TENINT EN COMPTE que l’havien construït nàufrags en una illa deserta, el Providence feia goig de veure. Amb els seus 10 metres d’eslora, fet amb la fusta del vaixell que els havia abandonat en aquell punt, era una embarcació senzilla, però estava en condicions de navegar. I, d’altra banda, constituïa l’únic mitjà viable perquè més de 200 extraviats poguessin tornar a la civilització. El primer pas per aconseguir-ho era navegar uns 500 km cap a ponent fins a Madagascar, d’on provenia el vaixell naufragat. El cas és que, si tothom arriba a un lloc a bord d’un vaixell -una goleta de tres pals nova de trinca propietat de la Companyia Francesa de les Índies Orientals-, no en pot pas marxar tothom a bord d’un rai.

Cap dels nàufrags sabia si eren en un territori controlat per la Companyia, que projectava les ambicions imperials franceses a l’hemisferi oriental. Les cartes nàutiques que utilitzava el capità del vaixell naufragat, l’ Utile, el 31 de juliol de 1761 no indicaven la presència de res més que oceà en centenars de quilòmetres. Després de quinze dies de vents desfavorables, no hi havia gaire temps perquè els oficials es preocupessin per la presència probablement llegendària d’una illa de sorra, île de sable en francès, en aquella zona. A dos quarts d’onze d’una nit sense lluna, un escull de corall va aturar en sec l’embarcació. A l’alba, l’ Utile ja era història.

211 SUPERVIVENTS EN UNA PETITA ILLA

L’illa de sorra, si és que de veritat ho era, no era un lloc hospitalari. De fet, aquesta illa és tan petita que a pas lleuger s’hi pot fer la volta en una hora, i tan erma -amb prou feines hi ha quatre arbustos- que difícilment és apta per a la vida humana. Els vents i l’onatge, que hi arriben inobstaculitzats des de l’Antàrtida (situada 5.000 km al sud), la baten incessantment. Segons estudis més recents, es tracta del cim d’un volcà adormit que s’eleva des de les profunditats de l’oceà Índic occidental, 4.500 metres més avall.

En arribar a l’illa la nit del naufragi, alguns dels tripulants van suposar que estaria habitada, però els nadius de pell fosca que hi van trobar hi havien arribat a bord del mateix vaixell que ells, tot i que en una part diferent. A la bodega hi anaven enxubats uns 160 esclaus, homes, dones i nens. Gairebé la meitat havien mort durant la nit, probablement ofegats sota les trapes assegurades amb claus. Per tant, en quedaven 88, dues terceres parts dels quals eren homes, ara desencadenats.

La presència dels esclaus era un secret, per bé que un secret de domini públic. El capità els havia embarcat a Madagascar per obtenir uns ingressos complementaris, una pràctica que la Companyia tolerava. S’estava infringint conscientment la prohibició de França de comerciar amb esclaus als seus territoris de l’oceà Índic. Tot i això, la interdicció francesa responia més a la por que un bloqueig britànic deixés més boques per alimentar a les seves precàries colònies insulars que no pas a un mer sentit d’humanitat.

Potser a causa de la superioritat numèrica de la tripulació francesa (n’havien sobreviscut 123 integrants), l’ordre social imperant a bord de l’ Utile es va traslladar a terra. Fins i tot es va mantenir el diari de bord, com abans del naufragi. Actualment, es guarda a l’arxiu del ministeri de Defensa francès. S’hi van continuar anotant el vent i la meteorologia, així com els canvis efectuats a l’illa. En particular, s’hi relata com Barthélémy Castellan du Vernet, el primer oficial de l’ Utile, es va erigir com a líder en substitució del capità, que va emmudir trasbalsat per l’encallament del vaixell. Va ser Castellan qui va prendre la decisió de foradar l’ Utile tallant-ne el timó amb l’esperança de salvar més vides.

ORGANITZATS COM AL VAIXELL

En qüestió de dies, Castellan, el germà petit del qual havia mort en el naufragi, va condemnar un home a mort per haver robat algunes de les provisions que havien quedat escampades. L’ Utile havia expulsat 22 barrils de farina, 200 kg de vedella i altres provisions. L’illa els podia proporcionar peix, tortugues, ocells i ous. Tot i això, el vaixell transportava poca aigua i a l’illa semblava impossible trobar-ne, fins que, després de tres dies de picar pedra volcànica, un líquid lletós i salabrós va brollar de terra. La troballa va alegrar tant els homes que van indultar el mariner condemnat. En aquell moment, però, ja havien mort deshidratats 28 nàufrags. Tots eren esclaus.

Un cop assegurat l’aprovisionament d’aigua, les coses van començar a ser més fàcils. Els membres de la tripulació, des del cuiner fins al mossèn, van assumir de nou les seves funcions a terra. Si van sorgir tensions, no les van anotar al diari de bord, que aviat es va tornar a centrar en el temps. (Entrades d’agost: “18 i 19: Mala mar. 20: Mar en calma”.) Amb veles i fragments dels pals de l’Utile, els francesos van muntar un campament a l’oest de l’illa, a prop d’una platja on una de les àncores del vaixell sobresortia entre l’onatge. Els esclaus es van amuntegar a l’extrem septentrional.

El 9 d’agost van albirar un vaixell a l’horitzó. És impossible que els seus tripulants no sentissin el soroll o veiessin el fum de l’explosió de dos barrils de pólvora que els nàufrags van detonar a mode de balises. El cas és que el vaixell va seguir el seu camí rumb a l’Índia.

Castellan, que havia viatjat abans en vaixells d’esclaus, sabia que hi havia risc que esclatés una revolta. Havien de construir una nau, i ràpid, però, per aconseguir-ho, havien de fer front a tres problemes. D’una banda, el fuster del vaixell va resultar no saber res de fusteria. De l’altra, no hi havia arbres a l’illa: havien d’obtenir tota la fusta del que poguessin recuperar del vaixell, que en gran part estava submergit. I finalment, els membres de la tripulació estaven poc disposats a treballar: tots tret de 20 preferien dedicar-se a la tasca més amena de caçar ocells que als treballs manuals.

Castellan va despatxar el primer problema: tot i no tenir formació en arquitectura naval, va dibuixar amb habilitat els plànols del Providence. Pel que fa al problema de la mandra de la tripulació, es va poder superar amb l’ajut dels esclaus malgaixos. “Els esclaus es van aplicar en aquesta tasca amb un gran zel”, explica un relat contemporani dels fets. No hi ha res que faci pensar que se’ls coaccionés. Si l’home blanc els oferia l’única manera d’escapar-se d’una illa, la raó suggeria que era millor deixar de banda l’hostilitat fins després de fugir-ne.

Per tant, només quedava el segon problema: la falta de fusta o, més ben dit, la falta del tipus adequat de fusta. Si bé per construir una barcasa n’hi havia prou que els laterals fessin un metre i mig, els plànols de Castellan per a la construcció del Providence es basaven en una quilla d’uns 14 metres de cap a cap per sostenir l’embarcació. L’ Utile no havia sigut tan generós: la biga més llarga que tenien a la seva disposició tan sols feia uns 10 metres. Si s’encongeix la quilla d’una embarcació i perd eslora, la seva capacitat es redueix a gairebé la meitat.

No hi ha documentada cap discussió sobre quina meitat de la comunitat de nàufrags que hi havia a l’illa tenia dret a entrar primer en aquesta embarcació reduïda. Es fa difícil imaginar que se’n produís cap. El 27 de setembre de 1761, dos mesos després del naufragi, els 123 membres blancs de la tripulació van pujar a bord del Providence. Entre ells, n’hi havia uns 100 que no havien participat en la construcció de la nau. Als que van quedar abandonats, els van deixar provisions per a tres mesos i una carta en què reconeixien la seva bona conducta, un document important en cas que els esclaus haguessin de provar a un capità que passés per l’illa que no els havien expulsat perquè causaven problemes.

Però la recompensa més important que els van donar per la seva lleialtat i el seu treball era també la més intangible: la promesa que algú tornaria a buscar-los. Castellan va calcular que es podria tornar a l’illa al cap de dues o tres setmanes, potser un mes amb el temps en contra. Va estimar que, passés el que passés, havia deixat provisions de sobres perquè la tripulació pogués arribar a Madagascar i tornar. Van passar setmanes, i mesos, i anys.

ELS RISCOS D’UNA ILLA DESERTA

“Per Déu que sens dubte hem aconseguit sortir d’aquella illa gràcies només a Castellan... En vam obeir els consells i les ordres en totes les nostres accions”, va proclamar unànimement la tripulació després d’arribar a terra ferma. El Providence tan sols va trigar quatre dies a arribar a Foulpointe, un port de l’est de Madagascar. Els homes van viatjar enxubats com havien viatjat els esclaus, però només en va morir un durant la travessia. Se’ls va rebre amb estupefacció. Però la tongada de sort de Castellan no va tenir continuïtat. La tripulació, en la seva declaració, esmenta les diligències de l’oficial per anar a la recerca dels esclaus. “Tanmateix, no va poder aconseguir les veles de recanvi necessàries per fer-ho”, assenyala.

Les capacitats de Castellan no eren les mateixes en el terreny de la política. Tot apunta que el seu desig de tornar a l’illa era sincer, però els superiors de la Companyia encarregats d’administrar les illes no el compartien. La impossibilitat d’aconseguir veles noves (un impediment sorprenent, atès l’anar i venir constant de naus que atracaven a Foulpointe, un enclavament comercial), només va ser el primer obstacle amb què va topar.

Un ajornament que havia de ser d’uns dies es va allargar setmanes. Es va enviar la tripulació a l’illa de França, a l’actual Maurici, el bastió del poder francès a la zona, com a objecte de curiositat. Quan hi van arribar, el 25 de novembre, feia dos mesos que els esclaus estaven atrapats a l’illa.

Les grans personalitats de l’illa de França no veien motiu per afanyar-se a intervenir. En particular el governador, Antoine-Marie Desforges-Boucher, es mostrava ostensiblement poc entusiasta amb l’expedició compassiva de Castellan. De sobte, els vaixells havien començat a escassejar i més encara d’ençà del naufragi de l’ Utile. Si bé en el passat era una amenaça distant, ara l’armada britànica els vigilava de més a prop, amenaçant la seguretat de l’aprovisionament de les illes. A més, amb el retard que ja portaven -no se’n podia pas culpar ningú-, ¿encara hi havia alguna possibilitat que els esclaus seguissin vius?

Els historiadors sospiten que el governador actuava mogut per més motius. Es té constància que Desforges-Boucher obtenia ingressos addicionals del comerç d’esclaus. Havia encarregat una tramesa de 200 moçambiquesos que estava de camí a les illes. La prohibició del comerç havia contribuït a consolidar els preus i a fer augmentar els marges. No tenia cap sentit ajudar un rival desemparat a última hora, sobretot tenint en compte que podia carregar el mort als britànics.

Per un motiu o altre, els dos homes van acabar enfrontats. Desforges-Boucher va prometre un vaixell un cop acabés la guerra amb la Gran Bretanya (la Guerra dels Set Anys, que va durar fins al 1763), mentre que Castellan va donar la seva paraula que no abandonaria les illes fins que s’hagués rescatat els esclaus. Com sol passar, la burocràcia ho va paralitzar tot. La majoria dels tripulants van tornar als seus llocs d’origen, però Castellan va acceptar un càrrec en un vaixell d’aprovisionament que transportava mercaderies entre les illes. I va anar de poc que no se sortís amb la seva: el mes de gener de 1762, el capità del seu nou vaixell es va mostrar disposat a desviar-se per passar per l’illa de sorra. Tanmateix, l’armada reial britànica va frustrar el pla en atracar en una illa d’allà a prop.

El mes de setembre d’aquell any, 12 mesos després de la travessia del Providence, Castellan es va adonar de la futilitat de la seva lluita i va tornar a França. Tot i això, si s’ha de jutjar per la correspondència que es va trobar més tard en diversos arxius governamentals, va continuar pressionant. La publicació d’un pamflet sobre aventures verídiques imprès a Amsterdam va donar una empenta a la lluita de l’oficial, ja que va donar a conèixer a l’opinió pública el cas dels nàufrags. Una nota a peu de pàgina misteriosament afegida a corre-cuita fins i tot suggeria un final feliç per als esclaus: “S’ha enviat un vaixell des de l’illa de França per rescatar els nàufrags”.

No era veritat. El fet que s’apuntés a un acte de benvolença quan no n’hi havia cap de previst va indignar un lector. A la còpia del pamflet que es conserva als arxius de l’armada francesa, hi ha un comentari escrit a mà sobre la nota al peu errònia. “S’ha promès que se n’hi enviarà un. Encara no s’ha fet”. Irène Frain, una escriptora francesa que ha publicat un relat de ficció sobre la història dels esclaus, està segura que és la lletra de Castellan.

Una dècada després, encara escrivia cartes demanant una intervenció. La bancarrota de la Companyia el 1769 -a causa de la qual Castellan va passar per greus dificultats econòmiques- va desencadenar canvis administratius als territoris francesos de l’oceà Índic. Potser això explica per què el 1772, sense cap motiu aparent, el secretari de l’armada es mostrés disposat a donar suport a una missió de rescat. En aquells moments, més de deu anys després de la catàstrofe, ningú sabia si podia haver sobreviscut algun esclau. En qualsevol cas, l’ordre encara va ser ignorada durant tres anys.

