Pagar per experimentar la guerra

Acompanyem un grup d'aficionats a les 'milsims' (joc de simulació militar) en una de les partides més dures i més reals que es fan a Espanya

En una posició estratègicament dubtosa a prop de la seva base en una milsim celebrada a Montmajor, als afores de Berga. A diferència d’altres variants de l’airsoft més centrades en els tirotejos, a les milsims pot haver-hi hores en què no passa absolutament res. Això contribueix al realisme de no saber quan serà el següent atac i obliga els jugadors a estar en estat d’alerta durant el transcurs l’esdeveniment.

"He hagut de recordar-me a mi mateix que això no és real, que no és com quan vaig ser a l’Iraq". Qui parla entre esbufecs després de veure’s involucrat en una escaramussa és un participant de l’Operación Centauro. No es tracta de cap conflicte bèl·lic en un paratge remot, sinó d’una milsim (de l’anglès, military simulation ) que se celebra anualment als afores del poble de Bordón, prop de Terol.

Les milsims són la variant més extrema i professionalitzada de l’ airsoft, una pràctica que consisteix en la simulació de batalles amb el màxim realisme possible, en les quals diversos equips de jugadors combaten amb rèpliques d’armament real. Fusells d’assalt, metralladores o fusells de franctirador disparen boles de PVC biodegradable de 6 mm, i de 0,20 grams de pes. Utilitzades amb la protecció adequada, resulten inofensives.

L’Operación Centauro és la milsim més dura i exigent que es fa a Espanya. “A nivell d’esforç la podríem equiparar a la prova esportiva Ironman, amb la diferència que aquí es porta fuselleria i que has de passar 36 hores caminant carregat amb tot l’equipament d’un soldat d’infanteria”, explica Eladio Terrando, antic legionari i organitzador de la quarta edició de la partida. Les condicions de la Centauro són tan dures que només s’hi pot participar per invitació de l’organització. El preu d’inscripció són 86 euros.

És un joc d'estratègia en el qual es fan servir rèpliques d'armes reals

A diferència d’altres modalitats de l’ airsoft, a les milsims hi acostuma a haver una trama o guió que hi afegeix més realisme. La inspiració bé pot ser històrica, com l’operació Libre Hidalgo II, que se celebra als afores de Berga i recrea enfrontaments entre cascos blaus de les Nacions Unides i Hezbol·lah al Líban, o bé pot ser fictícia però basada en fets reals, com la Centauro, on un exèrcit nacional ha de protegir la població de Bordón d’unes tropes rebels invasores.

“En una partida d’ airsoft convencional, uns quants es disparen totes les boles que es compren, sense cap mena de sentit. A la guerra real els tirotejos són puntuals. La Centauro és pura estratègia, com els escacs, amb la diferència que després aquí acabes fotent-te trets”, recorda l’Eladio, que és veterà de la Guerra de Bòsnia.

36 hores al ras

Després de passar la nit al ras i amb la llum de l’alba despuntant, a una unitat se li encomana la missió de caminar més de 20 quilòmetres camp a través per recuperar una caixa negra (un cofre de ferro d’uns 10 quilos de pes) d’un suposat avió accidentat. Només podran orientar-se fent ús d’un GPS.

Un cop trobada la caixa, han de tornar i transportar-la a la base per analitzar-ne el contingut. Tot això traçant una ruta segura i procurant evitar les patrulles enemigues. S’intenta evitar l’enfrontament i es fan grans marrades, com a la guerra de veritat.

Observat des de fora, pot resultar poc versemblant veure un grup d’homes vestits de militars, equipats fins a l’últim detall, caminant durant quatre hores en un terreny ple d’obstacles només per recuperar una peça d’ attrezzo. “L’emoció real de la guerra no és disparar com un boig, com en un videojoc, és quan et toca fer la guàrdia de nit, defensant una posició avançada embolcallat en una manta, pessigant-te la cara per combatre el fred i la son, i amb la por real al cos que qualsevol soroll que sentis podria ser l’enemic a punt de llançar una ofensiva per sorpresa”, explica un dels participants, que carrega una pesant metralladora russa.

Les tasques de cada participant també s’organitzen amb el pragmatisme que s’espera d’un exèrcit. En funció de l’arma que cadascú decideix portar, farà una tasca o una altra dins de la unitat. Cada jugador acostuma a portar una rèplica principal més una d’emergència i una arma secundària. També poden fer servir granades, drons per espiar les posicions enemigues, mines antipersona o llançagranades (sempre que només disparin boles de 6 mm).

A la majoria de cites es limita el nombre de carregadors i de munició que es pot portar a sobre, i cada individu ha de carregar per si sol tot el seu equipament per aguantar les 36 hores al ras: aigua, menjar i equip militar.

