L’ANY 1936 ES VA PUBLICAR Retorn al sol. És una novel·la de fantasia i sàtira en què l’escriptor, Josep Maria Francès, narra la història d’una nova ciutat subterrània on s’han refugiat els catalans com a conseqüència dels efectes catastròfics d’una imaginària gran guerra internacional capaç de “despoblar el planeta en vint-i-quatre hores” i de tornar inhabitable l’atmosfera terrestre. La ciutat refugi dels catalans, batejada amb el nom de Subolesa, se situa dins d’una cova de planta estelada emplaçada al subsòl montserratí.

L’elecció d’aquest emplaçament i la forma de cavitat no són casuals. Francès organitza la nova societat catalana protegida sota Montserrat en grups representatius de les diferents tensions ideològiques -i fins i tot lingüístiques- de la Catalunya contemporània, que es poden agrupar en el que l’escriptor anomena “les dues tendències”. D’una banda, “el clergat catòlic”, i de l’altra, “el Municipi Lliure”. O el que és el mateix, una tendència religiosa i una altra de laica. En aquesta nova societat fins i tot els enterraments es presidien sota civilitzades aclamacions públiques que afirmaven simultàniament i contradictòriament “Déu és pertot” i “Déu no és enlloc”. No es tracta, però, de prendre partit per cap posició, sinó de subratllar un cert escepticisme entre tots els grups representats i les dues tendències. Montserrat és el símbol i el lloc comú a tots ells.

La novel·la de Francès és una metàfora de la Catalunya contemporània dels anys trenta, però també de la complexitat simbòlica de Montserrat. Perquè Montserrat és, certament, un símbol aglutinador de tot un país, en el qual tothom es pot sentir representat d’alguna manera. Un referent compartit per una multitud de grups de tot tipus més enllà de la seva ideologia, que ha estat modelat a través d’una intensa negociació que va tenir lloc al llarg dels segles XIX i XX, malgrat la insistència habitual en l’origen medieval de la “invenció” de la Mare de Déu que s’hi venera.

La total destrucció napoleònica del santuari i del monestir durant la Guerra del Francès, sumada a les importants conseqüències de les desamortitzacions posteriors, va marcar un punt de ruptura i de no retorn en la història montserratina -de manera semblant al que va passar en tants altres monestirs catalans i espanyols-. Així, l’any 1844, quan es va decidir la reobertura del santuari i la recol·locació de la Mare de Déu en resposta a la demanda popular que anhelava peregrinar-hi novament, el famós santuari-monestir es trobava desamortitzat, totalment destruït i clausurat.

Però tot i aquesta reobertura, la viabilitat de qualsevol possible restauració monàstica a Montserrat, i per descomptat de qualsevol reconstrucció, era inconcebible en el turbulent context polític posterior a la desamortització de Mendizábal. L’agenda política contemporània maldava per afrontar la necessària modernització de l’Estat i la pèrdua d’influència internacional. Es pot afirmar, doncs, que Montserrat -tant la muntanya com el santuari-monestir- posseïa un caràcter marginal en l’escena política i cultural de la Catalunya i l’Espanya de mitjans del segle XIX. Molt lluny del protagonisme i la centralitat simbòlica a què Francès feia referència en la seva novel·la dels anys trenta del segle XX.

I és que, al contrari del que s’assumeix habitualment, el Montserrat que avui coneixem és resultat d’un intens i no gaire ben conegut procés de construcció simbòlica i cultural que, iniciat a mitjans del segle XIX, ha estat capaç de transformar totalment Montserrat en un símbol únic.

VÍCTOR BALAGUER

El desencadenament que va iniciar el procés de construcció del Montserrat modern va tenir un protagonista essencial en Víctor Balaguer. Historiador, escriptor, polític liberal i maçó, autoproclamat “lo trobador del Montserrat” -calculadament i ambiguament entre la muntanya i la Mare de Déu-, Balaguer va bastir una interpretació original de Montserrat que s’inscrivia dins d’un ambiciós projecte polític i cultural en el qual somiava crear una mena d’estat federal Ibèric inspirat en l’antiga Corona d’Aragó. Un nou estat que hauria d’adoptar la forma d’una monarquia federal i abastar tota la península Ibèrica. Un estat en el qual també Catalunya podria recuperar l’esplendor de la seva història.

