AQUESTS MESOS SE CELEBRA EL 25è ANIVERSARI DE la caiguda del Mur de Berlín i el posterior desmembrament del comunisme als països de l’Est, un encadenament de successos precipitats que van acabar ensorrant definitivament l’antiga URSS el desembre del 1991.

Hi ha hagut festes i discursos, i encara queda un bon programa de celebracions per commemorar aquella efemèride que s’ha considerat com el punt d’inflexió del canvi de paradigma d’un món que va estar dominat per la confrontació entre el capitalisme i el comunisme; i el naixement d’un món postmodern d’economia global, amb una identitat política encara per definir i unes noves relacions de poder entre les grans potències, on els protagonistes del Gran Joc ja no tenen un paper principal exclusiu.

Probablement, aquella tardor del 1989, la victòria del capitalisme presentava pocs dubtes, però el que aleshores gairebé ningú podia presagiar és que el capitalisme que s’acabaria imposant seria de caràcter autoritari, amb escàs control democràtic i una enorme debilitat de les institucions públiques que sustenten l’estat de dret; un nou capitalisme de la llibertat de mercat i del capital financer sense concessions, que tindria com un dels seus principals lideratges un país comunista, la Xina, tal com s’ha escenificat a la cimera Àsia-Pacífic.

Alguns dels discursos que hem pogut sentir aquests dies celebrant la caiguda del Mur han posat l’accent en la paraula llibertat, com si després de l’any 1989 la llibertat fos el valor principal de la victòria sobre el món bipolar que s’extingia. El Mur, doncs, a parer dels oficiants -oficials- de les celebracions que s’han anat produint, era el símbol de la falta de llibertat. Un d’aquests oradors més cridaners i entusiastes ha estat, a Espanya, l’eurodiputat del PP Esteban González Pons, que s’ha esplaiat a gust en el seu nou paper com a historiador de la pàgina en blanc i la passió doctrinària desenfrenada. Així, en un acte del seu partit amb motiu de la citada efemèride, ho va aprofitar per explicar que “hi ha 240 trossos del Mur de Berlín repartits per tot el planeta per recordar el que no ha de tornar a passar”. I que un d’aquests trossos hauria d’anar al despatx d’Artur Mas, ja que Espanya i Catalunya són massa grans perquè “les dividim amb un mur”. “¿Us penseu que Mas hauria fet caure el Mur de Berlín?”, va preguntar a la concurrència per acabar fent-se ell mateix la pregunta retòrica sobre a quin costat del Mur li sembla que “haurien estat feliços Pablo Iglesias i els de Podem”. A propòsit del dirigent de Podem ja havia declarat uns dies abans que al Parlament Europeu se’l coneix com “el nét de Ceausescu”.

Deixant de banda, però, l’il·lustre eurodiputat, vice secretari general d’estudis i programes del PP -un càrrec molt adequat per a un home amb una volada intel·lectual tan destacada-, es produeix la circumstància remarcable que precisament quan celebrem els 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín els murs de separació proliferen cada vegada més a tot el món. Si durant la Guerra Freda hi havia una desena de murs d’aquestes característiques, avui n’hi ha més d’una cinquantena i la tendència a separar, protegir, aïllar és una tendència general del nou sistema de protecció global dels poderosos, sigui per motius polítics o econòmics. Un d’aquests murs és precisament el que es va aixecar a Ceuta i Melilla l’any 1998, un mur -tanca de protecció, en diuen- on el govern del partit del senyor Pons hi va fer incrustar ganivetes -i la UE els hi va fer treure- i on no fa pas gaires mesos nou emigrants morien ofegats mentre des de les platges de Ceuta els disparaven pilotes de goma, en una de les accions criminals més vergonyoses de la història de la democràcia, encara avui qualificada com un fet defensiu pel no menys llumenera resa rosaris, el ministre Fernández Díaz.

L’any 1989 hi havia al món una quinzena de murs de separació. Després de l’atemptat de les Torres Bessones, l’any 2001, els murs havien crescut fins a ser 25 i avui ja s’han més que doblat fins a arribar als 55. Entre els nous murs més impressionants hi ha el que separa els EUA de Mèxic, amb 1.050 quilòmetres sobre una frontera total de 3.200 quilòmetres. La seva construcció va començar l’any 2006. Un altre dels murs recents, i potser el més simbòlic del fracàs de fer política entre diferents, és el d’Israel amb Palestina, que va començar a aixecar-se el 2002 i avui ja fa 700 quilòmetres. A Bulgària hi ha el projecte de fer un mur al nord-oest, per frenar l’allau de refugiats de les guerres a l’Iraq i Síria. Només els falten els calés. El Marroc ha començat un mur amb la frontera algeriana -ja existeix un segon mur per separar els saharauis-. Entre el Pakistan i l’Índia s’està construint un mur de ciment que haurà de tenir 700 km. I ja s’està acabant el mur que aïlla Bangla Desh. I també hi ha murs a Corea, l’Uzbekistan, etcètera, fins a arribar a 55. Mentre celebrem, doncs, “la llibertat” recordant el passat, la febre constructora de murs augmenta: “La mundialització com a obertura és un engany, potser perquè són més els que en pateixen les conseqüències que els que se’n beneficien. Mentrestant, les democràcies s’emmurallen”, ha explicat Elisabeth Vallet, especialista en les noves fronteres.