KANG CHOL-HWAN I KWANG IL-CHUNG TREBALLEN PLEGATS a la mateixa oficina des de fa més de deu anys. És un despatx ampli, amb vistes a la part més moderna de Seül, que té les parets cobertes amb mitja desena de mapes de diferents grandàries. No són mapes qualssevol. Són croquis que ajuden a situar on estan en funcionament els camps de concentració que mantenen en suspens la vida de més de 200.000 persones a Corea del Nord.

Sense titubejos, tots dos expliquen cada un dels detalls que coneixen sobre l’esclavitud a la qual són sotmesos els condemnats dins d’aquestes presons. Aquests dos homes no són acadèmics universitaris, ni investigadors especialitzats. Kang i Kwang són supervivents d’aquest sistema de reclusió que va desenvolupar el govern nord-coreà per castigar tots els ciutadans que cometessin delictes polítics o expressessin “opinions errònies”. Alguns d’aquests delictes són: escoltar una emissora estrangera, no mantenir penjat el retrat del líder suprem, quedar-se embarassada d’un ciutadà d’origen xinès, intentar emigrar del país o cantar alguna cançó sud-coreana.

Yeosang Yoon, secretari general de l’Arxiu dels Drets Humans a Corea del Nord, matisa que el sistema de sanció no només s’aplica a la persona que va cometre el delicte sinó que la policia inclou en la detenció tres generacions de la família. És a dir, als camps de concentració també hi van els fills i els pares del presoner principal. “I, des de fa uns anys, també algun veí o amic és empresonat per no haver delatat el principal detingut”, afegeix Yeosang.

Explica que els casos de Kang i Kwang no són fets aïllats. Com els dos expresoners, a Corea del Sud hi han arribat al llarg de l’última dècada més de 20.000 desertors nord-coreans, la majoria dels quals confirmen l’existència d’aquestes presons polítiques i la vida que hi tenen els detinguts: jornades de 14 a 16 hores contínues de treballs forçats, petites quantitats de menjar -16 mongetes per dia- i innombrables episodis de tortura i violència sexual.

És un escenari d’horror que ha sigut denunciat per 80 països occidentals. La denúncia més recent l’ha fet una comissió de recerca de l’ONU, que ha presentat un informe que recull 320 testimoniatges de supervivents d’aquestes ciutats de presidi. Es tracta d’un informe de més de 400 pàgines en les quals es fa un recorregut esfereïdor pels casos d’alguns supervivents que han tingut prou força per denunciar. La comissió de l’ONU qualifica aquests fets com un dels delictes de lesa humanitat més evidents en l’actual panorama mundial.

El president d’aquesta comissió de recerca, Michael Kirby, va mostrar les proves en una multitudinària roda de premsa a començaments del 2014. Enmig de la seva intervenció, aquest jutge australià jubilat va voler deixar molt clar que el que passa a Corea del Nord és comparable amb les gestes del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. El document, avalat per centenars d’organitzacions de drets humans, diu textualment: “La gravetat, escala i naturalesa d’aquestes violacions revelen un estat que no té comparació al món contemporani. Hi ha testimoniatges en relació amb camps de presoners polítics formats per un gran nombre de persones desnodrides, que moren de gana i que després han sigut cremades i enterrades. [...] Altres presoners s’han d’encarregar de desfer-se dels cadàvers”.

Les recerques reflecteixen que actualment podrien funcionar un total de 14 camps de concentració, que arriben a tenir les dimensions físiques de ciutats com València. El Comitè per als Drets Humans de Corea del Nord ha identificat via Google Earth aquests centres. L’anomenat Número 22 és el que funcionava com la Zona de Control Total, on alguns supervivents han especificat que el govern nord-coreà assajava armes químiques amb els mateixos detinguts. Fins ara, el govern de Kim Jong-un ha desmentit les denúncies interposades per la comunitat internacional. I cap ONG o representant de drets humans ha aconseguit el permís governamental per entrar al país i visitar les presons.

TESTIMONIATGES DE LA BARBÀRIE

Kang i Kwang ara recorren diferents racons del món per denunciar la barbàrie que dibuixen aquests centres de reclutament. A tots dos els persegueixen els malsons i són poques les nits que poden dormir amb tranquil·litat.

Kang Chol-hwan, autor amb Pierre Rigoulot del llibre Los acuarios de Pyonyang (Editorial Amaranto), tenia nou anys quan els militars van arribar a casa seva per detenir tota la família. La causa de la detenció no la va saber fins molts anys després: el seu avi havia mantingut contacte amb ciutadans japonesos i va ser acusat de traïció.