Encara que aquest somni federal ens pugui semblar còmic en el nostre present, aquesta era una de les opcions que es consideraven seriosament a la meitat del segle XIX per modernitzar l’Estat, com ho mostra, per exemple, la coneguda obra de Sinibald de Mas La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión pacífica y legal de España y Portugal. Una proposta que també tenia clars referents internacionals en l’ideal de panllatinitat de Victor Hugo -tan admirat per Balaguer- i, especialment, en el procés de reunificació italià.

En efecte, durant els seus viatges de joventut Balaguer es va mostrar interessat per la mediació dels monuments en les diferents construccions nacionals emergents a Europa, i per la construcció de les seves tradicions, de les quals afirmava que “ son inventadas por la poesía i conservadas por la credulidad ”.

La intensa tasca política de Balaguer estava fonamentada en una construcció històrica i cultural precisa, i també ambicionava la creació d’un univers monumental amb l’objectiu clar i decidit d’interrelacionar aquestes tres estratègies -política, històrica i cultural- i dotar-les d’una consistència remarcable -convé no oblidar, per exemple, que Balaguer va ser el primer capaç d’escriure una història de Catalunya després de 1714-. Així, el projecte balaguerià es va proposar rescatar de l’oblit els antics monestirs espanyols i catalans que es trobaven arruïnats i expropiats, i convertir-los en una autèntica xarxa de monuments moderns.

A través dels seus escrits, Balaguer va construir una reinterpretació romàntica dels antics claustres, que, més enllà de les seves connotacions religioses i catòliques, ara eren entesos a través d’una complexa superposició d’història, llegendes, espiritualitat, religió, arquitectura i paisatges naturals, i com a nodes d’una mena de xarxa federal de monuments. Entre tots aquests, Montserrat havia d’esdevenir el centre del nou univers monumental, gràcies a la importància de les múltiples lectures, més enllà de la religió, que permetia la seva muntanya, i per tant, pel seu potencial d’esdevenir un símbol compartit per tothom.

L’ambigua interpretació balagueriana de Montserrat feia al·lusió directament a la Mare de Déu, però també explicitava una aproximació intel·lectual i filosòfica a la natura que comptava amb un precedent conegut en l’intens interès que Wilhelm von Humboldt, Goethe i els romàntics alemanys havien mostrat per la muntanya catalana a principis de segle. Aquests no es van interessar per la Mare de Déu sinó per la natura singular, la contemplació del seu paisatge i sobretot per la felicitat amb què hi habitaven els seus ermitans: per a ells, prova de l’existència d’una espiritualitat elevada més enllà de les religions conegudes. Interpretacions simultànies i contraposades per a un Montserrat compartit per tothom.

D’acord amb el seu ambiciós projecte, Balaguer va afavorir sempre les intervencions de protecció dels monestirs catalans -Ripoll i Poblet inclosos- i especialment la reconstrucció del santuari-monestir montserratí, així com tota mena d’iniciatives a la muntanya, també les que estaven dirigides a potenciar la seva complexitat simbòlica més enllà del seu caràcter sagrat o religiós.

Amb tot, per fer realitat la construcció del Montserrat modern encara era necessari afrontar el repte d’aplegar la magna quantitat de diners necessaris per sufragar les obres del santuari-monestir, i també afrontar el debat sobre la seva arquitectura. Perquè en aquells anys el conjunt d’edificis encara era poc més que un munt de runa. La gran destrucció napoleònica va sobrevenir en un moment de transformació d’unes estructures medievals a unes neoclàssiques, i les minses reparacions prèvies a la desamortització havien fracassat. Encara més, tan sols es conservaven descripcions poc detallades de les arquitectures destruïdes, algunes vistes parcials i inexactes dibuixades per Alexandre de Laborde abans de la seva destrucció -a més d’un gran nombre de gravats on el santuari-monestir era representat de manera icònica-. En resum, reconstruir Montserrat era impossible. S’havia de definir una nova arquitectura.

Víctor Balaguer va fer servir les seves influències per aconseguir el patrocini reial de les obres. Primer amb Isabel II, i després amb Amadeu I de Savoia. Probablement el regnat d’aquest últim va ser el moment en què el somni ibèric va ser més pròxim a la realitat, quan el fill del rei que havia reunificat Itàlia va esdevenir rei d’Espanya. Va ser també en aquest moment quan es va aconseguir definir un ambiciós projecte goticitzant per a Montserrat, dibuixat per l’arquitecte Villar y Lozano, i presentat al nou rei. Pel que feia a la cerca d’una nova arquitectura amb la qual construir el santuari-monestir, Balaguer va apostar decididament per l’arquitectura gòtica, en la qual trobava idealitzats els valors de la ciutat liberal i del passat gloriós català. Però amb l’abrupte final del regnat d’Amadeu I també es van frustrar les esperances federals, cosa que va provocar l’emergència del primer catalanisme polític.

LA POPULARITZACIÓ DE LA MUNTANYA

En aquest context es va organitzar el Grup de Vic, un grup de capellans temorosos del caràcter predominantment laic del primer catalanisme, i van planificar les famoses campanyes patriòtico-religioses, iniciades a Montserrat i que després es van estendre a Ripoll. Aquestes campanyes van suposar, a la pràctica, l’apropiació de l’univers simbòlic balaguerià al voltant dels monestirs catalans i molt especialment de Montserrat -encara que, esclar, canviant el seu significat, perquè Montserrat i Ripoll ara es volien entendre com a símbols del lligam indestriable entre Catalunya i l’Església catòlica-. No van faltar els que, com Valentí Almirall, van denunciar com l’Església catalana intentava apropiar-se del que “era de tots”.

Aquests fets qüestionen rotundament dues afirmacions que la historiografia de Montserrat assumeix -incomprensiblement- sense discussió: d’una banda, la continuïtat del monestir i del santuari abans i després de la destrucció napoleònica; i, de l’altra, com la intervenció de Balaguer a Montserrat va ser el veritable detonant del procés de construcció del Montserrat modern que avui coneixem, i no les grans festes organitzades el 1880 i el 1881 pel Grup de Vic -més de vint anys després de la primera construcció simbòlica balagueriana sobre Montserrat.

La intervenció del Grup de Vic va comportar la popularització de l’imaginari de la muntanya, que va esdevenir l’escenari de les tensions entre tots els que intentaven capitalitzar el seu simbolisme. Als primers excursionistes que van descobrir les ciències modernes s’hi van sumar els que volien obtenir profit econòmic a través de restaurants emplaçats estratègicament amb les millors vistes, propers a les antigues ermites. També un grup d’empresaris que van aprofitar la situació desamortitzada de la muntanya per emprendre la construcció d’un cremallera que, amb el suport de Balaguer, havia de pujar fins al cim de la muntanya, on s’hi construiria un “ monumento que pruebe que la ciencia está por encima de todo, y es la única que puede hacernos alcanzar el infinito ”. En altres paraules, un Temple de la Ciència: un observatori.

L’Església catòlica catalana i la comunitat monàstica -ara ja restaurada i consolidada- es van oposar enèrgicament a aquestes iniciatives. De manera que a les famoses campanyes i a la producció poètica verdagueriana -que va posar en vers les llegendes montserratines- s’hi va afegir la construcció del Rosari Monumental al Camí de la Cova i més tard la del Camí del Via Crucis. Monuments que van fer sufragar a tota mena d’associacions i que sempre s’inauguraven amb grans concentracions i processons multitudinàries. L’objectiu era clar: afirmar el caràcter sagrat de la muntanya -encara desamortitzada- i el lligam íntim entre el paisatge català, la nació catalana i la fe catòlica. El monument projectat per Antoni Gaudí és, segurament, el que millor revela aquesta idea: la cova excavada a la roca, sense límits, fa desaparèixer la separació entre el monument i la muntanya, i la resurrecció de Catalunya se situa al costat de la de Crist. La muntanya, doncs, és sagrada. És el Temple. I esdevé un model arquitectònic per a la construcció dels nous temples, com succeeix a la Sagrada Família i en altres esglésies projectades per Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol i d’altres. Aquestes esglésies insisteixen en la idea de la muntanya sagrada, enfront de les reproduccions pintoresques de Montserrat que s’aixecaven arreu de Catalunya a finals del XIX per a gaudi dels que les recorrien.

Les campanyes, doncs, van aconseguir un efecte inesperat: consolidar el Montserrat de tothom. Però el santuari-monestir encara continuava sense façana i amb el gran interrogant obert: quina arquitectura havia d’utilitzar-se per a la seva construcció? El Grup de Vic va intentar redirigir la construcció en estil romànic per distingir-se del projecte balaguerià, però la falta de recursos va provocar que els petits projectes que s’aconseguien executar depenguessin en excés del gust de qui pagava l’obra. Aquest desgavell no va ser adreçat fins ja entrat el segle XX, quan el jove i noucentista abat Marcet va decidir emprendre la definició d’un projecte general per a Montserrat i va encarregar els treballs a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

