LA BONIOR DE LES ABELLES en batre les ales acompanya els gestos de Toni Aresté. Protegit amb la careta i un mono blanc, manxa el fumador per amansir els insectes, manipula les caixes, examina les bresques, recull les que ja estan plenes de mel... Treballa amb seguretat, ja que tota la vida ha remenat colònies d’abelles: li ve de família, de ben petit ja acompanyava el seu pare a recollir la mel dels ruscos. Avui fa les tasques de manteniment de les 80 caixes que té instal·lades prop de Cardedeu, un lloc que compta amb l’abundant floració de moltes acàcies, a més de la de roures i alzines. El terreny l’hi ha deixat un pagès a canvi d’uns pots de mel, com s’ha fet sempre. “El meu besavi produïa mel per a casa -explica-. Però va ser l’avi Antonio qui va començar una petita explotació a Seròs, el pare la va millorar canviant els ruscos de canya pels de fusta i la va ampliar fins a tenir-ne més de 300”. El Toni, que és fill únic, ha continuat el negoci i ha creat la marca Mel Can Toni, i actualment disposa de 600 ruscos transhumants, repartits entre Cardedeu, Berga, Sanahuja i Seròs. D’ells n’obté mel, naturalment, però també lloga els serveis de les seves abelles als pagesos que vulguin pol·linitzar els camps de fruiters. Les abelles són la passió del Toni, i gràcies a elles també va conèixer la seva dona a Ucraïna, en una exhibició mel·lífera. El Toni ens explica que està preocupat perquè en els últims anys ha notat un augment de la mortalitat: calcula que cada temporada se li mor un 20% de la població sense que en sàpiga ben bé les causes.

La percepció del Toni es correspon amb una davallada mundial. Segons un estudi fet per la Unió Europea (el Bee report ), a Espanya es va registrar un índex de mortalitat d’entre un 13% i un 19% el 2012-13 i d’entre un 7,1% i un 11,8% el 2013-14. A la resta d’Europa les dades sobre el col·lapse de les colònies també oscil·len entre el 10% i el 20%, i als EUA hi ha hagut episodis en què una part considerable -entre el 35% i el 50%- de les abelles obreres han desaparegut del rusc. En aquest sentit, l’organització ecologista Greenpeace ja va publicar el 2013 un informe que alertava sobre la preocupant disminució de les poblacions d’abella de la mel ( Apis mellifera ) i d’altres pol·linitzadors. L’alarma no és en va si és té en compte que 71 dels cultius agrícoles que proporcionen el 90% dels aliments de tot el món són pol·linitzats per les abelles.

L’estudi de l’organització ecologista és demolidor: sense la intervenció d’aquests insectes, que transporten el pol·len de flor en flor, en un futur la productivitat d’algunes collites podria reduir-se dràsticament, fins a un 75%. Es tracta de productes molt habituals a les nostres taules: pomes, peres, maduixes, cireres, préssecs, prunes, tomàquets, carbassons, ametlles..., però també de cultius de farratge bàsics per engreixar el bestiar productor de carns i làctics.

Jaume Cambra Sànchez, botànic, professor de la Universitat de Barcelona i apicultor ecològic de vocació, es queixa que els estudis que s’han fet són de mostres massa petites, i ens posa com a exemple que del territori català a l’informe europeu només s’hi van incloure les dades de 80 caixes. “Són poques per saber què està passant realment. Aquest és el problema: no es disposa de dades contrastades que permetin extreure conclusions fermes dels impactes a escala global o local sobre les poblacions d’abelles de la mel, no hi ha un seguiment sistemàtic que ens permeti gestionar bé els possibles problemes. I si sabem alguna cosa, encara que poca, és de les abelles de la mel, però encara tenim menys dades científiques de com afecten els diferents impactes dels variats usos del territori la resta d’insectes pol·linitzadors: papallones, vespes, escarabats, borinots...”

El Jaume es queixa que a Espanya no hi ha gare interès, que hi ha pocs agents sanitaris que facin el seguiment epidemiològic per calcular la taxa de mortalitat anual d’abelles de manera correcta. A les universitats catalanes, a diferència d’altres països europeus, no hi ha gaires estudis reglats sobre apicultura, i com que la informació és testimonial, els nous apicultors tenen dificultats per assolir una bona formació professional. Tampoc hi ha gaire connexió i coordinació entre els equips de recerca i el sector apícola.

CANVI CLIMÀTIC I PLAGUICIDES

Quan li preguntem què els passa a les abelles, perquè sembla evident que en moren més que abans, arronsa les espatlles en senyal d’impotència. “No hi ha un sol factor que en sigui el culpable, són diversos, alguns de coneguts i altres no. Hi ha paràsits como la Varroa, i malalties com la cria podrida americana o la micosi, però les principals amenaces són el canvi climàtic (augment de l’aridesa, sequeres llargues) i l’agricultura industrial”. La destrucció o la fragmentació de l’hàbitat natural, l’expansió dels monocultius, la falta de diversitat i l’ús sistemàtic d’herbicides i plaguicides incideixen directament en les comunitats de pol·linitzadors, especialment per la falta de disponibilitat o contaminació del pol·len. “I els insecticides, en concret, suposen un risc molt directe, ja que, com el seu nom indica, són substàncies químiques dissenyades especialment per matar insectes, i per norma general s’apliquen massivament en els cultius”.

