Fotos: FRANCESC MELCIONEl Guo, el conductor, atura el cotxe sobre un cingle elevat. La parada s’agraeix: és el moment de fer una cigarreta i que els passatgers comprovin que ho tenen tot a lloc després de set hores de recórrer carreteres serpentejants i estretes amb l’ai al cor. Encenent la cigarreta, surt del cotxe i es posa una gorra i un abric: a 3.500 metres sobre el nivell del mar, els dies assolellats de principis d’estiu segueixen sent freds. El Guo és un homenet baixet i murri, calb, jovial i amb les dents marrons. També és una anomalia: és originari de Xangai, però viu al nord de Yunnan perquè va decidir quedar-se a la terra de la seva dona en lloc de tornar a la pròspera ciutat on es va criar.

La franja d’aigua marró que travessa lleugera la gorja que tenim als nostres peus s’alimenta en gran mesura del desgel. Passen tan pocs cotxes que l’eco del seu soroll omple l’aire. En la llunyania, les muntanyes Hengduan s’encorben cobertes de neu com si el pes del blanc les doblegués. El Guo ens recorda els conductors que han agafat un revolt a massa velocitat i s’han estimbat a la vall que contemplem. Explica casos de treballadors que van perdre l’equilibri o els va fallar l’arnès mentre construïen un pont a prop del poble on viu, Cizhong, 20 o 30 quilòmetres al sud. Fa una pipada intensa. “Aquest riu -diu- s’ha cobrat moltíssimes vides”.

N’ha fet possibles moltes més. El riu neix en forma de rajolins procedents del desgel de l’àrida regió de Qinghai i creix ràpidament a mesura que travessa el Tibet i Yunnan. Quan deixa enrere la Xina (en fer-ho canvia el nom de Lancang a Mekong), davalla per paisatges que es converteixen gradualment en selva. Inflat per afluents dels boscos tropicals, marca la frontera entre Birmània i Laos i gran part de la que separa Laos de Tailàndia. Parteix Cambodja en dos i tot seguit es divideix en diversos braços al sud-oest del Vietnam i forma un delta ufanós i embolcallador que s’oposa en tots els sentits a l’austeritat escarpada del seu punt de partida.

La regió del Mekong és la conca arrossera de l’Àsia: el 2014 els països del curs baix del riu (Birmània, Laos, Cambodja, Tailàndia i el Vietnam) van produir més de 100 milions de tones d’arròs, aproximadament un 15% de la producció mundial. El sòl fèrtil de la regió depèn dels sediments rics en nutrients que el corrent arrossega riu avall sobretot durant l’estació plujosa, entre el juny i l’octubre. Més de la meitat dels sediments del centre de Cambodja provenen de la Xina. A més, el riu i els seus nutrients també alimenten la zona pesquera d’aigües interiors més important del món, on es fan un quart de les captures mundials en aigua dolça, que proporcionen aliments a desenes de milions de persones.

La regió allotja una biodiversitat enorme que només igualen o superen les extenses conques del Congo i l’Amazones. Hi ha més de 20.000 tipus de plantes i 2.500 espècies animals com ara dofins d’aigua dolça i silurs gegants, aranyes de 30 cm de diàmetre i, en una cova calcària de Tailàndia, un milpeus rosa fluorescent que secreta cianur. La diversitat humana del seu curs també és impressionant: hi ha monjos tibetans que resen, comerciants birmans que compren i venen, pescadors cambodjans que paren les xarxes, agricultors tailandesos que seguen i mercats flotants vietnamites.

La història de la regió és tan rica com el seu sòl. El Buda va somriure mentre reposava a la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Angkor Vat, situada al Tonlé Sap, un llac alimentat pel Mekong, va ser una de les ciutats més grans del món preindustrial. L’Imperi Khmer que la va construir va dominar el Sud-est Asiàtic durant més temps del que els europeus han estat establerts a les Amèriques.

Per bé que, des de l’època del colonialisme francès, el Mekong ha sigut més aviat un lloc deixat de la mà de Déu, el desenvolupament que està canviant la vida a la resta de l’Àsia també s’està estenent per aquest món eminentment rural. Les camionetes estan substituint les carretes de bous, aquí i allà hi ha karaokes a la vora de carreteres solitàries de dos carrils i, al vespre, els pescadors poden assabentar-se de què ha passat a la telenovel·la. La població és cada cop més rica i viu cada cop més temps.

