la genètica canina i que no treballi en el projecte”, cosa que és un triomf, atesa la multitud de teories que competeixen en aquest àmbit. “Gairebé cada grup té una hipòtesi diferent sobre els seus orígens”, comenta. Però Larson els ha convençut amb una idea ben senzilla: com més dades acumulin i més cooperin, millors respostes obtindran.

ESQUELETS DE TOT EL MÓN

A fi de recol·lectar dades, Larson i el seu equip d’Oxford han viatjat per tot el món recollint petites mostres d’os i mesurant dents, mandíbules i ocasionalment cranis gairebé complets de gossos i llops antics i moderns, així com de cànids que es podrien inscriure en qualsevol de les dues categories. Larson explica que gairebé han completat la fase de recol·lecció. Espera reunir ADN d’unes 1.500 mostres i fotografies i mesuraments detallats de diversos milers de peces. La seva feina es començarà a traduir en articles científics al llarg d’aquest any, alguns de la Universitat d’Oxford i d’altres de la resta de centres, tots producte de la dedicació de molts col·laboradors.

Per què ens hem de preocupar de la domesticació dels gossos, més enllà de l’interès obsessiu de molts amos per les seves mascotes? Doncs bé, és possible que el sorgiment dels gossos marqués un punt d’inflexió. “Potser la domesticació dels gossos desencadena un gran canvi a un cert nivell en la manera com els humans es relacionen amb el seu entorn, en com hi responen i hi interactuen”, afegeix Larson. “No em sembla descabellat”.

Larson està acostumat a conciliar punts de vista radicalment diferents. És nord-americà, però recentment també ha obtingut la nacionalitat britànica. És fill de nord-americans i de petit anava sovint als Estats Units, però va néixer a Bahrain i es va criar a Turquia i el Japó, els països on els seus pares treballaven com a professors en escoles situades en bases militars nord-americanes.

El projecte actual va sorgir quan es va atipar de la falta de dades derivades de mostres d’ADN antic en articles sobre l’origen dels gossos. El 2011 va trucar a Dobney, de la Universitat d’Aberdeen, i li va dir: “Estudiarem els gossos”. Després de rebre la subvenció del consell de recerca del Regne Unit, va organitzar un congrés a Aberdeen, Escòcia, juntament amb Dobney. L’objectiu era reunir el màxim nombre d’investigadors que es dediquessin a estudiar l’origen dels gossos. El discurs amb què va intentar convèncer el grup era que, malgrat que tenien punts de vista diferents, tots estaven interessats a obtenir proves com més sòlides millor, al marge de les conclusions que se’n derivessin. “Si ens hem d’empassar algun gripau, ens l’empassem”, va afirmar. “Això és ciència”.

UN CRANI DE 32.000 ANYS

Mietje Germonpré, paleontòloga del Reial Institut Belga de Ciències Naturals, és un dels molts científics que participen en el projecte sobre els gossos. Va ser coautora d’un article publicat el 2013 a Science en què s’afirmava que un crani d’uns 32.000 anys d’antiguitat trobat en una cova de la localitat belga de Goyet havia pertangut a un gos. Wayne, de l’UCLA, era el supervisor de l’estudi, i Olaf Thalmann, de la Universitat de Turku (Finlàndia), el primer signant de l’article. Tot i que Larson no estava d’acord amb les seves conclusions (considerava que no hi havia prou indicis per afirmar que el crani de Goyet fos de gos), tots els autors del treball col·laboren amb ell en la recerca sobre els gossos, un fet que és característic del seu projecte.

A Brussel·les, al novembre, Germonpré va assegurar, amb el fòssil de fa 32.000 anys a les mans, que tant l’amplària del crani com la quantitat de dents i la poca llargària del morro indiquen que no és de llop. “Al meu parer, és de gos”, va assegurar. Segons l’article del 2013, els estudis de l’ADN mitocondrial (que transmeten només les femelles) també indiquen que el crani, que té un valor incalculable, no és de llop.

Germonpré és de l’opinió que els gossos van ser domesticats un temps abans de la mort d’aquest animal i s’inclina per la hipòtesi dominant segons la qual els humans els van criar intencionadament a partir dels llops. Tot seguit, agafa una altra peça, una reconstrucció d’un crani de cànid de fa 30.000 anys trobat prop de Predmostí, a la República Txeca, amb un os a la boca. El 2014 va publicar que es tracta d’un gos, i afirma que les propietats de l’os indiquen que el van enterrar amb cura. “Pensem que l’hi van posar expressament”, explica.

Tot i això, reconeix que aquestes afirmacions són controvertides i, com la resta de la comunitat científica que estudia els cànids, està disposada a assumir el risc que els fòssils pateixin danys per obtenir més informació sobre no només l’ADN mitocondrial, sinó també el nuclear.

CONSERVAR ELS FÒSSILS

Per minimitzar el risc de danyar els fòssils durant la recerca, es va posar en contacte amb Ardern Hulme-Beaman, investigador postdoctoral de l’equip d’Oxford. Volia saber per on calia perforar el crani per ocasionar-li el mínim dany. Hulme-Beaman estava apunt de viatjar a Rússia, Turquia, els Estats Units i per tot Europa per prendre mostres de mandíbules i cranis de cànids. Juntament amb Allowyn Evin, que ara treballa al Centre Nacional de la Recerca Científica de Montpeller, durant aquest llarg i intens viatge ha fet fotografies de cada mandíbula i crani per aplicar-hi la morfometria geomètrica.

Gràcies a processos informàtics, les fotografies obtingudes des de tots els angles s’han plasmat en recreacions en tres dimensions que aporten molta més informació sobre la forma d’un os que els mesuraments de l’amplària i la llargària. Germonpré i Hulme-Beaman van convenir a practicar la perforació en un punt de l’interior del crani. Al laboratori, Arden va fer servir un petit trepant elèctric amb una fulla tallant per extreure’n un fragment de la mida d’un trosset de nou. L’olor punyent de cremat indicava que el material orgànic de l’interior de l’os estava intacte, un bon senyal de cara a la possible obtenció de l’ADN.

Un cop a Oxford, els investigadors intentaran servir-se de les tècniques més actuals per extreure de la mostra tant d’ADN com els sigui possible. De la mateixa manera que no hi ha un tret cranial concret que distingeixi els gossos dels llops, no existeix cap tram de codi genètic que indiqui si l’ADN pertany a una categoria o altra. Els genetistes miren de dilucidar fins a quin punt l’ADN d’un animal és diferent del d’un altre i el fet de conèixer més ADN antic aporta més punts de referència distribuïts al llarg d’un període de temps extens.

Larson espera que ell i els seus col·laboradors siguin capaços de detectar una secció d’ADN present en alguns llops antics i que s’hagi transmès a descendents més semblants als gossos i, en últim terme, als gossos moderns. Així mateix, espera poder identificar alteracions del crani o la mandíbula d’aquests llops que revelin transicions cap a formes més semblants a les dels gossos. D’aquesta manera, podria acotar més els orígens de la domesticació.

Si bé es tendeix a presumir que els animals domèstics van ser sotmesos a un sol procés de domesticació i cria, no necessàriament ha de ser així. Larson i Dobney van demostrar que els porcs van passar per dos processos de domesticació, un a Anatòlia i l’altre a la Xina. Amb els gossos podria haver passat el mateix.

NOMÉS EL PRINCIPI

Tot i que gairebé ja ha completat la recol·lecció d’ossos antics, Larson continua negociant amb investigadors de la Xina per obtenir mostres d’aquella zona del planeta. Les considera necessàries i té l’esperança que acabin arribant.

Si tot va bé, explica Larson, el projecte donarà lloc a un article de presentació en què tots els participants exposaran les seves conclusions generals i, durant els pròxims anys, els investigadors faran servir les dades compartides per continuar publicant conclusions per separat.

D’altra banda, s’estan gestant altres iniciatives col·laboratives de gran abast. Wayne explica des del campus de Los Angeles de la Universitat de Califòrnia que s’està formant un grup a la Xina amb l’objectiu de seqüenciar 10.000 genomes de gossos. Tant ell com Larson en formen part.

A la tardor, Larson s’engrescava cada cop més a mesurar les noves dades que arribaven des de diferents indrets. Tot i això, encara no està en disposició de revelar les conclusions que es poden derivar dels resultats ni la seva transcendència. Això sí: cada vegada està més segur que trobaran el que busquen i podran resoldre la pregunta més espinosa: ¿en quin moment i en quin indret la potència esquinçadora de la mandíbula del llop va deixar pas a la força persuasiva i el toc fred del morro del gos? “Ja em començo a fer càrrec que m’hauré d’empassar gripaus”, conclou Larson resignat.

Alguns investigadors es pregunten si els gossos experimenten sentiments com l’amor i lleialtat o si, per contra, els comportaments amb què es guanyen el nostre favor són producte d’un instint que els fa més fàcil viure de gorra que caçant.