El mes d’agost del 1775, 14 anys després del naufragi original, es va enviar un vaixell. Va arribar a l’illa de sorra, però el temporal va impedir que fes gaire més. De fet, va empitjorar la situació: va afegir un nou nàufrag a l’illa. Un dels dos homes que anaven a bord d’un bot avarat des del vaixell hi va quedar atrapat.

Almenys l’expedició va donar resposta als interrogants que quedaven sobre si l’illa estava habitada. Des de la costa (no es podia acostar més), el capità va veure que aparentment havia sobreviscut el que semblava una comunitat. En total hi havia 13 persones, 14 sumant-hi el mariner que acabava de naufragar. Hi havien erigit construccions. L’àncora de l’ Utile seguia sobresortint entre les ones i, cosa més sorprenent en una illa on no hi havia fusta, una columna de fum suggeria que hi havia foc encès.

Enviar-hi una nova missió de rescat no semblava gens fàcil. Però el nou governador de l’illa de França era més del morro fort que Desforges-Boucher. El fet que el 1776 la Gran Bretanya tingués problemes més greus per solucionar a les colònies que unes illes petites de l’oceà Índic hi va ajudar. França era l’amo i senyor de l’Índic. Malgrat tot, l’empresa va requerir uns esforços inesperats. Es van enviar dos vaixells més a rescatar els nàufrags, però van fracassar.

El quart ho va aconseguir. El mes de novembre de 1776, 15 anys després de la marxa de Castellan, el Dauphine, una corbeta capitanejada per Jacques-Marie Lanuguy de Tromelin, finalment va aconseguir tenir vents favorables. A prop de l’illa de sorra, els tripulants van posar un bot a l’aigua. Quan hi van arribar, els únics habitants que hi van trobar van ser set dones guarnides amb peces de roba fetes amb plomes d’ocells. Una d’elles sostenia en braços un nadó de vuit mesos (cosa sorprenent en una illa en què no hi havia homes).

Sense pompa ni cerimònia, les van portar fins al Dauphine i les van evacuar. En qüestió d’un matí, l’illa va passar d’estar habitada i no tenir nom a estar deshabitada i portar el nom del responsable que no hi hagués ningú: illa de Tromelin.

Per què només havien sobreviscut set nàufrags, si només unes setmanes abans se n’havien vist catorze? Segons sembla, el nàufrag acabat d’arribar havia provat sort mirant de convertir-se en un nou Castellan. Es creu que, amb l’ajut dels que s’havien convertit en nadius de l’illa, havia arreplegat tot el que encara es podia utilitzar dels vestigis de l’ Utile i havia construït el seu propi Providence improvisant-ne les veles amb plomes d’ocell. A diferència de Castellan, el mariner sense nom es va endur alguns esclaus: tres homes i tres dones, i també a diferència del seu predecessor, mai no va arribar a Madagascar.

Un cop a l’illa de França, a les dones les van declarar lliures i les van batejar. A la Semiavou, la mare del nadó (i l’única de la qual es va fer constar el nom) la van batejar com a Eve (Eva). Al nadó el van batejar com a Moïse (Moisès), en honor del profeta nascut com a esclau, el nom del qual significa “salvat de les aigües”.

Max Guérout, un investigador naval francès que s’autodenomina “arqueòleg de l’angoixa”, ha complementat els relats exigus de la vida a l’illa que es van recollir -no hi havia cap mena d’entusiasme per fer-ho-. Des del 2006, hi ha fet moltes expedicions amb equips de voluntaris. Excavant els metres de sorra acumulats d’ençà del segle XVIII, han desenterrat una dotzena d’edificacions construïdes pels esclaus. Les parets de pedra tenen un gruix d’un metre i mig per suportar l’embat del vent i compensar l’absència de ciment. A falta de materials per fabricar la teulada, les estances són petites. Per motius que es desconeixen, una no tenia entrada. Les edificacions eren impròpies d’un habitatge: a Madagascar les pedres s’utilitzen en la construcció de tombes, no d’habitatges.