A les milsims hi ha centres de comandament, amb generals repartint missions i ordres. El comandament ha de tenir controlat on són tots els participants, que en algunes cites, com en la que té lloc anualment a prop de Berga, poden superar els 200 homes.

Les 'milsims' al món

El mercat de l’ airsoft va arribar a Espanya a principis de l’any 2000. No obstant, el seu origen es remunta als anys 80 al Japó, on les armes de foc estan pràcticament prohibides per a ús civil.

Els japonesos van començar a fabricar rèpliques cada vegada més acurades per al col·leccionisme, fins que una empresa hi va introduir un petit motor, semblant al d’un cotxe de Scalextric, que disparava petits projectils de PVC.

La F.A.T. Conrellà és un dels grups de 'milsims' més respectats de l'Estat

Al principi només es feien servir per fer punteria en galeries de tir, però no es va trigar a comprovar que els projectils eren inofensius, i les partides entre aficionats van aflorar. Els col·leccionistes van fer el pas i van començar a fer servir les rèpliques en entorns copiats, en escenaris ficticis però versemblants. Com en un joc de rol. Amb la influència dels primers videojocs de guerra es van començar a organitzar esdeveniments de dos bàndols amb estils de joc com capturar la bandera o protegir un vip.

Amb el pas dels anys, aquesta pràctica es va anar estenent a la resta de l’Àsia i del món. Actualment es calcula que hi ha uns 300 clubs a tot l’Estat i desenes de milers de jugadors.

Als Estats Units hi ha grups de veterans de la Guerra de l’Iraq i l’Afganistan que fan servir la pràctica de l’ airsoft per combatre l’estrès posttraumàtic. A Xile i Polònia, l’ airsoft ja és considerat un esport en termes legals. A Rússia s’organitzen milsims amb milers de jugadors amb vehicles blindats, com vehicles semieruga i tancs, per transportar les tropes. Aquí són vistos amb enveja a través dels milers de vídeos que es troben per internet.

Enguany, a la Centauro es fa servir pirotècnia real, amb un llançacoets carregat de pólvora i projectils de fogueig.

Bona part de l’èxit de les milsims al món es deu a internet. Durant la partida és important capturar-ho tot per després poder-ho penjar a les xarxes socials. Els vídeos solen mostrar escenes on els jugadors semblen haver entrat en un videojoc, i tenen sentit com a contingut per als aficionats: són escenes d’acció i d’estratègia, protagonitzades per uns jugadors que són iguals que els espectadors.

Molts jugadors afegeixen càmeres d’acció als cascos de Kevlar i sempre hi ha algú que acaba deixant de banda el fusell per fer-se una fotografia amb l’ smartphone. És en moments com aquest quan un es pregunta si està davant d’un joc, d’una experiència d’oci o bé si les milsims són pràctiques que identifiquen molts dels seus participants.

Cada grup o unitat té el seu propi logotip, que els participants llueixen com una insígnia. Alguns veterans les cusen al costat dels distintius que havien lluït en el seu pas per la legió o l’exèrcit. Altres llueixen missatges ben eloqüents, la paraula infidel escrita en àrab, o el proverbi romà Si vis pacem, para bellum [Si vols la pau, prepara la guerra].

'Hobby' i vocació

Els organitzadors de la Centauro són veterans. L’Eladio no és l’únic amb experiència militar: hi ha dos legionaris més, dos antics COE (Cos d’Operacions Especials) i un antic membre d’una brigada paracaigudista. “La gent escull aquesta partida perquè ho organitzem veterans“, presumeix l’Eladio.

A través de les invitacions, els organitzadors s’asseguren que un alt percentatge dels jugadors acabaran amb èxit l’experiència. Està permès abandonar la partida, però les normes internes són exigents: s’ha de contractar una assegurança i està totalment prohibit el consum d’alcohol o qualsevol tipus de droga. En definitiva, tenir un passat militar o dins de les forces de la seguretat de l’Estat no és un requisit imprescindible, però ajuda molt.

Javier Duran és el jugador més veterà de la Centauro i un dels primers jugadors de milsims a Espanya. Està jubilat i forma part del F.A.T. (Forties Airsoft Team), una unitat formada per jugadors de Cornellà.

El F.A.T. és un dels grups més respectats de l’Estat, no tant per la seva forma física sinó pel grau d’experiència dels seus integrants: la majoria han passat d’una manera o una altra per l’exèrcit o les forces de seguretat.

Alguns jugadors es gasten uns 400 euros al mes en equipament

“El meu pare va ser Guàrdia Civil i jo vaig ser sergent de la Guàrdia Civil. Sempre em van quedar ganes de tornar a l’uniforme. Si m’hagués agafat una mica més jove, hauria volgut ser reservista, però el món de l’ airsoft m’ha tornat a oferir l’oportunitat de trobar-me amb companys que, com jo, estimen la vida militar”, explica el Javier mentre s’escalfa un cafè amb un fogó portàtil durant una guàrdia nocturna. El Javier opina que hi ha certa relació entre les milsims i l’exèrcit. “Aquí podràs veure molts militars en actiu que es prenen la partida com un entrenament. Hi ha països on la policia i certes unitats de forces especials fan servir l’ airsoft com a mètode d’aprenentatge tàctic”, assenyala l’antic sergent.

A la Centauro, de fet, hi ha una unitat només integrada per guàrdies civils. També hi participen mossos d’esquadra i militars en actiu.

Una de les novetats d’enguany és una missió que consisteix a tallar les rutes de subministrament del narcotràfic, que és com, segons els organitzadors, es financen moltes guerres.

De sobte, el Javier i la seva unitat es queden completament immòbils, cos a terra. A través dels arbres, contemplen una ermita on s’ha de produir un intercanvi de drogues. Malgrat trobar-se arrecerats, estan en una posició molt vulnerable perquè tenen molt poca visibilitat i el terreny és poc elevat.

La calor de l’esforç físic fa que les ulleres de protecció s’entelin, però la normativa prohibeix treure-se-les en cap moment. El Javier detecta algun moviment: “Aquí Charlie 1. Alerta. Silenci ràdio”.

Se senten uns sorolls metàl·lics, com d’un motoret o grapadora elèctrica, i petits impactes contra les fulles i els troncs. “És una emboscada!” El Javier aixeca la seva rèplica i comença a disparar, procurant no aixecar massa el cos de terra. Ara ja no és un jubilat, sinó un soldat d’infanteria. Maleeix entre dents haver caigut en un parany mentre canvia el carregador del seu fusell d’assalt G36, rèplica del que fa servir l’exèrcit espanyol.

Sobtadament, una boleta impacta a la galta del Javier i li provoca un petit tall. “ ¡Muerto! ”, crida ell. D’una de les bosses del seu cinturó en treu un mocador vermell, l’oneja i se’l col·loca al cap. Després s’aixeca i camina tranquil·lament, allunyant-se de la zona de combat i dirigint-se a una clariana del bosc on l’esperen altres companys morts. La missió acaba sent un desastre per als F.A.T.: excepte un jugador, veterà de la Guerra a l’Iraq, tots els membres han sigut eliminats en l’escaramussa.

Llavors arriba un dels moments preferits dels participants. S’encenen cigarretes i s’intercanvien barretes energètiques mentre es comenta la jugada, mentre els últims membres de les dues unitats s’intenten eliminar mútuament. Com si observessin un partit de futbol. Després d’uns minuts més i d’una encaixada de mans, totes dues unitats tornen caminant a la caserna, situada a vuit quilòmetres de distància, per rebre una nova missió.

Per a molts aficionats a les milsims, cada partida és una manera de reviure records i de tornar a tenir sensacions que formen part del passat. N’hi ha molts que diuen que troben a faltar l’uniforme: “Jo ja fa 25 anys que em vaig llicenciar a l’exèrcit. Però cada vegada que vaig a una milsim m’intento tornar a posar en el paper d’aquell soldat d’infanteria que vaig ser. Molts trobem a faltar la companyonia en el conflicte”, explica l’Eladio.

La majoria de participants es desentenen de qualsevol càrrega política que pugui implicar l’uniforme. Però per a d’altres l’equip uneix un grup d’individus que tornen a formar part d’una “ manada ”, tal com ho anomena el Javier.

Per entrar a formar part d’un equip o unitat, de vegades es demanen proves d’esforç físic o de punteria. Però tots els grups tenen en comú el sentiment de pertinença a una comunitat. Quan no són al camp de batalla, els sopars de germanor per preparar la missió del cap de setmana següent són gairebé sagrats.

Budells i actors

Budells d’animal que simulen cadàvers, ulleres de visió nocturna, racions de menjar de l’exèrcit espanyol. A vegades l’esforç per acostar-se a la realitat -o al record d’unes experiències passades-és tan gran que costa posar els peus a terra. El Javier, tot i ser dels més apassionats, no perd la perspectiva: “No hem de pretendre ser res més que el que som: aficionats. Som jugadors perquè tenim unes normes, esportistes perquè fem molt d’esforç físic i amants de la milícia perquè, a molts, la parafernàlia de l’uniforme ens atreu bastant”, conclou l’antic guàrdia civil.

En canvi, per a l’Eladio mantenir la distància amb la realitat és més aviat una qüestió d’honor. “No es pot barrejar un hobby amb el fet que hi ha homes i dones jugant-se la vida per defensar la nostra pàtria. Fer-ho seria una falta de respecte a les nostres forces armades”.

