Diumenge 22/02/2015

Reuters, 30 anys de fotoperiodisme

L’aniversari del servei de fotografia de l’agència ve marcat pel debat sobre la credibilitat de la imatge

Bru Rovira
3 min
Un home s'aferra a la part superior d'un vehicle durant l'huracà Katrina a Nova Orleans, el 4 de setembre del 2005. ROBERT GALBRAITH

PER CELEBRAR EL 30è ANIVERSARI DEL SEU SERVEI FOTOGRÀFIC, L’AGÈNCIA REUTERS HA FET UNA SELECCIÓ DE LES 56 FOTOS MÉS EMBLEMÀTIQUES dels seus professionals arreu del món, en què es mostren alguns dels fets que han marcat la història recent. Observant les fotografies seleccionades -de les quals teniu una mostra en aquestes mateixes pàgines-, la primera consideració que d’una manera gairebé automàtica suggereixen és la magnífica capacitat que pot tenir la fotografia com a testimoni únic de la història; un testimoni que amb el pas del temps augmenta en qualitat i bellesa i s’acaba convertint en un document excepcional.

Saber mirar, ser als llocs on passen les coses, tenir l’instint per compondre una instantània o captar un fet únic i saber-ho fer, si es dóna el cas, amb un punt de creativitat artística són algunes de les qualitats que guien la feina dels fotoperiodistes en el seu ofici d’explicar les coses tal com passen, amb una única norma irrenunciable: les imatges no poden ser mai manipulades de manera que modifiquin la realitat.

Aquesta norma sagrada exigeix una permanent vigilància de les grans agències internacionals de fotografia de premsa, ja que la temptació de reinterpretar la realitat no només és una pràctica secular de la propaganda sinó que també ho pot ser de la vanitat o les ínfules artístiques d’alguns fotoperiodistes que, massa sovint, s’obliden de les exigències d’aquest ofici, que pertany al ram de la informació.

Precisament coincidint amb la difusió de la selecció de Reuters, el premi internacional més important dedicat al fotoperiodisme, el World Press Photo, ha rebutjat en la seva edició d’enguany el 20 per cent de les fotografies que s’hi han presentat, ja que el jurat ha considerat que els negatius -els fitxers digitals- havien sigut manipulats de manera que modificaven “la integritat” de la imatge. El director del World Press, Lars Boering, ha expressat la seva decepció davant la tendència creixent per part dels fotògrafs a manipular els negatius, i ha recordat que qualsevol manipulació que pugui enganyar el lector és “inadmissible”.

MÉS CONTROL

Les noves tecnologies digitals faciliten enormement la manipulació, i els últims anys la fotografia de premsa ha viscut episodis que, si no es tallessin d’arrel, podrien posar en perill la credibilitat de la fotografia com a document periodístic. A la mateixa agència Reuters l’any 2006 es va donar l’anomenat cas Reutersgate, quan durant la guerra israeliano-libanesa un dels seus fotògrafs va sobreposar dues imatges dels bombardejos sobre Beirut per augmentar l’efecte de la guerra. El fotògraf va ser acomiadat immediatament, i li va passar el mateix al fotògraf d’Associated Press Miguel Tovar quan es va descobrir que havia esborrat una ombra seva projectada sobre una imatge, o al premi Pulitzer Javier Contreras quan va eliminar d’una foto que havia fet a la guerra de Síria una càmera de vídeo que estava col·locada a terra, justament al costat del soldat que estava combatent.

“Les agències de notícies i els seus clients -va declarar en aquella ocasió l’editor del Guardian - esperen que les imatges que distribueixen siguin autèntiques. La feina d’informar es basa en el clima de confiança de tota la cadena. Si aquesta cadena es trenca, qualsevol fotografia es converteix en sospitosa”. Fa només uns dies l’agència AP va decidir eliminar del seu arxiu fotogràfic unes imatges de Fidel Castro després de comprovar que havien sigut manipulades: s’havia esborrat de l’orella del dirigent cubà un aparell per mitigar la sordesa. Es tractava, en aquest cas, d’una manipulació política tan vella com la història de la fotografia, abans que arribés el gust per manipular que faciliten els programes informàtics, i que molt sovint fa que la manipulació no sigui ni tan sols una eina de la propaganda sinó només la deformació de l’ull del fotògraf enganxat a la irrealitat, l’espectacularitat, la perfecció visual dels nous discursos que dominen l’estètica visual contemporània, tan falsa com seductora, però irremeiablement antiperiodística.

stats