De fet, mai no s’han trobat tombes o cossos a l’illa, cosa que fa difícil aclarir què els va passar als altres esclaus. Dels prop de 80 que hi van quedar abandonats, només es té més constància documental de 40. Es presumeix que 18 es van embarcar en un rai poc després que els abandonessin i que, sense veles tèxtils, mai van arribar a terra. La majoria dels altres van perdre la vida aviat, entre ells, algunes dones que van morir de part. El Moïse, com se’l va conèixer posteriorment, va ser l’única criatura que va sobreviure. Per la blancor de la seva pell, es va especular que era fill del mariner blanc que havia arribat a l’illa l’any abans, tot i que no es va confirmar mai.

El mateix brollador salobre que havia salvat els mariners va calmar la set dels esclaus durant 15 anys. Una foguera de temps de Castellan s’havia mantingut encesa de llavors ençà alimentant-la amb trossos de fusta de l’ Utile. L’única tela disponible era feta de plomes d’ocell cosides amb cordes del vaixell naufragat, cosa que explica el guarniment de les dones, que havia espantat els mariners. S’havia continuat treballant el metall (coure per a estris de cuina, plom per a cisternes d’aigua) en un alt forn edificat durant la construcció del Providence.

Les dones no van voler tornar a Madagascar, on probablement haurien tornat a caure víctimes de l’esclavatge. Segons sembla, el seu desig de portar una vida tranquil·la a l’illa de França es va fer realitat: no se’n sap res més des d’aleshores. Si bé és possible que Castellan, que llavors era administrador d’un hospital a la Bretanya, s’assabentés del rescat, no es va documentar la seva reacció. Va morir el 1782. Desforges-Boucher, que després de deixar el càrrec de governador el 1767 va continuar a l’illa, va morir en el viatge de tornada a França. Tromelin, per la seva banda, va tornar a França, però tot plegat perquè la Revolució del 1789 expropiés les propietats de la seva família.

Si la història de l’illa de Tromelin ha sobreviscut malgrat tot és en gran part gràcies a una de les figures centrals de la Revolució: el marquès de Condorcet, que va incloure el relat punyent dels nàufrags al seu pamflet Reflexions sobre l’esclavitud dels negres, publicat el 1781. La seva versió està equivocada pel que fa als detalls: parla de 300 esclaus atrapats en una illa que les marees submergeixen dos cops al dia, però la trama del relat és mordaç en relació amb el comportament de les autoritats franceses: “Es van trobar set dones negres i un nen nascut a l’illa. Tots els homes havien mort, bé fos per la misèria o la desesperació o en intentar fugir”.

El pamflet va incitar a l’acció els sectors contraris a l’esclavatge i set anys després se’n va publicar una nova impressió. Només en qüestió d’uns anys, Desforges-Boucher va passar a estar al bàndol equivocat de la història. Els debats celebrats a la nova Assemblea Nacional el febrer de 1794 van condemnar l’esclavatge com un acte de lesa humanitat, una figura precursora dels actuals crims contra la humanitat. El nou règim el va abolir, però la decisió mai no es va acabar de fer degudament efectiva i finalment es va revocar.

Pel que fa a l’illa de Tromelin, els cent anys posteriors hi va passar poca cosa. El 1810 la Gran Bretanya va prendre el control de l’illa de França i consegüentment, almenys en teoria, va heretar la seva cosina llunyana, que també es va incorporar a l’Imperi Britànic. El 1867, l’ Atieth Rahamon, un vaixell de tres pals que transportava 10.400 sacs de sucre, va embarrancar a Tromelin, però en van rescatar la tripulació.

Les coordenades precises de l’illa tot just es van confirmar el 1950. El 1954 França, amb la intenció de conservar alguna posició a l’oceà Índic davant de la imminent descolonització de Madagascar, hi va instal·lar una estació meteorològica. Avui dia hi ha un conjunt d’edificis moderns -erigits, amb no poca ironia, per obrers importats de Madagascar- i una pista d’aterratge de corall esmicolat travessa l’illa de cap a cap.

En l’actualitat, l’estació meteorològica no requereix treballadors, però cada dos mesos hi aterren soldats francesos que van fent torns de manera que sempre hi hagi tres persones. La seva presència serveix principalment per afeblir les històriques però tèbies reivindicacions de sobirania de Maurici. Un barracó serveix també com a oficina de correus plenament equipada i decorada, com tots els edificis de l’administració municipal francesa, amb un retrat de François Hollande, el president nominal de l’illa. Guérout i els seus arqueòlegs de l’angoixa la visiten periòdicament per excavar-ne algun racó. El 2013 s’hi va col·locar una placa en record dels esclaus traïts. No és gaire lluny de l’àncora rovellada de l’ Utile, que continua encallada entre l’escuma, batuda per les ones.