LA CASA PAIRAL DE TOTS ELS CATALANS

L’ambiciós projecte dibuixat per Puig i Cadafalch proposava una seqüència d’espais historicistes i moderns en diferent estils que eren unificats i articulats per un exterior neoclàssic monumental que, a la manera dels antics santuaris grecs, estructurava el conjunt dels edificis en estreta relació amb la muntanya i el paisatge. La seqüència d’espais interiors, sumats als ja construïts al segle XIX, intentaven representar la història idealitzada de Catalunya. Pel que feia a la façana del santuari-monestir, la proposta de Puig i Cadafalch es basava en l’esbós definit per l’arquitecte August Font una dècada abans: una gran masia, a mig camí entre la casa pairal i el palau, fent referència a l’imaginari més estès durant aquells anys per referir-se al santuari-monestir: la masia de tots els catalans. Una masia que podia esdevenir un palau quan s’enriquia, com el mateix Puig i Cadafalch analitzava aquells anys amb Josep Danès. El palau de la Regina de Catalunya -la Mare de Déu de Montserrat-. De manera que així se superava l’estèril lluita d’estils, utilitzant un model d’arquitectura civil amb clares connotacions nacionals i morals, capaç d’aspirar a representar tots els catalans, ho volguessin o no.

Tot i així, ni el projecte de Puig i Cadafalch ni la seva façana es van arribar a completar. Primer la Segona República i després la Guerra Civil van aturar les obres. No obstant, durant aquells anys Montserrat va assolir una simultaneïtat d’interpretacions sense precedents: a les ja forjades s’hi van sumar les produïdes per artistes com Georges Bataille o André Masson, i també noves obres literàries com la de Josep Maria Francès. Montserrat va esdevenir més que mai un símbol compartit per tothom.

Acabada la guerra, la comunitat monàstica va aconseguir recuperar el santuari-monestir. Però en el nou context polític va haver de renunciar al projecte de Puig i Cadafalch i se’n va encarregar un de nou a Francesc Folguera l’any 1942. Les diferents variants de la solució dibuixades per l’arquitecte proposaven un nou model d’arquitectura que prenia elements prestats de l’antiga arquitectura romana i dels nous models alemanys i italians contemporanis. L’objectiu era definir una nova arquitectura de doble significat per a Montserrat: un model que pogués ser vist amb bons ulls pel règim franquista però que alhora també pogués representar els anhels i esperances d’una Catalunya que mirava cap a Roma i al Vaticà en temps de repressió. Aquesta complexitat simbòlica es va revelar evident a les Festes de l’Entronització de 1947, que també van representar el fracàs del projecte arquitectònic de Folguera.

La celebració de les Festes va significar un acte de reconciliació després de la guerra, i alhora d’afirmació catalanista, però també va representar l’inici d’una presa de consciència pública dels problemes polítics, socials i culturals de la dictadura. Un distanciament que es va intensificar amb l’obertura progressiva del règim a la comunitat internacional. Van ser també els anys més populars del Serra d’Or.

Aquesta situació va comportar l’abandonament de la discussió arquitectònica -que va deixar de ser prioritària- i la marginació de Folguera i les seves idees. No va ser fins a la democràcia que es van discutir nous projectes arquitectònics, aquesta vegada sense una idea precisa del que representa Montserrat i la seva construcció moderna. El nous projectes executats, desorientats, van intentar restaurar el que no es pot restaurar. Per exemple, tot imposant a l’església una coberta impròpia de l’arquitectura montserratina, i consolidant la destrucció del cambril iniciat per Folguera. Una intervenció que, de la mateixa manera que les mediocres i parcials intervencions que s’hi han realitzat en els últims anys, pretén ser una reconstrucció falsa o una restauració banal, i no una nova i brillant construcció com és l’autèntic Montserrat modern.

Però malgrat aquestes intervencions que han desfigurat l’arquitectura del santuari-monestir i l’han convertit en un vulgar kitsch, Montserrat encara acumula un capital simbòlic immens, crescut incessantment sobre la intensa negociació de la que ha estat objecte en la seva construcció moderna iniciada per Balaguer. Aquesta és una capacitat única de Montserrat, com va copsar Josep Maria Francès a la seva novel·la. Un autèntic Montserrat de tothom, on tothom s’hi pot sentir representat més enllà de la seva ideologia i dels constants intents d’apropiació. Capaç de sublimar les grans diferències entre tots els catalans. I és que, com afirma Joan Maragall, la història i els destins de Montserrat i Catalunya són inseparables. Montserrat és el miracle de Catalunya.