Publicitat
Publicitat

Què és un poble?

El poble no és altra cosa que aquesta llibertat de poder dir 'nosaltres' sense exclusions

HI HA PARAULES ENDIMONIADES. I UNA D’ELLES ÉS LA PARAULA ‘POBLE’. Quan semblava haver perdut força i sentit, quan semblava haver-se amagat o diluït per sempre en el folklorisme, torna inesperadament per despertar noves passions polítiques.

En els darrers temps, i en el nostre context més proper, la paraula poble ha reafirmat la seva presència en trinxeres antagòniques: per una banda, com a garant de la unitat constitucional espanyola. Per una altra, com a expressió de la “voluntat d’un poble”, el català, que afirma la seva sobirania. I finalment, com a subjecte de processos de ruptura amb el poder polític i econòmic capitalista, a partir de moviments i candidatures d’unitat popular. Per tant, el poble invoca avui, en un mateix escenari, tres figures: la unitat constitucional de l’Estat, la unitat nacional oprimida i la unitat de la revolta social. Sota la seva triple ombra, qualsevol projecte polític és ràpidament sospitós de populisme.

Però, què es un poble? Potser no és més que això: la invocació d’una unitat inexistent, que s’expressa en l’artifici jurídic d’una Constitució, en les lluites d’alliberament nacional o en l’antagonisme de classe. Però, el poble, com a realitat estable, no existeix. Sempre és una figura transitòria. És allò que falta o allò que ha deixat de ser. Allò que no pot coincidir mai del tot amb si mateix. Quan ho fa, o quan pretén fer-ho, en coneixem els perills: el poble com a nom d’una essència que es tanca en la unitat d’una identitat, llengua, ètnia, cultura, nació i estat.

Amb la paraula poble, hi ha una altra paraula del vocabulari polític modern que ha tornat a prendre protagonisme: l’adjectiu constituent. Segurament, el poble no és altra cosa que aquesta potència de constituir-se autodeterminant-se, que aquesta llibertat de poder dir nosaltres sense pressupòsits, límits ni exclusions.

El nosaltres de la política democràtica radical mai no és, pròpiament. Com explica el filòsof Jacques Rancière en el llibre col·lectiu ¿Qué es el pueblo? (Casus Belli, 2014), el demos, el poble en grec, apunta al poder d’aquells que no tenen veu, ni lloc, ni atributs per al reconeixement institucional i polític existent. La paraula proletari recull modernament aquest no-ser del poble, que és un no tenir res propi. La pobresa del poble, del plebeu com a figura política, seria doncs la riquesa de tenir-ho tot per fer. Contra el llinatge i el patrimoni, la veu del poble és la de les llengües, institucions i relacions socials que no són l’atribut de ningú. En aquest sentit, el poble és un concepte revolucionari. Diu la unitat de l’acció col·lectiva transformadora, anònima i autònoma, i no la identitat estable, representable i constituïda d’una pàtria o d’un estat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT