Aquest és l’últim Fora de classe, per ara. Quan el diari em va proposar aquesta col·laboració setmanal, em vaig comprometre, amb por, a fer-ne sis, i n’he fet vuitanta-quatre. A ser-hi un parell de mesos, i han passat gairebé dos anys. Ara sento, però, que necessito parar i callar.

La filosofia es pot comunicar, però no és comunicació. Aquesta és una idea que és als inicis mateixos de l’invent grec de la filosofia, però que mai no hem acabat de resoldre del tot. ¿Com comunicar el pensament si el pensament no és, en ell mateix, comunicació? ¿I quina relació ha de tenir, des d’aquesta paradoxa, la filosofia amb l’esfera pública? El títol mateix d’aquesta secció, Fora de classe, indica la intenció de plantejar aquest problema: més enllà dels murs de les aules, què passa amb la filosofia? Quins usos i quina recepció se’n pot fer?

L’experiment del Fora de classe ha coincidit amb un moment excepcional: al mateix temps que les lleis educatives preparen una involució pel que fa a la presència del pensament a les escoles i universitats, en la societat estan apareixent tota mena de llocs, grups i iniciatives que obren temps i espais per aprendre junts a pensar. La realitat s’ha esquerdat. La vitrina llaminera del món global s’ha fet miques. I necessitem eines per poder-nos ressituar de manera radical i crítica.

L’esfera pública, però, també té les seves vitrines, que capturen noms, idees, creacions, teories, i les converteixen en productes de referència, en productes de temporada. Si pensar no és comunicar sinó interpel·lar, si pensar és obrir i compartir problemes i conceptes capaços de transformar les nostres vides, no podem quedar-nos a la vitrina. Ben al contrari: necessitem idees que trenquin els aparadors blindats, les zones de confort i els llums de seguretat.

Una filosofia de guerrilles, com m’agrada dir-ne, no té un territori propi. És inestable i desestabilitzadora. Es mou i posa en moviment. No s’acomoda. Entra i surt. S’amaga i reapareix. Intervé on no se l’espera. I mentre no es manifesta, escolta. Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir.

Vaig començar el primer Fora de classe comentant un fragment del Zhuang Zi, el gran llibre taoista. Deia: busco un home que hagi oblidat les paraules per poder parlar amb ell. Segueixo buscant. O potser sóc jo mateixa qui necessita practicar ara aquest oblit. Amb agraïment cap a tots vosaltres m’acomiado, doncs, temporalment.