Quan arribava, amb sabates de plataforma peep toes i unes ulleres de sol d’artista de cine, tothom callava. Les perruqueres del cèntric Llongueras de Palma es desfeien en atencions cap a la que, de ben segur, devia ser la seva millor clienta. De la perruqueria al Palau Reial -la seu de la presidència del Consell de Mallorca- i del Palau Reial a la perruqueria. Seductora i altiva, ella sempre mirava a càmera amb el seu pentinat impecable i el maquillatge perfecte. Eren bons temps, de mentir periodistes mirant-los als ulls i alhora viciant-los amb berenars suculents i regals caríssims. En l’escalada del despropòsit, quan les vaques eren ben grasses, per Nadal, Unió Mallorquina va arribar a regalar televisors portàtils als que havien cobert la informació política. Qui no volia anar a les rodes de premsa d’UM?

Va ser la dècada prodigiosa, la dels diners públics a l’engròs per a projectes sense cap utilitat social. Una competició megalòmana en què Jaume Matas i Munar tiraven de talonari. Un des del Govern Balear i l’altre des del Consell Insular, es miraven de cua d’ull en una cursa plena d’episodis grotescos. Un de tants retrata perfectament aquell moment. I és que no s’hi posaven per poc. La Televisió de Mallorca, que Munar havia muntat el 2006 perquè no podia suportar “que Matas en tengui una” (l’autonòmica, IB3, inaugurada el 2005), era en ella mateixa un filó. A més de fer-hi negoci adjudicant programes a la productora de la qual eren socis, d’amagat, la mateixa Munar i el seu delfí, Miquel Nadal, la cadena era la tapadora perfecta. Es van adjudicar programes dels quals mai van aparèixer les cintes. Quan la directora que va posar l’esquerra el 2007, Marisa Goñi, una professional independent i amb criteri periodístic, va demanar pels programes pagats i no rebuts, un empresari li va dir: “Ja sabia jo que ho reclamaríeu”. En comptes de guionistes i realitzadors, Vídeo U, la productora comprada amb 300.000 euros de diner negre pagats a l’interior mateix del cotxe oficial de Munar, contractava persones per treballar per a UM.

Era un negoci rodó, que va acabar explotant. El seu número dos, l’incombustible Miquel Nadal, que aleshores era conseller de Turisme, el va acabar traint en seu judicial. L’operació, batejada pels fiscals com a cas Maquillatge perquè un dels implicats tenia relació amb una maquilladora de la ja desapareguda televisió, va valer la primera sentència condemnatòria de Munar: cinc anys i mig de presó.

Abandonada, Munar dimitia 24 hores després que Nadal l’hagués assenyalat davant el jutge. Era el dia 27 de febrer del 2010, i deixava el còmode càrrec de presidenta del Parlament després d’haver apuntalat un pacte amb l’esquerra el 2007 per fer fora Matas. Perdia la condició d’aforada. La princesa, com la coneixien a Mallorca, es retirava de la política. Era el principi del final, però ni ella ni la major part de la societat encara no s’ho creien.

Alcaldessa, princesa i reina

Havia passat molt de temps, prop de 30 anys, des que va ser elegida alcaldessa de Costitx per Unió del Centre Democràtic i, aleshores, ja aconseguia la fita de ser la primera dona a exercir aquest càrrec a les Illes Balears i la més jove d’Espanya. Era l’any 1979. Ella tenia 24 anys i no va deixar la vara fins al 2007, 28 anys després.

Presidenta de la Comissió de Cultura del Consell de Mallorca, diputada, consellera de Cultura amb el segon govern de Gabriel Cañellas (PP), presidenta d’UM, presidenta del Consell de Mallorca durant 12 anys i, finalment, presidenta del Parlament balear. Poder, poder i més poder durant 31 anys d’imparable carrera política.

Hàbil, imprescindible per donar el govern tant a la dreta com a l’esquerra. Ambiciosa, intocable. Durant tres dècades, va saber fer-se un lloc al bell mig de la graella ideològica. Un partit regionalista fundat per Jeroni Albertí, a partir del “centrisme i la moderació”, i fent bandera del “mallorquinisme” polític. Amb el temps va quedar clar que la princesa no tenia ideologia, més enllà de mantenir-se a dalt. Qualsevol pas que feia estava estudiat, sempre marcat per l’estratègia de resultar necessària a dreta i esquerra.

Ebris de poder

La nit del 27 de maig del 2007 Maria Antònia Munar es va posar un vestit jaqueta negre amb punts blancs d’un teixit lluent. Joies i cabellera rossa pentinada amb ones calculades al mil·límetre. La imatge que transmetia era la de la triomfadora de la nit. Matas no havia aconseguit la majoria absoluta i el seu partit la feia, una vegada més, indispensable per tombar la balança cap a una banda o cap a una altra.

Durant aquella legislatura, que passarà a la història com el bessó de la corrupció, l’estratègia de l’avui també condemnat per corrupció Jaume Matas des del Govern Balear havia sigut enfonsar el projecte polític d’UM. Es donaven suport mutu, però en realitat Matas volia acabar amb aquella situació i aconseguir tot l’espai de centredreta. Rivalitzaven en inauguracions, en megalomania. Mentre Matas feia el caríssim i inútil Palma Arena, o hipotecava recursos públics per al Palau de Congressos, el Consell ampliava la carretera Palma-Manacor amb un sobrecost milionari. Les investigacions, avui a punt d’anar a judici, demostraven que amb els recursos de la via pública s’havien pagat xalets a càrrecs intermedis dels regionalistes.

Per això aquelles eleccions eren claus. Dos taurons de la política amb ànsia de mantenir-se en el poder. Aquella nit de maig del 2007, amb un Matas destrossat després d’haver hipotecat els comptes públics de les Balears, era la fi d’una etapa. Munar tornava a ser necessària. I tenia molt clar a qui no donaria el poder. Després de 12 anys de presidència ininterrompuda del Consell, aquesta vegada la negociació va anar per altres camins i la princesa va trobar que ja era hora de ser reina i va demanar la presidència del Parlament. Els periodistes parlaven d’una jubilació daurada, d’un càrrec institucional, més pausat i adequat a la seva situació personal, ja que havia patit problemes de salut.

Eufòrica, i envoltada dels seus, Munar no va escatimar ni una demostració de la gatera de poder que sentia. La celebració va ser a la coneguda discoteca Abraxas de Palma. Balls, brindis i abraçades. A la foto del diari de l’endemà, no va passar desapercebuda la imatge de Miquel Oliver, propietari de Vídeo U, la primera productora audiovisual de les Balears professionalitzada. “Però si era socialista!”, es comentava. I era cert. La seva família havia mantingut històrics vincles amb el PSOE, però Oliver també va alçar la copa aquella nit. El que no podia sospitar Munar és que el seu soci a l’ombra acabaria confessant només dos anys després, i enterraria la seva carrera política.

“La justícia no és igual per a tothom. En Matas i na Munar, venga a omplir-se les butxaques, però no els tancaran mai a ells, no!” Aquesta frase, amb petites o grans variacions que tanmateix no li alteren el sentit, deu haver sigut una de les més pronunciades als cafès de Mallorca abans del 2013. I encenien encara més els ànims dels escèptics les maneres altives d’estrella de cine de Munar cada vegada que anava a declarar davant el jutge. A partir del 2008, quan la maquinària de la Fiscalia Anticorrupció va començar a rutllar a mil revolucions per minut, les imputacions van començar a ploure a raig. Cas Maquillatge, cas Son Oms, cas Peatge, cas Voltor, cas Pla Territorial, cas Picnic, cas Claveguera... noms diferents per a un mateix sistema: operacions urbanístiques per aconseguir beneficis ràpids a canvi de modificar els planejaments. Un clàssic repetit una vegada i una altra arreu del litoral mediterrani.

Però la justícia a les Balears està altament entrenada. Encara que no resulta fàcil provar un suborn a canvi d’una requalificació o informació privilegiada, el setge judicial a la corrupció d’UM va acabar provocant que es dissolgués el 2011 i que la Fiscalia qualifiqués el partit d’“organització criminal”.

Entre reixes

El 24 de juliol del 2013, poc abans de les quatre de la tarda, la dona que ho havia sigut tot a Mallorca ingressava a la presó de Palma. El jutge considerava que hi havia risc de fuga real després d’haver sigut condemnada a sis anys de presó per manipulació d’un concurs públic en el cas Can Domenge; a més de la sentència prèvia de cinc anys i sis mesos pel cas Maquillatge. Un total d’11 anys i altres causes pendents -fins a sis- feien témer a la justícia que la dona que un dia va regnar podia desaparèixer del mapa. La Fiscalia pensa, de fet, que té diners “bruts” a l’estranger.

A diferència de Matas, Munar va entrar a la presó i encara no n’ha sortit. Les excarceracions puntuals per acudir a la resta de judicis que té pendents han permès fer un mapa visual de la situació emocional de Munar dins la presó. Al cap de sis mesos justos d’haver entrat, les fotografies a la sala de vistes ja mostraven només una ombra d’aquella dona que vivia per la imatge. Un tall de cabells allunyat del glamur anterior, i bastants quilos menys donaven pistes de la duresa de la vida entre reixes. Obcecada, seriosa, implacable, continuava mostrant, malgrat tot, senyes d’un caràcter ferri i es va negar a declarar, tot i que els altres quatre acusats en el cas havien confessat el cobrament d’un suborn de 4 milions d’euros de la constructora Sacresa a canvi de vendre per sota del preu de mercat un solar del centre de Palma que permetria una suculenta operació urbanística.

La imatge de la nova Munar va quedar gravada a la retina dels mallorquins descreguts que no s’haurien pensat mai que la princesa deixaria de tenir immunitat. I la degradació física i psicològica no ha fet més que augmentar, fins a arribar a una confessió fa pocs dies que molts consideren calculada i part d’una posada en escena lacrimògena per guanyar-se la compassió d’un jurat popular. Mai no s’havia vist Munar en un estat d’abatiment tan desolador. Cabells a la cara, gest capcot, mirada caiguda i fins i tot ulls clucs en determinats moments. I, finalment, dreta davant el tribunal, la ràfega imprevista: “Confesso que hi va haver un suborn. Sento molt aquest fet. Estic molt penedida. Demano perdó per tot el que ha passat. No només estic privada de la llibertat física, sinó que estic morta políticament, econòmicament i socialment”.

La confessió no ha fet l’efecte desitjat, i el jurat popular la considera culpable. A l’espera que la magistrada dicti nova sentència, la dona que un dia va ser la més poderosa de Mallorca, continuarà pagant amb cartrons de tabac a altres internes perquè li tenyeixin els cabells. Algunes internes han explicat als periodistes que Munar és “molt respectada” allà dins, i “molt bona dona”. Carismàtica, llesta. Geni i figura fins a la soledat final.