Preludi abans de la tempesta

'Cançó des de la distància' (1914), de Ferdinand Hodler

L'escriptor, que coneix els límits del seu llenguatge, busca els colors de la pintura i els sons de la música. També el músic sovint recorre a la literatura per narrar històries que desborden el marc de la sonoritat pura, i el pintor recorre a les altres arts per intentar combatre les seves fronteres. Els diversos llenguatges artístics es necessiten mútuament per expressar allò que, sense aquesta complicitat, queda mutilat i insuficient. Cada art vampiritza, diguem-ho així, les altres arts de la mateixa manera que, en els éssers humans, cada sentit vampiritza els altres sentits. La pintura és, potser, l’art transformista per excel·lència: es camufla en arquitectura, en escultura, en poesia, en dansa.

M’interessa particularment aquest últim camuflatge. Des dels seus mateixos inicis a les coves del paleolític, la pintura, per conquerir el moviment, ha tingut una poderosa necessitat d’expressar-se com a dansa. Hi ha una línia directa que va de les estilitzades figures de les pintures rupestres a les grans danses pintades per Matisse. Els capítols d’aquesta història són innombrables: des dels balls rituals de les ceràmiques antigues fins a Botticelli, des de la vil·la dels Misteris de Pompeia fins a Picasso. La dansa ha nodrit la pintura com el moviment nodreix la quietud.

Un dels pintors fascinats per la dansa va ser Ferdinand Hodler, artista singular que es va negar a integrar-se a cap grup, malgrat la seva influència sobre l’expressionisme alemany. Admirador declarat de la ballarina americana Isadora Duncan, Hodler va pintar el 1914 un oli extraordinari, Cançó des de la distància, en què tota la dinamicitat de la dansa està majestuosament continguda però a punt d’explosió. La dona, vestida d’un blau intens, va descalça, com ho feia Isadora Duncan quan ballava. L’actitud serena l’acosta a les grans madones del Quattrocento. Però l’espectador té la sensació que es tracta d’un preludi, després del qual esclatarà la tempesta i el món, sotmès a la dansa, serà un pur vertigen.

Més continguts de