Dins del capítol d’insecticides, els més problemàtics són els que pertanyen al grup denominat dels neonicotinoides, perquè són tractaments sistèmics. És a dir, en aplicar-los no només es queden a l’exterior de la planta, sinó que penetren dins del seu sistema vascular i es distribueixen per la tija, les fulles... fins a arribar al nèctar i el pol·len que recullen les abelles, que és la seva font de proteïnes i un element clau de la salut de les colònies, que pot arribar a contenir fins a set plaguicides diferents.

S’ha observat que l’exposició a aquesta mena de productes provoca anomalies neuronals que alteren el desenvolupament de l’abella, el seu comportament i els processos d’aprenentatge, així com la seva capacitat d’orientació i navegació: les abelles no reconeixen les flors o els ruscos, tenen problemes d’orientació espacial.

L’informe de Greenpeace és molt clar en aquest sentit i denuncia productes concrets utilitzats de manera general a tot el món sota noms diferents: l’imidacloprid, el tiametoxam, la clotianidina, el fipronil, els clorpirifos, el cipermetrin i el deltametrin. Són substàncies fabricades per grans indústries del sector fitosanitari com Bayer, Basf o Syngenta. Naturalment, aquests fabricants neguen els efectes nocius i argumenten que les seves marques, abans de ser comercialitzades, han passat tots els controls sanitaris legals per assegurar que no són perjudicials ni per a les persones ni per al medi ambient. La qüestió, però, és que qui dicta els protocols d’homologació i les proves que han de passar tots aquests productes són experts que, en molts casos, estan vinculats directament o indirectament a les mateixes marques que han d’autoritzar.

Per a Jaume Cambra no hi ha cap dubte: “El que cal fer és promoure l’agricultura ecològica, que respecta la biodiversitat i gràcies a la qual obtenim aliments més sans, sostenibles i de proximitat”. A més de professor a la universitat, el Jaume és apicultor ecològic i la seva mel ha obtingut un dels cinc certificats que existeixen al territori del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Obtenir aquesta acreditació no és fàcil, ja que els ruscos han d’estar en assentaments a més de 3 km de zones urbanes, industrials o amb contaminació, i les ceres han d’estar lliures de residus químics.

Cambra va aprendre l’ofici, i va contagiar-se de la sensibilitat i l’amor per les abelles, del seu pare Santiago i del mestre Joan Catalán, pioner en la formació d’apicultors a Catalunya i cuidador de l’apiari del llavors Museu de Zoologia de Barcelona, ara Museu de Ciències Naturals. L’apiari del Castell dels Tres Dragons -com també es conegut-és un dels més antics d’Europa, ja que està en funcionament des del 1945. Des de llavors, en una de les terrasses de l’edifici que va idear Domènech i Montaner, hi ha ruscos que es nodreixen de la floració dels arbres i plantes del Parc de la Ciutadella. “És un lloc ideal, encara que sembli que abelles i ciutat no són compatibles”, explica Jaume Clotet, l’actual cuidador i fundador de l’empresa Mel·lis. “Orientat al sud, l’edifici el protegeix dels vents, i les abelles tenen una gran varietat de flors d’on extreure nèctar”, ens diu assenyalant els til·lers que donen ombra a un dels passejos del parc.

RUSCOS A LA CIUTAT

Originàriament en aquest emplaçament hi havia 14 colònies, però ara només en queden 10. Una d’elles està dotada de sensors que controlen els moviments i el comportament de les abelles. Aquesta caixa pertany al projecte Openbeeresearch.org , promogut per Josep Perelló (professor de física de la UB) i el grup OpenSystems, un grup de recerca que fonamenta la investigació científica en la participació ciutadana. “El projecte es va engegar dins de l’Oficina de Ciència Ciutadana del Barcelona Lab, una plataforma de la direcció de creativitat i innovació de l’Icub l’any 2012 -comenta-. L’objectiu principal és estudiar el comportament de la colònia amb estratègies de big data. Agafant dades del pes, la temperatura, la humitat i l’entrada i sortida d’abelles, es vol veure la seva evolució i la correlació en relació amb dades ambientals, en concret sobre la contaminació. Un cop tinguem recollida prou informació podrem començar a treure conclusions científiques amb l’objectiu d’entendre les abelles com a sensor de qualitat de vida urbana”.

Abelles i ciutat no són sempre incompatibles, i últimament han sorgit arreu iniciatives que pretenen acostar als ciutadans el món de les abelles i els pol·linitzadors en general, per conscienciar sobre la seva importància. Al mateix temps, és una via que permet obtenir informació sobre la qualitat mediambiental de la zona. Un exemple el trobem a Alemanya, on s’han instal·lat ruscos en diferents aeroports per estudiar l’impacte que tenen les instal·lacions aeroportuàries en els cultius del voltant. A Londres i Nova York, l’apicultura urbana està força estesa i la legislació permet que hi hagi beekeepers i anima els habitants a cultivar plantes mel·líferes per ajudar les abelles a trobar aliment. A París, als Jardins de Luxemburg, la Societat General d’Apicultura hi té ruscos des del 1856 amb finalitats didàctiques i divulgatives. Als EUA s’instal·len ruscos aprofitant el verd dels cementiris o en centres penitenciaris amb finalitats de reinserció social... Fins i tot la Casa Blanca té ruscos amb abelles de la mel al seu jardí.