Vladímir Putin va dir la setmana passada que havia donat l'ordre de fer tornar a les casernes 40.000 efectius de les seves tropes que estaven desplegats al llarg de la frontera amb Ucraïna des del mes de març. Tot i això -tal com havia passat anteriorment amb dues ordres semblants-, amb prou feines es van observar senyals d’una retirada immediata. És possible que el president rus vulgui evitar una invasió per terra, però ha quedat demostrat que el desplegament d’un gran contingent de tropes ben equipades i a punt per entrar en combat resulta útil per intimidar i alhora donar suport psicològic als separatistes prorussos en la desestabilització d’Ucraïna. Per Putin, això justifica sobradament la cara i feixuga modernització militar que va engegar ara fa gairebé set anys. Així doncs, s’han dissipat totes les il·lusions que Rússia pogués arribar a ser membre de l’OTAN i s’ha pres consciència que la naturalesa de les forces de què disposa Putin i l’ús que en pot fer són qüestions transcendents.

El president rus té com a dogma de fe que una gran potència ha de projectar la seva força militar. Entén la modernització de les forces armades de Rússia com un afer d’interès nacional vital. Tot i això, les reformes no van començar fins al seu segon mandat. Si bé s’havien trobat els recursos necessaris per mantenir les forces nuclears estratègiques, les forces convencionals russes eren pràcticament inoperants, basades com estaven en el model soviètic de mobilització massiva: hi havia massa oficials i depenien de reclutes de servei obligatori deprimits, equipats amb material deteriorat i allotjats en casernes atrotinades.

El primer pas per a la reforma de les forces armades va ser el nomenament d’Anatoli Serdiukov com a ministre de Defensa a principis del 2007. Serdiukov era un exvenedor de mobles de 45 anys que havia format part de la camarilla de Putin a Sant Petersburg. Conegut per les seves maneres de pinxo, no li va tremolar el pols a l’hora d’assumir la direcció de la cúpula militar. Però el factor que més va contribuir a impulsar la modernització de les forces armades va ser la guerra amb Geòrgia del 2008. Aquella campanya breu va confirmar la creença de Putin que Rússia podia fer ús del poder dur contra els seus veïns sense córrer el risc que Occident s’hi oposés amb una resposta militar, però també va posar al descobert les deficiències de l’exèrcit. Ian Brzezinski, del Consell Atlàntic, assegura: “L’actuació matussera [de l’exèrcit rus] va ser una revelació per al Kremlin”. Rússia va complir els seus objectius, però ho va fer amb penes i treballs.

Serdiukov va esclafar la resistència que quedava. Les forces armades es van reduir d’1,2 milions d’efectius a un milió. El cos d’oficials, molt sobredimensionat, es va aprimar gairebé un 50% i la creació d’un grup de suboficials ben formats es va convertir en una prioritat. Es va mantenir la lleva, però les millores de la remuneració i de les condicions havien de contribuir a crear un exèrcit més professional. Amb les reformes es va substituir l’antic sistema de comandament de quatre nivells -format per districtes militars, exèrcits, divisions i regiments- per un sistema bimembre de comandaments estratègics i brigades de combat més lleugeres i mòbils. “La intenció era poder desplegar ràpidament la força i generar fets consumats sobre el terreny”, comenta Nikolas Gvosdev, del Col·legi Naval Militar dels Estats Units.

El pressupost de Defensa, que s’anava incrementant amb rapidesa, va proporcionar més recursos per al manteniment i la formació. Gràcies a això es van poder dur a terme exercicis a gran escala regularment i finançar les pensions i l’habitatge dels oficials jubilats. Serdiukov també es va proposar sotmetre les forces armades a un control més estricte i combatre la corrupció, a causa de la qual es desviava, segons algunes estimacions, un terç dels fons destinats a material. Tanmateix, la reforma més important va ser un programa de modernització de l’armament de deu anys de durada i un cost de 528.500 milions d’euros que es va inaugurar el 2010. Obeïa a l’objectiu que el percentatge de material qualificat com a “modern” passés d’un 10% a un 70% fins a l’any 2020. Segons dades d’IHS Jane’s, una empresa especialitzada en l’anàlisi i la informació relatives a afers militars i de transport, la despesa de Rússia en defensa gairebé s’ha doblat en termes nominals des del 2007. Només aquest any s’incrementarà un 18,4%.

Les reformes impulsades amb l’ajut dels recursos econòmics han transformat l’eficàcia militar de Rússia. Tot i això, els esforços destinats a professionalitzar les forces armades i dotar-les de millors suboficials tan sols han fructificat parcialment. Hi ha un abisme entre les forces especials -com ara les Spetsnaz GRU que van ocupar Crimea i les tropes d’elit aerotransportades VDV- i la resta. Els reclutes, que tan sols han fet un servei militar d’un any, no tenen els coneixements necessaris per manipular material sofisticat.

POCS HOMES JOVES

També hi ha problemes demogràfics a causa d’una baixa taxa de natalitat i una salut deficient: Rússia té massa pocs homes joves sans. El ministeri de Defensa sol parlar d’un milió d’homes a punt per entrar en combat, però la xifra real s’acosta més a 700.000. Tampoc no és gens fàcil reclutar 60.000 soldats professionals a l’any. Gvosdev explica que es publiquen anuncis vistosos que ofereixen un bon sou i “una vida fantàstica”. De tota manera, serà difícil que s’assoleixi l’objectiu de l’exèrcit: unes forces armades professionals en un 40%. Pel que fa al pla de renovació del material, a parer de Keir Giles, del Centre de Recerca d’Estudis sobre Conflictes (CSRC), la definició de modern del ministeri de Defensa és massa vaga. Sovint només fa referència a versions noves de dissenys antics.

Un fet que ho explica és que la indústria de defensa segueix sent quasisoviètica i ineficient. A més la corrupció hi és moneda corrent. Gran part de la seva producció és material de finals de l’era soviètica renovat. Fins que cap al final de dècada no aparegui el caça T-50 en petites quantitats, el gruix de les forces de l’aire seguirà estant format per SU-27 i MiG-29 modernitzats, uns caces que es van enlairar per primera vegada als setanta. L’armada està adquirint noves corbetes i fragates, però la indústria és incapaç de produir vaixells més grans, fet que explica la comanda de dos vaixells Mistral francesos. D’altra banda, en el futur se substituiran els tancs soviètics per la família de vehicles eruga Armata.

El Kremlin segueix veient l’OTAN com una aliança liderada pels Estats Units que té per objectiu sotmetre Rússia, i Putin està decidit a evitar que se segueixi expandint. Però més enllà de l’oportunisme dels petits actes hostils contra els països bàltics, que poden prendre la forma de ciberatacs, Stephen Blank, del Consell Nord-americà de Política Exterior (AFPC), creu que és improbable que es produeixi un enfrontament directe amb l’OTAN. Això no obstant, amb l’exèrcit de què disposa Putin en aquests moments, el president rus pot projectar i concentrar ràpidament una força superior al voltant de la perifèria del país, on es veu com un “administrador de la seguretat en una zona d’interès preferent”, afirma Eugene Rumer, del Fons Carnegie per a la Pau Internacional de Washington.

Les forces nuclears estratègiques russes, que absorbeixen una tercera part del pressupost de Defensa, encara són considerades la “carta guanyadora”, a parer de Dmitri Gorenburg, de la CNA Corporation, un grup de recerca. A més, tenen una importància cabdal a l’hora de conservar la capacitat d’actuar amb autonomia gràcies al seu poder de dissuasió de qualsevol ingerència occidental. Les forces nuclears també són una precaució necessària contra la Xina. Rússia no la veu com una potència antagònica, però el seu pes militar -que creix a un ritme molt ràpid- i la seva voracitat pel que fa als recursos naturals preocupen. La doctrina militar russa dóna per descomptat que els míssils nuclears compensaran la inferioritat de les seves forces convencionals.

Si s’ha de jutjar per la qualitat del nou material, la principal preocupació de l’alt comandament és el districte militar meridional. El Caucas es podria convertir en una font d’inestabilitat i terrorisme jihadista. Ara també en forma part Crimea. A més, és a prop de Geòrgia i de les regions separatistes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia. Geòrgia, assegura Dmitri Trenin, del Centre Carnegie de Moscou, podria “tornar a fer acte de presència com una espina de la qual Rússia s’hauria d’ocupar”.

La gran pregunta és si Rússia es pot permetre dedicar un percentatge cada cop més important del seu PIB a les forces armades. El pressupost de Defensa representa més d’un 20% de tota la despesa pública. En un context d’afebliment de l’economia, davallada dels preus de l’energia i envelliment de la població com l’actual, Rússia haurà de prendre decisions difícils. Però mentre Putin sigui al Kremlin, Defensa tindrà preferència. El poder militar que acumula Rússia anuncia que torna a ser un país seriós, i Putin és del parer que això encara és important per al poble ras.