L’avi va desaparèixer per sempre, i la família va ser traslladada -sense judici previ- al camp Yodok, on va haver de viure durant 10 anys. Durant aquest període, Kang assegura que va sobreviure amb petites racions de blat de moro, rates i cucs de terra. Però el centre de l’horror per a aquell petit Kang va ser el treball a les mines, on a més va presenciar innombrables execucions públiques, moltes d’amics propers. “Quan algú desobeïa era executat -explica-. Als nens ens obligaven a passar davant del cadàver per advertir-nos de les conseqüències. Però el que més recordo és que dos dels meus amics van morir de gana i de fred. Tanmateix, a Yodok no podies preocupar-te per la mort d’altres persones. La por per la teva pròpia mort t’obligava a caminar com un somnàmbul”.

Després de 10 anys de malson, Kang i la seva família van ser alliberats. Al cap de pocs dies el noi va comprar un receptor de ràdio il·legal i va començar a escoltar secretament les emissions procedents de Corea del Sud. A partir d’aquelles informacions, a Kang se li va obrir una finestra al món i no va dubtar a planificar la seva fugida a la Xina, a través d’un llarg camí entre muntanyes i camps desèrtics.

Una vegada en territori xinès, Kang va desfogar-se pel patiment de tants anys. Primer va plorar com un nen i després va treure’s de la bossa una insígnia del líder nord-coreà per estavellar-la una vegada i una altra contra una roca. “Va ser emocionant -recorda-. Aquesta insígnia era un símbol del règim. Destruir-lo era la meva manera de dir que me n’anava per sempre”.

Ara Kang és un destacat periodista d’investigació a Corea del Sud, a més del fundador del Centre Estratègic de Corea del Nord, una organització que treballa amb els desertors en programes educatius i de suport psicològic. És aquí on treballa amb Kwang Il-chung. Ell va viure al mateix camp de concentració que Kang, però hi va entrar deu anys més tard. El malson va començar el 1999. Kwang tenia un amic a Corea del Sud i aquella relació va provocar que una comissió policial anés a casa seva i el detingués perquè considerava que era un traïdor i un espia.

Durant vuit mesos Kwang va haver de viure confinat en una presó secreta on va patir una llarga tortura, un període en què només tenia la roba d’estiu que portava quan va ser detingut, per la qual cosa va haver de passar l’hivern més dur de la seva vida. Després va ser traslladat al camp de concentració, on només recorda que va ser obligat a treballs forçats durant tres anys consecutius. “Una de les tasques que hi ha als camps de presoners consisteix a tallar 800 quilos de troncs i herba. Tot això a mà, no hi ha cap tipus de maquinària, només corrioles. I després s’ha de traslladar tot a un cobert situat a uns quatre quilòmetres de distància. Aquest viatge es fa unes tres o quatre vegades al dia. Els arbres s’arrosseguen entre diversos presoners per una carretera molt relliscosa, i molts dels presos acaben caient per la vora del precipici. El pitjor és veure com els guàrdies gaudeixen d’aquesta tragèdia. Si moren més de cinc persones, no deixen que els supervivents es mengin el poc blat de moro que han repartit”.

Després de ser alliberat, a mitjans del 2002, Kwang no va dubtar a fugir cap a Corea del Sud. Enrere van quedar la seva dona i la resta de familiars, que van optar per repudiar-lo i així evitar ser detinguts per la policia militar.

“ESTAN PAGATS PER COREA DEL SUD”

El català Alejandro Cao de Benós, representant a Occident de Corea del Nord, considera que els testimoniatges d’aquests desertors responen a una campanya pagada i organitzada pel servei d’intel·ligència de Corea del Sud. “Molts dels desertors se’n van creient que poden trobar en el capitalisme tot tipus de fortunes”, explica aquest tarragoní que des de fa anys és el principal ambaixador del règim coreà al món. “Alguns reben un habitatge, una feina per dos mesos, una mica de diners perquè escriguin un llibre, però després el sistema d’intel·ligència els abandona i acaben prostituint-se i mendicant pels carrers”.

El govern de Corea del Nord manté el seu hermetisme sobre el tema. Però el 18 de novembre l’ONU va aprovar una resolució, basada en l’informe de la comissió d’investigació, presentada per la Unió Europea i el Japó, en què acusava el país de crims contra la humanitat i instava el Consell de Seguretat que consideri portar el cas a la Cort Penal Internacional. Tot i que la resolució va ser aprovada per 111 països, entre els 19 que hi van votar en contra hi ha Rússia i la Xina, membres permanents amb dret de veto del Consell de Seguretat, que té previst debatre el tema en una reunió a principis d’aquesta setmana.