Un dels elements més sorprenents d’aquestes partides són els actors voluntaris, que van vestits com els locals del país que s’està recreant. Els participants són molt recelosos d’aquests actors, ja que una dona que fa veure que està embarassada i que crida que vol veure el metge de la unitat pot en realitat portar una granada amagada sota la túnica. Durant els entrenaments s’aprenen tècniques per cridar l’alto o per immobilitzar un actor vestit de civil sospitós.

Finalitzada la partida, i amb l’ajuda de la foscor de la nit, la unitat F.A.T. travessa en silenci Bordón. La partida compta amb tots els permisos i llicències de l’Ajuntament, però això no evita les cares de sorpresa i la mirada incrèdula dels veïns, sobretot dels més grans. “Hi ha gent que pensa que som uns friquis. Per a mi un friqui és algú que es gasta 600 euros en una taula de snowboard i que es llança per una muntanya. Jo prefereixo gastar-me aquests diners en equipament militar per recrear el que un dia vaig ser”, sentencia l’Eladio.

La despesa econòmica és un aspecte a considerar. Per participar en una milsim la inversió mínima és d’uns 500 euros. Hi ha participants que compren uniformes a militars de països estrangers, hi ha qui es gasta prop d’un miler d’euros en ulleres de visió nocturna o els que simplement col·leccionen equipament militar que després volen posar a prova en el terreny, tal com van fer en el seu dia els japonesos. Alguns jugadors de la Centauro afirmen que es gasten una mitjana de 400 euros mensuals en equipament.

A més, al mercat de l’ airsoft sempre hi ha novetats. Ara la moda són les boles traçadores que s’il·luminen de nit. Si bé el gran basar d’aquest món és a la xarxa, també hi ha negocis locals, com el que regenta l’Eladio a Terrassa. Moltes vegades les botigues funcionen com a llocs de trobada i els amos mateix són organitzador d’esdeveniments. Fins i tot n’hi ha que són propietaris de camps privats on s’organitzen partides.

Pel que fa a la legalitat, les milsims són considerades una activitat ludicoesportiva. Això no evita que cada vegada que algú es compra una rèplica hagi de demanar un permís especial a l’ajuntament de la ciutat o poble on resideix, i que les condicions per transportar l’equipament siguin molt estrictes.

Quan un vehicle carregat de rèpliques d’armament de guerra i ocupat per homes vestits de militars es creua amb un vehicle de la policia, les rialles nervioses semblen inevitables.

En acabar la Centauro, s’organitza una cerimònia d’entrega d’insígnies. En aquest cas, només aquells que hagin pogut superar les 36 hores podran lluir-les amb orgull. “Ara, quan s’acaba tot, es veuen les abraçades i les llàgrimes d’il·lusió”, comenta un dels soldats.

Violència

Des de l’organització de la Centauro admeten que hi ha certa controvèrsia al voltant del món de les milsims, i que poden semblar violentes. Malgrat el militarisme que es percep en l’ambient d’aquestes trobades, es rebutja que es tracti d’una activitat violenta. “Quan veig 70 homes que volen reviure un passat que van tenir, jo no hi veig violència. Jo hi veig honradesa, honor, voler superar-se a si mateix i defensar la seva manera de viure”, sentencia l’Eladio.

En tots els seus anys de jugador, el Javier afirma que no ha vist mai una baralla: “És un món molt petit. Si t’expulsen d’una partida per mal comportament ens n’assabentem tots. El resultat serà que no seràs convidat a participar-hi de nou”.

L’Eladio defensa que les persones que hi juguen són “normals”: “Metges, advocats, mecànics, enginyers. Els meus clients no són persones violentes”. El veterà afegeix que tornar a instaurar el servei militar obligatori a Espanya ajudaria molt a millorar la societat, “senzillament pels valors que t’inculquen”. Es tracta d’una creença força estesa entre els participants.

De la mala imatge que puguin tenir les milsims i l ’airsoft, n’hi ha que en culpen la distància que hi ha entre la societat civil i l’exèrcit. “La gent que no coneix aquest món no entén la diferència entre violència i militarisme”, explica el Javier.

Al pavelló municipal de Bordón hi ha desenes d’homes gemegant mentre es descalcen botes plenes de fang. Comencen les sessions de cures de ferides als peus. Alguns han caminat més de 60 quilòmetres en 36 hores, i no han dormit. Un cop nets de maquillatge tàctic, els participants s’asseuen en una gran taula i comparteixen vi i embotits. Entre aplaudiments, es reparteixen premis, rèpliques i equipament militar.

El Javier està content d’haver acabat “sencer”. Sempre que l’edat i la salut l’hi permetin, continuarà jugant i participant en milsims. Mentre plega amb cura el seu uniforme, se sincera: “En el fons l’ airsoft ens permet deixar sortir el nen que tots portem dins, un nen a qui li encanta jugar a la guerra”.

Més continguts de