Publicitat
Publicitat

KNOCK OUT

Només vol jugar!

Hi ha persones que tenen pors i d'altres que se’n riuen de la por dels altres

Passejant amb la Cristina per un mercat de mobles vells li ensenyo una taula decorada amb un mosaic diminut. Ella de seguida n’aparta la mirada: “No puc. Aquest entramat em fa venir angoixa”. Li fan por els patrons visuals repetitius. “Te’n recordes, d’aquell anunci de desodorant on apareixien milers de dones despullades que es movien com una onada? Mirar-lo em genera ansietat”. No pot mirar un formiguer o una superfície amb forats petits. Se’n diu tripofòbia.

Fa anys, de visita en un parvulari, totes les bates dels nens es cordaven menys una, que es passava pel cap. La mestra m’ho va explicar: “En Pau té pànic als traus dels botons”. Si li posaven una camisa, tremolava, cridava i se l’arrencava com si estigués arrebossada d’insectes verinosos. Tots els seus pantalons anaven amb goma i la roba la cordava amb cremalleres i velcro. No volia anar a coll dels seus pares si duien una camisa ni acostar-se a la bata de la mestra. Ella va substituir-la per una mena de davantal de colors perquè en Pau s’hi pogués atansar sense patir.

Fa anys, en una festa d’aniversari infantil, en Simón, només arribar, va recular i es va posar a plorar en un racó. No hi volia entrar. Tenia pànic als globus. Una mare, amb ínfules de terapeuta instantània, li va acostar dos globus a la cara i li repetia rient: “Però si no fan res!” El nen es va arraulir i cridava encara més. El pare del Simón somreia nerviós pel ja hi tornem a ser. Un cercle de progenitors comentaven la jugada enriolats i indiscrets. L’amfitrió ho va resoldre amb encert. Va demanar que s’emportessin el Simón un moment. Després, va donar una ordre a tota la canalla: “Nens! Si peteu tots els globus en menys d’un minut, traurem el pastís!” El millor moment de la festa. En vint segons, al terra només hi quedaven petits trossos de plàstic de colors. “Simón! Ja pots venir!” Després, quan en Simón ja jugava tranquil, la seva mare em va explicar que, quan el nen va fer un any, el seu pare li va petar un globus al cap per fer-li una broma. Aleshores en tenia set i l’ensurt encara l’arrossegava.

En Joan té por dels petards. No sap per què. Cada revetlla, un sant ben galdós. A l’adolescència, els seus amics addictes a la pólvora l’espantaven llançant-li piules als peus. Diu que cada mes de juny va atemorit pel carrer. Un cunyat seu, aprofitant un títol del Barça, li va llançar un petard a la terrassa i després li va enviar un whatsapp amb la flamenca i la careta groga plorant de riure.

A la Paula li fan molta por els gossos, sobretot els petits que borden i es mouen de pressa. Per internet mira fotos de cadells esperant que així li passi. Quan va pel carrer, controla l’horitzó. La seva mare nota que hi ha un gos a prop perquè la nena li prem la mà més fort. En general, als amos dels gossos els costa assimilar que hi hagi persones que no frueixin com ells del seu animal. Per enèsima vegada, el yorkshire histèric de la veïna, que sempre campa per on li reca, persegueix la nena i se li enfila a les cames bordant. Ella corre, plora i demana que agafin el gos. Els senyors que fan petar la xerrada amb la veïna riuen: “Però si és molt petit! No fa por!”, “Els gats també et fan por?”, “Que no ho veus? Només vol jugar!”

Les que fan por són aquestes persones: les que se’n riuen de la por dels altres i les fan sentir ridícules amb frases condescendents i estúpides. Perquè en els seus comentaris, en les seves rialles, hi ha un punt de crueltat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT