No tot el que passa, ni el que ens passa, és pròpiament parlant un esdeveniment. És cert que el diccionari de l’IEC defineix un esdeveniment com “allò que s’esdevé”, i esdevenir com el fet de passar d’un estat a un altre o produir-se o tenir lloc un fet. En parlàvem aquesta setmana, en el Racó de Pensar que cada dimecres ens regala Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio, a propòsit de la visita del filòsof Joan-Carles Mèlich, que acaba de publicar un nou llibre, La prosa de la vida (Fragmenta), en què podem llegir: “L’esdeveniment sorprèn i trenca. Obliga a una transformació radical i ens deixa sense referents, sense marcs normatius. La moral vigent fins ara, la que ens protegia, queda esmicolada. L’esdeveniment ens talla i obre una esquerda en l’espai i en el temps, instaura un abans i un després”.

I tot i així, per poc que es consideri la quantitat d’informacions que ens arriben, contínuament, procedents de tot el món, dels esdeveniments del dia, es podria arribar a pensar que, d’esdeveniments, n’hi ha tants que és impossible estar-ne al cas. Tanmateix, no tot el que passa, dèiem, pot ser considerat un esdeveniment. El mateix diccionari aplega dos sentits que són, justament, els que atorguen singularitat a la paraula esdeveniment : “fet extraordinari o important en la vida d’una persona, d’una col·lectivitat social, de la humanitat” i, en estadística, “resultat que hom pot considerar en una experiència aleatòria”. I això ja comença a ser interessant.

I, d’altra banda, permet entendre per què la filosofia més lúcida del nostre temps s’ha sentit atreta per aquesta noció, amfíbia i enigmàtica, de l’esdeveniment. Penso, per exemple, en Jacques Derrida, que hi ha pensat en algunes de les seves pàgines més emocionants i colpidores. O en Slavoj Zizek, que li va dedicar tot un llibre, Esdeveniment, en què prova d’explicar-lo: “Pot fer referència a un desastre natural devastador o a l’escàndol més recent provocat per una celebritat, al triomf del poble o a un canvi polític despietat, a la intensa experiència d’una obra d’art o a una decisió íntima”. Això és l’esdeveniment, ens diu Zizek: la irrupció pertorbadora d’alguna cosa que, de sobte, interromp el curs normal de les coses. De manera imprevisible, com un efecte que sembla desbordar les seves causes i que, per tant, modifica qualsevol previsió que se’n pogués haver fet abans.

No cal ser filòsof per reconèixer-lo: també les nostres vides han experimentat de vegades, només de vegades, la presència inesperada d’un esdeveniment que ha canviat el curs del que havíem estat fins aleshores, dirigint-nos, sense que siguem capaços de saber massa ben bé per què, cap a horitzons que mai, potser, havíem previst. L’escriptor Georges Simenon, a qui no li agradaven gens els tipus prefabricats i estereotipats d’humanitat, sempre deia que, si hi havia multitud, era perquè cadascú de nosaltres posseïa una història irrepetible, feta, precisament, d’aquests instants de crisi radical que marquen, en un moment o altre, qualsevol vida: són els instants en què, de sobte, irromp una veritat que ens transforma completament en allò que acabarem sent. L’instant fulgurant de la veritat, l’obsessió de totes les seves novel·les. Quan “les paraules, les frases, els mateixos fets, la realitat, en definitiva, havien deixat de tenir importància” ( La fugida ). Quan, “a partir d’aquell moment, començava tot” ( Les senyoretes de Concarneau ). Quan, sense haver-ho previst, a algú “li havia passat alguna cosa enorme, inesperada, pertorbadora” ( Desconeguts a casa ). La revelació fulgurant d’alguna cosa que trastorna tota una vida.