Traducció: ALBA SOLÉ“EXPLICANT COM VA COMENÇAR TOT”

-Vés a seguir el Solís amb el cotxe en què van el Chaquetón i el Sosias -em va dir el director. Chaquetón i el Sosias eren falangistes. El primer era el censor oficial d’espectacles. El segon, publicista. Chaquetón era envejat perquè es posava les botes controlant la vestimenta i els moviments de les noies de Colsada abans de l’estrena al Teatre Principal, que era l’únic. “Les noies em posen calent”, li va confiar Chaquetón a un amic que es va aplicar a expandir la confidència. Seguint Solís vaig asseure’m al costat del xòfer per sentir el que Chaquetón i el Sosias deien al darrere.

La cosa anava de camises.

-Al camarada governador no li va agradar que a l’acte de l’altre dia no portessis la camisa blava -va dir Chaquetón.

-Saps que sóc fidel falangista, porti la camisa del color que sigui -li va respondre el Sosias.

-El camarada governador semblava dubtar-ho quan em va dir això de la camisa -va insistir Chaquetón.

-Tu li pots dir que interiorment continuo sent falangista porti la camisa que porti -va insistir el Sosias.

-Ara que anem a veure el ministre del Movimiento, per què no portes la camisa blava?

-Surto de la feina, no he tingut temps de canviar-me... ¿Creus que s’ho prendrà malament...? -va preguntar el Sosias en un to de veu angoixat.

-No ho sé, no ho sé... -va respondre Chaquetón, dubitatiu.

El discurs de Pepe Solís, el somriure del règim, crec recordar que va ser a Nules, una població a prop de Castelló. La nit abans jo havia estat a l’hotel del Grau en què Solís matava la sobretaula nocturna jugant a dòmino amb gent del seu seguici. Però la tarda següent, en pujar a l’escenari del teatre en què pronunciava el seu discurs per a una platea plena de camises blaves, excepte la camisa blanca de l’acollonit Sosias, Solís es va embalar amb una arrencada que va fer cridar d’entusiasme els camarades: “Ahir a la nit vaig reunir-me a El Pardo amb el Caudillo per informar-lo que avui us venia a veure i Franco em va dir que us fes una abraçada molt forta perquè porta aquest poble al cor”.

L’hi vaig explicar a Don Jaime. Ja ho sabia. A Don Jaime no se li escapava res del que passava en tota la província.

-Va venir un dia abans perquè l’Herrero Tejedor l’havia plantat i el Solís volia fer les paus amb ell. Es va presentar d’improvís a casa seva, quan estava en roba interior arreglant la rentadora. El Fernando m’ha explicat (Don Jaime, a Herrero Tejedor, sempre li deia Fernando) que la negociació el va agafar amb un tornavís a la mà i literalment en calçotets.

Quan vaig començar a treballar al Mediterráneo, un diari de Castelló, ja feia anys que li havia dit a la meva mare que volia ser periodista. Quan l’hi vaig dir em va respondre que m’encomanaria a la Verge del Perpetu Socors. La meva mare, molt religiosa, no anava desencaminada.

El Mediterráneo, un diari del Movimiento, tenia com a director un periodista procedent de l’escola catòlica d’El Debate, inspirada pel cardenal Herrera Oria. Don Jaime era una persona decent i un bon periodista que deixava llibertat tret que des de Madrid toquessin la corneta cridant a tancar files en defensa del règim, cosa que solia passar sovint. Fins i tot, sense saber-ne el motiu, en temps de bonança.

Al matí, Don Jaime (sempre li deia Don Jaime) treballava a Duanes. A la tarda pujava xiulant les escales de la redacció. Les pujava de dues en dues després de beure’s dues orxates granissades, tant si feia fred com calor. A la redacció s’hi estava fins a la matinada, excepte un breu període de temps en què passava per casa per sopar i per l’orxateria per beure’s un parell d’orxates granissades més.

Algun dia el vaig acompanyar, però jo només me’n bevia una, i amb esforç. Ell explicava històries mentre consumia les seves. Recordo que em va explicar la del viatjant de Sabadell que, dormint a l’Hotel Suizo, que era l’únic de la ciutat que podia considerar hotel, va ser despertat a la matinada per una trucada telefònica. La veu li va dir:

-Ramón, estàs cessat.

