ELS TERRORISTES NO SÓN l’expressió d’una radicalització de la població musulmana, sinó el reflex d’una revolta generacional que afecta una categoria de joves, conclou l’especialista en l’islam Olivier Roy en un article, brillant i aclaridor, publicat aquesta setmana al diari Le Monde. Segons Roy, els joves que han passat a l’acte terrorista pertanyen a dues categories ben precises. O bé són immigrants de “segona generació” o bé són “conversos”. En tots dos casos, doncs, són francesos, cosa que és important recordar ara que torna la passió per la guerra contra “un enemic exterior”. La guerra de “l’eix del mal”.

El mateix passa amb altres estats europeus, on els terroristes surten majoritàriament del propi país. Això vol dir que han tingut una vida de joves europeus, amb escassa o nul·la educació religiosa, relacions sexuals lliures, igualtat davant la dona, accés al consum d’alcohol i drogues, i una informació i llibertat inimaginables en altres indrets del món.

La marginalitat d’alguns d’ells, el seu pas per la presó i els petits robatoris -com és el cas de Coulibaly o els germans Kouachi, autors dels atemptats del gener passat- els identifiquen més amb el gueto social que amb la lamentable guerra de civilitzacions. De fet, els que han passat per la presó no hi han anat perquè fossin jihadistes, sinó que és a la presó on han descobert la religió i la jihad.

Aquests joves, doncs, formen part de nosaltres mateixos, són fills de la nostra pròpia societat, dels nostres propis conflictes i contradiccions, fins al punt que el segon grup, el dels “conversos”, augmenta cada cop més respecte al primer grup. I si a França ja representen un 25%, a Espanya la xifra encara és més elevada, especialment entre les dones. “Els conversos -opina Roy- escullen l’islam perquè és l’únic que hi ha al mercat de la revolta radical (per adherir-se a la ultraesquerra s’ha d’haver llegit, cosa que no fan aquests joves). Apuntar-se a les files de l’Estat Islàmic els permet tenir la certesa de terroritzar”.

Respecte a la “segona generació”, és important destacar la ruptura d’aquests joves amb les seves pròpies famílies, la fractura generacional, la nul·la integració a la comunitat musulmana -de la tradició dels seus pares- que pretenen defensar -s’ha de recordar que són les mateixes famílies les que sovint denuncien els fills quan descobreixen la seva deriva terrorista-. “Són més nihilistes que utopistes”, diu Roy. I la violència que els fascina és “una violència moderna, maten com ho fan els assassins de masses als EUA, o com ho va fer Breivik a Noruega: fredament, tranquil·lament; orgull i nihilisme”.

Precisament quan hi va haver la massacre de Noruega -el cas Breivik- la reacció del primer ministre, Jens Stoltenberg, va ser clamar a favor de més democràcia, més transparència de la gestió política i més participació. És a dir, més Europa, en el sentit de les conviccions democràtiques.

François Hollande, en canvi, ha preferit desenterrar la mateixa destral de guerra que George W. Bush després de l’11-S. I ho ha fet calcant la retòrica i els arguments que aleshores ens van portar al desastre de les guerres que avui inflamen el món. De fet, la nostra nul·la capacitat per oposar-nos a aquestes guerres amb un projecte polític compartit és equivalent al cúmul d’interessos ocults -epicuris, va dir el papa Francesc a l’Assemblea General de les Nacions Unides- que fan que aquestes guerres a les altes esferes tinguin més pretendents decidits a alimentar-les que partidaris de minimitzar-les.

Hollande demana ara la col·laboració dels altres països occidentals, inclosa Espanya, per anar tots plegats a la guerra. I ho fa repetint la mateixa retòrica de Bush quan va dir: “Els enemics de la llibertat han fet un acte de guerra contra el nostre país”.

Però han passat els anys i avui sabem perfectament que els arguments per envair l’Iraq es van construir sobre una mentida i que les conseqüències d’aquella primera guerra han sigut devastadores. També sabem que les guerres actuals poden començar amb un argumentari que podria semblar raonable -per exemple, la intervenció a Mali o a la República Centreafricana- però que finalment en comptes d’estabilitzar un país o una regió acaben estancant-se per la falta de compromisos en la construcció de la justícia i la democràcia, impossible d’assolir sense un projecte polític coherent. En conseqüència, avui aquests països han entrat en una guerra de baixa intensitat permanent i viuen amb l’amenaça que en qualsevol moment hi hagi un repunt de les massacres.

Els atemptats de París, doncs, en comptes de servir per recuperar el camí de la demagògia, la mentida i la desinformació -els arguments que alimenten les noves dretes feixistoides, cada vegada més a prop del poder-, ens haurien d’estimular a ocupar-nos de conèixer el funcionament del món globalitzat, les fragilitats i contradiccions de les nostres societats del benestar, que són també subjectes actius i principals a les guerres globals. No s’hi val a parlar dels altres, “el mal” que ve de fora, sense parlar del mal propi, el mal que nosaltres provoquem. Les maleïdes guerres.