CAPS I PUNTES

Un menú per a Casa Leopoldo

"Els sòcols de rajola, les taules d’un blanc immaculat, els cartells de toros"

El menjador del restaurant Casa Leopoldo manté l’antiga decoració i només ha canviat el color de les parets. / FRANCESC MELCION

Tot és al seu lloc, com si no hagués passat el temps des que l’antiga propietària va tancar, l’estiu del 2015. Els sòcols de rajola, les taules d’un blanc immaculat, els cartells de toros. Només petits detalls, com la pintura blau fosc de les parets (abans taronja), ens donen la pista que som en una nova etapa d’un local mític. Per conèixer la seva història no cal esforçar-s’hi gaire. Fa uns anys, l’escriptor Arturo San Agustín va publicar un llibre imprescindible, La nena del Leopoldo, una excel·lent biografia de la Rosa Gil, la neta del fundador del negoci. L’Arturo, gran coneixedor de Barcelona, era un dels periodistes que, aquest dimecres, dinàvem en aquest restaurant del carrer de Sant Rafael, al cor del Raval.

La nova direcció de Casa Leopoldo és d’Óscar Manresa, que abans havia sigut responsable de restaurants com La Torre de Alta Mar, i del xef Romain Fornell, que amb només 24 anys ja tenia una estrella Michelin. Porten obrint des del mes de març, però l’altre dia presentaven el seu nou menú carta diari, a 32,95 euros, que inclou primer i segon plat, postres, cafè i beguda. Per aquest motiu, vam poder tastar un àpat d’especialitats de la casa, amb entrants a base de pernil, croquetes, calamars a l’andalusa, tàrtar de bou i tomàquet amb ventresca. I de segon cua de toro estofada, bacallà amb samfaina i un capipota batejat en honor a Pepe Carvalho. Tot sota un antic cartell taurí de dimensions considerables, d’una corrida celebrada a la plaça del Torín de la Barceloneta l’any 1912:“ Si el tiempo no lo impide y con permiso de la Autoridad ”. Incloent un menú assequible, proven d’atreure un públic a qui ja costa trobar llocs per menjar autèntica cuina popular catalana, tot i que aquest no és l’únic motiu que porta fins aquí els seus comensals. En establiments així, la qualitat del menjar és una més de les raons per anar-hi. Estem davant d’un fenomen alimentat durant els anys de la Gauche Divine, com un refugi d’artistes i escriptors.

Abans, Leopoldo Gil, el seu fundador, regentava una bodega al carrer Aurora que el juliol del 1936 es va traslladar al carrer de Sant Rafael, a poques passes d’on havien assassinat el Noi del Sucre. Inicialment, era una casa de menjars de veïnat treballador, com tantes altres a Barcelona. Al migdia hi dinaven els obrers de les fàbriques dels voltants, i per sopar hi acudien els bohemis que voltaven de nit pel desaparegut Barri Xino. En pocs anys, es va convertir en un menjador de referència per la solidesa de la seva carta, plena de receptes sense pretensions. Amb el pas del temps, el patriarca va cedir la direcció al seu fill, Germán Gil, un antic torero anomenat el Exquisito. La decoració taurina s’hi va incorporar llavors. També hi van arribar clients famosos, com l’escriptor francès André Pieyre de Mandiargues. En una de les fotografies de la paret s’hi veu la seva filla, acompanyada d’Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Pérez de Azúa, Joan de Sagarra i Lluís Permanyer.

No són els únics personatges literaris i periodístics que han ocupat aquest menjador de llargues sobretaules. Va acollir la seva pròpia tertúlia fixa, la de La Lamentable, que cada dimecres reunia Pilar Aymerich, John Wilkinson i el mestre José Martí Gómez. No obstant, el creador de la llegenda de Casa Leopoldo seria Manolo Vázquez Montalbán. Fa uns anys, parlant amb Roberto Pérez, l’històric cuiner del restaurant, m’explicava que en aquella època hi anaven les famílies del barri quan volien celebrar un esdeveniment. Montalbán sempre l’elogiava i hi portava tots els seus amics. Ara fins i tot les ampolles d’aigua porten la inscripció de la famosa frase: " Vengo de parte de Pepe Carvalho".

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT