NO M’OBSESSIONA MORIR-ME SINÓ COM I QUAN MORIRÉ. O més concretament: quant trigaré a morir-me, o a viure morint. Potser perquè he tingut una mare que va morir massa jove i unes àvies que semblen haver de viure per sempre, això de la mort sempre m’ha semblat extrem: o massa fàcil o massa difícil. Fa temps que tinc pendent un Fora de classe sobre la idea de “mort apropiada”, tal com la planteja Marc Antoni Broggi als seus treballs. Un dia, parlant amb ell, em va dir que preferia parlar de mort apropiada que de mort digna, perquè del que es tracta és de pensar quina relació pot tenir la mort amb la pròpia vida, i no només determinar certes condicions de dignitat, objectives, per a tothom. Vincular la mort a la vida, apropiar-nos-la, fer-la nostra... Em sembla una de les qüestions més importants a pensar de veritat, fins al final.

Però mentre endarrereixo aquestes reflexions, potser perquè encara no me’n sento capaç, la mort massa fàcil ha vingut a trobar-nos. Dimarts 9, tornant del pont de desembre, ens vam assabentar de la mort, inesperada, de Rafel Llussà, geògraf i degà recent de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Li ha tocat compartir setmana amb algú més conegut, en Joan Barril, i amb tants d’altres, de qui no sabem res... A tots dos els havia conegut quan ells ja eren gent activa i compromesa amb les idees, i jo només una joveneta que es mirava amb avidesa el món per un forat. I amb tots dos hi he tingut contacte en els darrers temps, gràcies a les apostes compartides per donar un lloc al pensament, en espais que esdevenen cada cop més hostils, com la universitat i els grans mitjans de comunicació.

En Joan Barril, tot i portar tants anys incansablement en actiu, em va dir a micròfon tancat que se sentia com un estrany, que s’adonava que tot el que sabia fer ja no valia per gaire i que només demanava poder seguir fent el que li agradava quatre o cinc anys més. En Rafel Llussà, quan el vaig retrobar a Girona fa poc més d’un mes, arribava al deganat de Lletres com un estrany. Vull dir, amb això, que hi arribava sense ser un home d’aparell ni amb voluntat de ser-ho. Estrany, perquè tenia il·lusió i ganes de fer coses. Estrany, perquè s’ho creia. I estrany, encara més, perquè tots els qui aquell dia vam compartir amb ell una jornada sobre el futur de les humanitats de sobte vam creure que aquest futur era possible, també allà, a les aules universitàries.

I ara no sé gaire bé què més dir, la veritat. Que és massa fàcil. Que deixar-nos, per a alguns, passa com si res, sense relació amb la vida, sense haver pogut fer seva la mort. De sobte, no hi són. Diuen que en queden els records. Però jo prefereixo pensar que el que en queda és tot allò que han deixat per fer. En aquest cas: continuar fent servir la veu i l’escriptura per pensar junts i les aules per aprendre allò que vertaderament ens importa saber. Fem-ho.

Em sap greu que aquest sigui el darrer Fora de classe de l’any, abans de la pausa que faré durant quatre setmanes. No ho havia previst així. Ha estat la mort, que mai no se l’espera.

Que tingueu molt bon any.