Diumenge 26/04/2015

Música, algoritmes i ones gravitacionals

Àlvar Corral, físic que treballa al Centre de Recerca Matemàtica (CRM), i Hèctor Parra, músic i compositor, exploren la música des de la ciència. Llegeix el text i descobreix les pistes per resoldre l'enigma número 10 del concurs 'Ciència+Art'

Mònica L. Ferrado
3 min
Música, algoritmes  i ones gravitacionals

BarcelonaPer participar en el concurs 'Ciència+Art', clica aquí. Aquesta setmana, l'enigma número 10

Fins a quin punt les matemàtiques formen part de la composició musical? Àlvar Corral, físic que treballa al Centre de Recerca Matemàtica (CRM), ha estat investigant en un projecte conjunt amb investigadors de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC i de la UPF quins són els algoritmes que hi ha al darrere de la música pop entre el 1955 i el 2010. Corral i els seus companys van concloure que la música és cada cop més previsible i més homogènia i que té menys sonoritats. Dit d’una altra manera, que les cançons que s’han creat en les últimes dècades s’assemblen més entre elles que les que es feien entre els 50 i els 70. Quan la gent més gran afirma que les cançons d’ara sonen molt iguals i molt altes, potser no van tan mal encaminats. Corral es troba avui a la botiga UME Musicals de Barcelona amb Hèctor Parra, músic i compositor català que investiga a l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM), a París. Parra treballa les composicions com un explorador amb la ciència dins la motxilla, com a font d’inspiració que dóna forma a les seves partitures i el porta a territoris no explorats. L’interès per la ciència li ve de petit. El seu pare és físic, professor de la Universitat de Barcelona, i casualment va ser professor de Corral, que tot i treballar en un centre de recerca matemàtica és físic.

A Parra l’inspiren conceptes com els forats negres o les ones gravitacionals. En una de les seves composicions, Acaronant l’horitzó, ha volgut situar el públic i l’orquestra enmig d’un forat negre i reproduir les sensacions que pot generar estar envoltat d’ones gravitatòries. La peça comença amb una escriptura orquestral estàndard, amb un so més pla. Parra modifica la partitura per acostar-la a les propietats del forat negre, on la matèria està concentrada i l’espai-temps pateix convulsions: “Les ones gravitatòries, que deformen l’espai-temps, les vaig voler aplicar a la partitura, amb un llenguatge més comprimit, amb oscil·lacions entre greus i aguts més exagerades i amb sons més extrems”. Així recrea un forat negre musical, explica Parra a Corral.

UNA ÒPERA PER A LA CINQUENA DIMENSIÓ

En l’obra de Parra destaca també una altra composició, Hypermusic prologue, una “òpera projectiva en set plans” que va estrenar a la Grande Salle del Centre Pompidou de París el 2009. Parra es va inspirar en la teoria sobre l’existència d’una cinquena dimensió oculta a l’Univers, elaborada per la física teòrica i catedràtica de Harvard Lisa Randall, que es va sentir tan atreta per l’obra de Parra que fins i tot va participar en l’escriptura del llibret, basat en el seu bestseller Warped passages.

La feina que ha fet l’equip de Corral per analitzar la música més pop ha sigut immensa. Perquè l’ordinador pogués treballar en l’anàlisi de les peces, primer calia que estiguessin traduïdes a un llenguatge numèric que la màquina entengués, perquè així hi pogués aplicar la intel·ligència del programari creat pels investigadors.

Les peces analitzades pertanyen a una base de dades pública de més d’un milió de cançons, la Million Song Dataset, elaborada per la Universitat de Colúmbia, als Estats Units. Les cançons representen una àmplia varietat d’estils -rock, pop, hip-hop, metal i electrònica- i inclouen des dels Beatles fins a Love of Lesbian. En aquesta base de dades, les cançons s’han transformat en codis numèrics amb els quals els ordinadors poden treballar a gran escala, trobar patrons i extreure’n conclusions.

Tenint en compte que cada cançó dura una mitjana de quatre minuts, si els investigadors no haguessin comptat amb aquesta potent eina informàtica i haguessin analitzat els paràmetres de l’estudi escoltant cadascuna de les melodies, haurien trigat setze anys a fer-ho, treballant els 365 dies de l’any. Entre les intèrprets més repetitives hi ha Madonna, Jennifer López i Avril Lavigne. Entre els més innovadors, Pink Floyd i els Beatles.

Per participar en el concurs 'Ciència+Art', clica aquí. Aquesta setmana, l'enigma número 10

stats