-Què? -va preguntar el somnolent viatjant.

-Que estàs cessat, cony! No puc parlar més -li va dir la veu abans de penjar.

El viatjant devia ser lector de novel·les policíaques i el va intrigar això de “Ramón, estàs cessat”. Es va vestir, va baixar a la recepció i va preguntar qui li havia trucat. El del torn de nit es va posar lívid i li va explicar que s’havia equivocat d’habitació en passar la trucada. Era per al ministre Ramón Serrano Suñer, de visita a la ciutat.

El viatjant, potser una vocació frustrada com a periodista, es va encaminar cap a la redacció del diari, en el qual Don Jaime només era redactor, per donar-los l’exclusiva del cessament de Ramón Serrano Suñer.

-El director el va fer fora a puntades de peu -recordava Don Jaime-, dubi dubidubi dubi. Don Jaime era una força desfermada de la naturalesa en forma humana. El dia que el vaig acompanyar a la Vall d’Uixó perquè un ministre estava de visita a Calzados Sagarra, la família ens va obsequiar amb un dinar a la finca que dominava el poble, en el qual fàbrica, economats, habitatge, treballadors i alcalde eren patrimoni dels Sagarra. L’alcalde es deia Eleuterio, i quan van arribar els primers vents de llibertat la gent va començar a dir-li el Lute. Abans de començar a menjar, el polític de la família, diputat vitalici por el tercio familiar, es va disculpar davant dels comensals pel fet d’oferir un esmorzar modest, atès que era divendres de Quaresma. Dit això, les cambreres van començar a circular al voltant de la llarga taula oferint safates amb gambes i llagostins bullits i a la planxa.

-No puc més. Ja m’he menjat més de cinquanta gambes i llagostins -em va xiuxiuejar Don Jaime a cau d’orella. Li vaig veure dues llàgrimes d’impotència a les galtes.

Li faltava la mà dreta. On en el seu dia hi havia la mà hi tenia un monyó, però aquesta minusvalidesa no semblava que l’afectés. Es col·locava al mig de la redacció amb un munt de teletips sostinguts entre el pit i el monyó i amb la mà esquerra els anava deixant a la taula després d’haver dictat el títol al redactor assegut davant la màquina d’escriure. Ho feia cada tarda, passejant amunt i avall, cap aquí i cap allà, sense deixar de cantussejar dubi dubidubi dubi entre títol i títol per a cada breu.

- Sacerdotes en las calles de Barcelona -va dictar com a títol d’un breu que recollia la manifestació de sacerdots a la via Laietana per denunciar les tortures a l’universitari Jaume Boix.

-Home, director... No crec que sigui un títol correcte -va argumentar el redactor que havia d’escriure-ho.

-Quin títol hi posaries? -va preguntar Don Jaime.

- Manifestación de sacerdotes disuelta violentamente por la policía -va suggerir el redactor.

-Uuuuuui, Manolo! No seràs mai director -va respondre Don Jaime abans de passar a un altre breu, du bi dubidubi dubi. Comparat amb el títol “Bonzos incordiantes ” d’Ignacio Agustí en un article al diari Tele/eXprés, el titular “ Sacerdotes en Barcelona ” si més no suggeria moltes coses. Don Jaime era un cacic il·lustrat que controlava des del que passava en un bar fins al que es discutia al vestidor de l’equip de futbol de Castelló. Estava al corrent de les corrupteles de l’oligarquia local, però no apareixien a les pàgines del diari llevat que “des de dalt” s’hi donés llum verda. Potser el que encenia en ocasions el semàfor de la llum verda era -és només una intuïció- el seu íntim amic Fernando Herrero Tejedor, subcap provincial del Movimiento i fiscal que va portar al garrot vil un falangista que va matar per no pagar un deute. Herrero Tejedor va ser, ja com a ministre, munyidor d’esperança d’una obertura del règim tenint com a mà dreta un jove Adolfo Suárez, que abans de dimitir del seu càrrec va portar un fill d’Herrero Tejedor a l’adreça del Mediterráneo. Jo ja no hi era.

Don Jaime mai va ser falangista, i diria que va deixar de ser franquista, si ho va ser, quan va saber que el seu fill gran, estudiant de dret a València, s’havia fet comunista i amic de Raimon.

-Ens estan apedregant l’edifici al crit de feixistes -li va dir una nit, per telèfon, el director del Levante, bon amic seu

-Qui? -li va preguntar Don Jaime.

-El que tira més pedres i crida més, el teu fill.

-Valga’m Déu! Dubi dubidubi dubi.

Això em va cantussejar un dia explicant-me que el delegat d’Informació i Turisme li havia telefonat per demanar-li el meu cap.

-I això per què? -vaig preguntar perplex.

-Perquè a la ressenya de la conferència no hi vas posar que les paraules del conferenciant van ser premiades amb una efusiva ovació per part dels assistents. Això és exactament el que m’ha dit que hi hauries d’haver posat i no hi vas posar i per això he d’acomiadar-te.

-I vostè què li ha dit?

-Que no et puc acomiadar perquè véns recomanat des de molt amunt. Si dius “Ve recomanat des de molt amunt” ningú pregunta res més. Segur que quan et vegi et saludarà efusivament. Dubi dubidubi dubi.

A mitjans dels seixanta Castelló ja havia deixat de ser una ciutat de bicicletes i es configurava urbanísticament com un caos. Hauria pogut ser una meravellosa ciutat jardí, però l’especulació del sòl la va portar a ser una ciutat de gratacels en carrers estretíssims. Culturalment i políticament hi havia poca vida pública. A la rebotiga d’una llibreria, en els actes del centre excursionista, a través del boca-orella t’arribaven inquietuds. Ja llavors es reivindicava el valencià com a idioma del país. Era una reivindicació incipient, però existia, fins i tot a les pàgines del Mediterráneo, amb la firma d’algun col·laborador i del mateix director, excepte quan des de Madrid, pel que fos, tocaven el xiulet per cridar a formar, unidos en lo fundamental y discrepando en lo accesorio, segons el missatge que es repetia.

Formar el 20 de novembre era el més dur. Cap a les quatre de la matinada havia d’assistir, amb la resta de companys de la redacció, a la missa solemne que en sufragi de l’ànima de José Antonio Primo de Rivera se celebrava a l’església arxiprestal. Acabada la missa, el grup presidit pel camarada governador i autoritats civils i militars es dirigia en comitiva fins al passeig de Ribalta, on davant el monument als “ Caídos por Dios y por España ” es cantava el Cara al sol. Suposo que més d’un veí a qui vam torbar el son es va quedar amb les ganes de cagar-se en la puta mare que ens va parir. Es va aguantar. Els temps no estaven encara per a heroïcitats d’aquest tipus. Mussitant el Cara al sol (mai no vaig aconseguir aprendre-me’l), jo pensava que també un 20-N havia mort l’anarquista Durruti. Però m’ho vaig callar.

Treballar al Mediterráneo va ser la millor escola de periodisme que vaig poder tenir, vista la pèrdua de temps que era estudiar a l’Escuela Oficial. Vaig fer l’examen d’ingrés el 1963. A Barcelona ens hi vam presentar una trentena i en vam aprovar 12. Ho vaig deixar. No servia per a res. El Mediterráneo era un diari petit en el qual podies fer de tot.

La redacció la formava un redactor en cap que quan es barallava amb el director s’hi comunicava a través de notes escrites en un espai de vint metres quadrats. Les notes de l’un i de l’altre anaven i tornaven de la mà d’un jove auxiliar de redacció. Era un bon home, el redactor en cap. Quan es planejava una línia de troleibusos va escriure una crònica en què criticava la idea. El camarada governador el va citar al seu despatx, li va tirar la cavalleria per sobre, va obrir un armari, va treure’n un munt d’exemplars segrestats del Mundo Obrero i l’hi va tirar a la cara al crit d’“Un comunista de merda, ets tu!” Al cap d’uns dies, el redactor en cap va escriure un article per explicar que, després de reflexionar, havia arribat a la conclusió que els troleibusos no eren mala idea.

A la redacció també hi tenien taula a mitja jornada un auxiliar que al matí treballava a Telefónica, un redactor que al matí es dedicava a la seva empresa d’il·luminació i un redactor que al matí treballava als sindicats i a la tarda exercia la crònica cultural i la crítica d’art malgrat que algun pintor feia córrer que patia daltonisme.

Em vaig poder esbravar fent crítica de cinema. “Esperem que El Zorro deixi de cavalcar i així els espectadors podrem descansar” (d’El Zorro cabalga otra vez ); “Si la pel·lícula hagués sigut més llarga haurien mort més espectadors que nord-vietnamites” (de Los parias de la gloria ); “Aquesta pel·lícula necessita poc espai per a la crítica, no perquè sigui més dolenta que les altres, sinó perquè és igual” (de Por favor, no molesten ). Els sis cinemes de Castelló eren monopoli de la mateixa empresa. El seu director em va convidar a dialogar al seu despatx. Va venir a dir-me educadament que estava fins als ous de les meves crítiques.

-També n’hi ha de positives. Vaig elogiar La noche, i Cleo de 5 a 7, i Zorba el Griego, i El espía que surgió del frío, i... -li vaig suggerir.

Va mirar uns papers que tenia sobre la taula i em va dir:

-Les pel·lícules que vostè ve a dir que són una merda omplen tota la setmana els cinemes on es projecten. Les que elogia no donen ni per pagar la llum. Intueixo que vostè és lector de Film Ideal...

-Sí.

-Jo també llegeixo Film Ideal per programar majoritàriament el contrari del que aconsella. Si seguís els consells de la revista ja estaria acomiadat. La noche, aquesta pel·lícula que a vostè li va agradar tant, la vaig retirar de la cartellera a mitja setmana perquè no anava a veure-la ningú.

Ens vam fer amics. Era un home assenyat:

-Miri, mentre no acabi d’arribar la televisió a totes les cases, al cinema la gent hi seguirà venint li posis el que li posis perquè no té cap altra distracció. Les seves crítiques no ens perjudiquen econòmicament, però personalment em foten perquè em fan quedar com un analfabet cinematogràfic.

El dia que es votava el desig de Franco que el príncep Joan Carles fos rei d’Espanya, Don Jaime em va ficar en un taxi i em va enviar a recórrer pobles de la província. Vaig tornar a última hora de la tarda amb dos bons temes. O això creia jo ingènuament, malgrat que ja tenia vint-i-cinc anys. Li vaig explicar el primer:

-En un poble, l’alcalde va recórrer la fila de votants demanant que li ensenyessin la papereta amb el sí, no fos cas que algun s’equivoqués i votés no.

Em va fer una pregunta, i en sentir-la vaig sospitar que el tema no li agradava:

-I la segona història?

-Va ser en un altre poble. Es va presentar a votar una dona ja gran que li va explicar a l’alcalde que el seu marit havia mort -“Ho sé, ho sé, Joaquina”, li va dir l’alcalde- i que, com que el seu marit era tan, tan, tan de Franco -“També ho sé, també ho sé, Joaquina”, li va dir l’alcalde-, “segur que al meu Luis li hauria agradat votar sí ”. I l’alcalde li va dir: “Ho sé, ho sé, Joaquina”. I agafant la dona del braç la va portar al costat de la mesa electoral i va ordenar als de l’urna que deixessin votar la Joaquina per ella i pel difunt Luis. Vaig veure com dipositava dos vots.

“He...”, va xiuxiuejar Don Jaime, i “ Dubi dubidubi dubi ”, passejant per la redacció. Després va dir:

-No es poden publicar cap de les dues històries.

Va marxar a casa a les dues de la matinada. Abans d’anar-se’n es va acostar a la meva taula, em va donar un afectuós cop a l’espatlla i em va dir:

-Ho sento, Pepín -sempre em deia Pepín-. Les dues històries són molt bones, però des de dalt ara no estan per escoltar bones històries, sinó perquè diguem només amén.

Aquella nit vaig telefonar al meu amic Josep Maria Huertas, que treballava a El Correo Catalán, a Barcelona. Li vaig demanar feina. L’endemà em va telefonar per dir-me que m’esperaven i que ja tenia la taula a punt.

------------

Aquest relat s’ha publicat originalment al número 12 de la revista La Maleta de Portbou de juliol i agost. José Martí Gómez és periodista des del 1966. Ha rebut (juntament amb Josep Ramoneda) el premi Manuel del Arco i en dues ocasions ha sigut guardonat amb el Ciutat de Barcelona de periodisme. El 2008 va rebre ex aequo el Premi Nacional de periodisme de la Generalitat.