A mesura que la modernitat penetra a la regió, també intenta expulsar-ne algunes coses. Els països veuen el Mekong com un nou recurs, no pas per la vida que fa possible al seu voltant, sinó pel sol fet que corre avall. Les preses hidroelèctriques que s’hi han construït i que estan projectades constitueixen una de les intervencions més importants en el curs d’un riu. A mesura que l’energia del corrent es recondueixi per cables de coure per fornir electricitat a ciutats llunyanes, el mateix riu quedarà atrapat rere una sèrie de murs de formigó. La pesca, l’agricultura i la biodiversitat patiran. Les vides que transcorren a les seves ribes es transformaran i no es tindran gaires miraments pels sentiments dels seus protagonistes.

El filòsof Heràclit, per ensenyar als seus alumnes que el canvi és l’únic que hi ha de veritablement constant, els va dir que ningú no posa el peu dues vegades al mateix riu. Quan es fa un segon pas, ni l’home ni el riu ja no són els mateixos que abans. En l’espai i en el temps, des de les gorges estretes fins als mars salats i des dels grans imperis fins a la pagesia empobrida, el riu que discorre als peus del Guo abasta més canvis que la majoria. Tot i això, fa la impressió que les noves modificacions són més profundes. Per bé que el fet de fluir implica canviar, també comporta l’existència d’una identitat, atès que encarna la continuïtat. Si s’atura el riu, es corre el risc que identitats valuosíssimes es perdin per sempre.

UN MÓN EN RETROCÉS

La flaire de foc de llenya de la cuina de ferro forjat del Guo flota per l’aire fresc del capvespre. Durant la nit, el generador de la casa està apagat i la llum de làmpares de querosè fa més acollidora la cuina de sostre baix en què es reuneix la seva família i dos convidats. La seva dona porta un seguit de bols a taula: arròs al vapor, talls d’una cuixa de porc que penja sobre la cuina de llenya, enciam cuit amb all, tires de vedella saltejades amb bitxo i tsampa (una farina d’ordi torrada que agrada a la seva família, ètnicament tibetana). La seva sogra serveix una infusió de gust medicinal a base de fulles i baies de la terra i gotets de vi de la zona. El cert és que, pel gust del vi, sembla que l’hagi elaborat algú que només en sàpiga dues coses: que ha de ser de color vermellós i que ha d’emborratxar.

Els missioners francesos van portar la vinya i els Evangelis a Yunnan a finals del segle XIX. Des d’aleshores, a Cizhong s’elabora vi. També hi van deixar un monument més perdurable: una església sòbria de pedra amb una incongruent teulada d’estil tibetà que dóna encant a l’edifici. Un sacerdot originari de Mongòlia Interior hi oficia misses per als tibetans ètnics que professen la fe catòlica. Cizhong es propaga des de l’església com la part inferior d’un quadre de Chagall: hi ha ases que recorren els carrers empedrats, cases atrotinades que s’arrengleren als carrerons i tot emmarcat per vinyes i arrossars.

Però això està a punt de canviar. Un tram de riu més avall, una companyia elèctrica de titularitat pública està construint la presa de Wunonglong, amb capacitat per produir 990 megawatts. El 1995, la presa de Manwan, uns 600 km riu avall, es va convertir en la primera a interrompre el curs del riu. Des de llavors s’ha completat la construcció de cinc preses més en el tram que discorre per territori xinès. La de Wunonglong és una de 14 que actualment estan en fase de construcció o de planificació.

Històricament, el Partit Comunista Xinès ha tendit a construir preses. Els últims sis decennis se n’han construït almenys 86.000, que el 2014 sumaven 282 gigawatts de capacitat instal·lada de producció d’energia hidroelèctrica. El govern n’està construint encara més per frenar les emissions de gasos d’efecte hivernacle del país. El 2020 pretén disposar d’una capacitat instal·lada exorbitant: 350 gigawatts, amb els quals es podrien cobrir tres quartes parts de les necessitats d’electricitat de la Unió Europea. La presa de Wunonglong, que tindrà una longitud d’uns 300 metres i una alçada de més de 100, proporcionarà gairebé un dels gigawatts que s’afegiran a la capacitat del país. S’espera que les altres 13 preses que es construiran al curs del Mekong aportin 15,1 gigawatts més.

Els països que es troben riu avall tenen previst construir 11 grans preses més al curs del riu i n’hi ha desenes més de projectades als seus afluents. En 20 anys, el Mekong podria quedar estancat des del Tibet fins a poc abans de Phnom Penh, on comença el delta. No hi ha cap altra gran conca hidrogràfica del món on la taxa de creixement de la producció hidroelèctrica prevista sigui tan important.

Les preses alteraran la qualitat de l’aigua del riu i el seu cabal. Alguns d’aquests canvis podrien ser positius. Les rescloses poden evitar les inundacions regulant el cabal que hi ha riu avall. Però alguns conreus de les ribes del Mekong no tolerarien gaire bé un cabal massa estable. L’augment del cabal durant l’estació seca reduiria l’espai disponible per a alguns conreus a la llera, on milions d’habitants cultiven verdures. I una davallada del cabal durant l’estació de les pluges es tradueix en una reducció de les planes d’inundació i la quantitat de sediments que s’hi dipositen, cosa que empobreix el sòl.

SENSE SEDIMENTS DE LA XINA

Segons International Rivers, una ONG ecologista, el devessall de preses previstes al curs del Lancang atraparia pràcticament tots els sediments procedents de la Xina, de manera que la càrrega sedimentària de l’aigua minvaria fins a la meitat. Això tindrà efectes perjudicials per als sòls i els peixos, atès que els nutrients del riu provenen dels sediments. Les preses que es construeixin més avall podrien agreujar el problema: l’aigua clara i famolenca que en surt a torrentades arrossegarà els sediments acumulats a les ribes i la llera, una part dels quals quedarà dipositada encara més avall, mentre que la resta acabaran malaguanyats, abocats al mar.

A més, les preses situades al curs baix posaran les coses encara més difícils als peixos mancats de nutrients. Les onze projectades a Laos i Cambodja podrien blocar la migració d’aproximadament el 70% de les captures d’espècies comercials del Mekong. Una interferència d’aquest abast en l’alimentació i la reproducció dels peixos faria perillar la seguretat alimentària de poblacions d’arreu de la conca hidrogràfica del Mekong, on cada habitant consumeix de mitjana 60 kg de peix d’aigua dolça a l’any, més de 18 vegades el que es menja a Europa i als Estats Units. Tenint en compte la pobresa dels habitants de la regió, substituir el peix com a font primària de proteïnes és pràcticament impossible.

Les preses, d’una banda, limiten els desplaçaments dels peixos i, de l’altra, obliguen les persones a desplaçar-se. A la carretera per sortir de Cizhong, després de les residències que acullen els obrers que treballen en la construcció de la presa de Wunonglong, He Zhenghai, un amic del Guo, assenyala un lloc desbrossat on abans hi havia un poble. Uns quilòmetres més endavant assenyala el lloc on s’han reassentat els veïns: rengleres d’estructures irregulars de formigó sense cap encant plantificades a la vora de carretera. No tenen res a prop.

20 MILIONS DE DESPLAÇATS

Segons les estimacions de les ONG, el nombre de xinesos reassentats a causa de projectes de pantans supera els 20 milions. Les preses del Lancang ja han afegit milers de reassentats al total. En la seva majoria són pagesos pobres. El 2013 la indemnització amb què es compensava per la reubicació era d’uns 80.000 iuans (12.500 dòlars). Alguns pagesos es queixen que se’ls ha reassentat en terrenys escarpats de vessants de muntanyes que no són adequats per al conreu i, per acabar-ho d’adobar, pateixen una escassetat d’aigua crònica.

L’embassament de Wunonglong inundarà Yanmen, un poble de la zona. Els seus veïns seran reubicats als arrossars de Cizhong, cosa que implica, en certa manera, que Cizhong també desapareixerà. Brian Eyler, director adjunt del programa per al Sud-est Asiàtic de l’Stimson Center, un centre d’estudis nord-americà, afirma que Yanmen ocupa un lloc més privilegiat que Cizhong a les taules de l’administració xinesa. Per aquest motiu, després de la reubicació, Cizhong serà rebatejat com a Yanmen i perdrà el nom i gran part del seu encant.

LES 4.000 QUE S’ESVAEIXEN

A Huay Xai, a la frontera entre Laos i Tailàndia, uns 1.000 km riu avall de casa del Guo i Cizhong, el motor tuberculós d’un jonc, les embarcacions allargades típiques de la regió, arrenca amb un panteix, seguit d’una basca i un esternut de fum negre. Mentre el motor quequeja, una revisora menuda espaordeix el passatge de la barca cridant bruscament per demanar els bitllets, renyant el personal per on i per com està assegut i indicant al conductor que arrenqui d’un crit. Mentre la barca emprèn la marxa, en surt d’un salt sense deixar de fumar i de bramar. Alguns autòctons es disposen immediatament a fer un son fent servir sacs d’arròs com a coixins. Altres estenen estovalles enrotllades per menjar-hi a sobre. Treuen bosses de plàstic on porten pollastre a la brasa, arròs glutinós, brots de bambú i les taronges petites i amb aromes florals del Sud-est Asiàtic. Mentrestant, els turistes enceten llaunes de cervesa, tret dels anglesos, que obren ampolles de whisky tailandès d’aquell que val més posar-se a les ferides. Tant els turistes com els autòctons comencen el viatge amb l’esguard clavat als mòbils. Finalment, es perd la cobertura i es veuen obligats a aixecar la mirada i divisar les meravelles que els envolten.

Quan arriba a Huay Xai, el Mekong ja ha recorregut més distància que la longitud total del Rin i descendit més de 3.000 metres d’altitud (supera de sobres el Rin en aquesta magnitud). Encara li queda per recórrer dues vegades la longitud del Rin, però en aquest segon tram només davallarà 400 metres més. S’ha convertit en un riu de terres baixes, exuberant i tranquil. La xafogor agra, vagament fètida, del Sud-est Asiàtic ha substituït la fresca que feia a la cuina del Guo al vespre.

PER TERRES BAIXES

Unes dues hores després de l’inici del viatge de dos dies cap a l’est des de Huay Xai fins a Luang Prabang, la barca atraca en una riba fangosa que només es distingeix per una escala de formigó tallada al vessant d’una muntanya. A mesura que l’embarcació s’hi acosta, comença tot d’un plegat a aparèixer gent al capdamunt dels esglaons. Aquesta escena es repeteix amb lleugeres variacions al llarg del trajecte: un caminet enfangat més que no pas una escala i un o dos petits embarcadors desgavellats. Unes hores abans que la barca arribi a la ciutat de Luang Prabang, que està immersa en una somnolència règia, passa per les coves de Pak Ou: dues cavernes situades a la falda d’una muntanya des de les quals centenars d’estàtues de Buda portades pels devots observen els vaixells que passen.

Tot just per sota de Luang Prabang s’està erigint la presa de Xayaburi, un projecte de 3.500 milions de dòlars i 1,3 gigawatts. És una de les nou que Laos, un país de 6,8 milions d’habitants, en la seva majoria pagesos pobres, té previst construir al curs principal del Mekong. Laos vol que el 2025 l’energia hidroelèctrica sigui la seva principal font d’ingressos: pretén vendre la seva capacitat als països veïns. El govern tailandès s’ha compromès a adquirir el 95% de l’energia de Xayaburi i sis bancs tailandesos n’han finançat l’edificació, que ha assumit una constructora també tailandesa.

Ara bé, els països veïns de Laos que hi ha riu avall es mostren molt menys entusiastes. Cambodja (té dues preses pròpies projectades) i el Vietnam (no disposa de cap lloc adequat per construir-ne al seu territori), amoïnats per la repercussió de la presa de Xayaburi sobre la pesca i el cabal, han presentat objeccions a la Comissió del Riu Mekong (CRM), un organisme constituït per Cambodja, Laos, Tailàndia i el Vietnam el 1995. La CRM té per objecte facilitar la cooperació entre els països que comparteixen la conca. La Xina i Birmània tenen l’estatut de “socis de diàleg”.

Els col·lectius ecologistes adverteixen que la construcció de preses a Laos, al curs alt, convertirà un riu que discorre lliurement en un seguit d’embassaments, cosa que podria comportar la desaparició de dues de les espècies d’aigua dolça més grans del Mekong: el silur gegant i el panga gegant. S’han llançat advertiments semblants en referència a la presa de Don Sahong i també referents a la presa gegantina de Sambor, situada a Cambodja, que podria destruir un dels últims hàbitats que li queden al dofí de l’Irauadi.

Els constructors de Xayaburi van redissenyar-ne les comportes a fi de permetre que l’aigua arrossegués més sediments rics en nutrients riu avall i en van ampliar els passos per a peixos per donar cabuda a més exemplars de diverses espècies. El govern de Laos assegura que aquests retocs mitigaran els danys més importants. Els ecologistes no n’estan tan segurs. S’ha constatat reiteradament que els passos per a peixos de les preses no compleixen les expectatives creades, en particular en els casos en què els peixos han de travessar múltiples instal·lacions, com passaria si Laos construís totes les preses projectades.

El Mekong podria sobreviure a uns quants grans pantans al seu curs alt, però la construcció d’una dotzena d’embassaments (més desenes als seus afluents) constitueix una amenaça qualitativament diferent. Això posa en relleu una qüestió recurrent al desenvolupament del Mekong: els constructors de les preses tendeixen a avaluar l’impacte de cada presa per separat, mentre que les ONG tenen més en compte l’efecte acumulatiu de la construcció de múltiples embassaments. Un altre factor que preocupa les ONG és que, amb cada nova resclosa que s’erigeixi, la construcció de preses es normalitzi, de manera que resulti més fàcil justificar un nou projecte.

Els ecologistes consideren, d’una banda, que aquestes sinergies fan que els danys causats per les preses siguin més grans del que afirma el govern i, de l’altra, que se sobreestimen els beneficis que reporten aquests projectes. Titllar l’energia hidroelèctrica de verda només perquè pot substituir l’electricitat generada amb combustibles fòssils suposa ignorar-ne els costos externs, com les indemnitzacions i reubicacions, la pèrdua de productivitat agrícola i biodiversitat i la disminució de la qualitat de l’aigua. Per bé que pot reportar molts beneficis (en especial als exportadors d’electricitat), els avantatges de la construcció de preses difícilment es poden considerar indiscutibles i encara menys si es valoren en el marc d’un desenvolupament més ampli.

S’espera que el 2025 la demanda d’electricitat de la regió sigui més del doble de l’actual, després d’haver-se duplicat ja des del 2005. Segons Richard Cronin, expert en el Mekong de l’Stimson Center, les nou preses de Laos i les dues de Cambodja actualment en planificació proporcionarien només entre un 6% i un 8% de la necessitat total d’electricitat de la conca baixa del Mekong el 2030 i la majoria de l’electricitat es destinaria a Tailàndia. “A canvi de què -pregunta Cronin- mataran el riu?”

La pressió dels països ubicats riu avall i les ONG internacionals ha alentit els progressos de les dues pròximes preses de Laos, la de Don Sahong i la de Pak Beng, i ha obligat els promotors a dedicar més recursos a l’estudi dels danys potencials causats riu avall. El cas és que Laos és un país pobre i amb pocs recursos naturals que veu l’energia hidroelèctrica com el seu camí cap al desenvolupament. A falta d’opcions millors, les poblacions afectades i els governs dels països veïns ubicats riu avall poden fer poca cosa més que retardar els projectes de Laos.

Ara com ara, el Mekong encara discorre feliçment inobstaculitzat al seu pas per Laos fins que penetra a Cambodja, a excepció de quan travessa el bell tram d’illes diminutes que donen nom a Si Phan Don (les quatre mil illes). Només unes quantes estan habitades. Alguns dels seus habitants atenen els turistes que volen passar uns dies fent ràfting per les aigües braves que es formen en alguns trams i escoltant el Mekong, que baixa impetuós. Moltes illes, però, són poc més que un munt de pedra i fang on han arrelat clapes d’herbes de riu i arbustos, encara verdes contra el marró que flueix. Passades les cascades que agiten l’aigua i formen escumarades, el riu es torna a asserenar. Els dies clars esdevé un mirall borrós que converteix el blau impecable del cel en una brillantor indistinta a la superfície.

PARES I FILLS

Chang Naa està dret a la proa de la seva estreta canoa de fusta i tira una petita xarxa a l’aigua sota l’atenta mirada del seu fill Chang Thung, un nen de quatre anys tan ferm i seriós com lleuger i plàcid és el seu pare. Sota el sostre de tela esparracada de la canoa, la seva dona remena una cassola de samlaa macchu, una sopa agra. Abans de servir-la, esbandeix els plats a l’aigua tèrbola.

El Tonlé Sap és alhora un braç i un afluent del Mekong, amb el qual conflueix uns 800 km riu avall de Xayaburi, a Phnom Penh. Durant l’estació seca drena el llac d’aigua dolça més gran del Sud-est Asiàtic, també anomenat Tonlé Sap, i en porta l’aigua cap al Mekong. Durant els monsons, el corrent pren el sentit contrari i l’aigua i els sediments van del Mekong cap al llac. Chang Naa i la seva família viuen en un dels pobles flotants del riu. Té 33 anys i en fa 15 que es dedica a la pesca al Tonlé Sap. El seu pare pesca en aquestes mateixes aigües i, en el futur, també ho farà Chang Thung: “A la nostra terra, el que fa el pare també ho farà el fill”. Captura principalment el que anomena chkok i onpun, uns peixets platejats. Alguns els destina a l’olla de sopa que prepara la seva dona. La resta del peix -en pesca entre dos i tres quilos al dia- la ven per obtenir prahok i tuk trey, una pasta gruixuda i un líquid de color marró clar fets a base de peix salat fermentat.

Alguns pescadors complementen els seus minsos ingressos amb el conreu d’arròs, però ni Chang Naa ni la seva família posseeixen cap terreny. Com la majoria de gent que coneix, treballa per tornar un deute perpetu contret arran d’un préstec amb un tipus d’interès abusiu que va demanar per poder-se procurar aliments, combustible i material. Un pescador d’un poble pròxim diu que passa quatre o cinc mesos de l’any treballant per pagar als prestamistes de la zona.

Del llac Tonlé Sap s’extreuen unes 300.000 tones de peix a l’any, la majoria de les captures d’aigua dolça de Cambodja. En total, la CRM estima que el Mekong proporciona uns 2,6 milions de tones de pesca salvatge cada any, que es venen en molls de la riba per un valor de 2.000 milions de dòlars pel cap baix. Si hi afegim rams d’activitat secundaris com el processament del peix, la venda als mercats, el subministrament de combustible, la venda d’equipament i la construcció naval, el valor del sector pesquer del Mekong ascendeix a entre 5.600 i 9.400 milions de dòlars.

PESCA ARTESANAL EN TRANSFORMACIÓ

Al llarg del Mekong predomina la pesca artesanal: a Cambodja, la majoria d’embarcacions fan menys de cinc tones i tenen menys de deu cavalls de potència. La manera de guanyar-se la vida de Chang Naa no difereix gaire de la del seu pare o la majoria dels seus paisans. Però això està començant a canviar per la implantació creixent de l’aqüicultura. Actualment, la producció de les piscifactories del delta del Vietnam ultrapassa la de la resta de zones pesqueres del país, marines i interiors, sumada. Els preus del peix salvatge augmenten: Khai Ratana, que pesca una mica més amunt que Chang Naa, explica que obté 12.000 riels (3 dòlars) per quilo. Fa cinc anys es pagava a 3.000 riels el quilo de peix salvatge, però això és perquè els últims anys la pesca ha baixat.

En aquest punt del descens del riu cap al mar ja s’ha aprofitat tot el seu potencial generador d’electricitat. De les preses objecte de debat, la que és en un punt més baix del curs és la de Sambor, a Cambodja, situada uns 300 km riu amunt. El sector pesquer de Cambodja il·lustra la tensió política fonamental que hi ha al centre del desenvolupament de la regió: les economies del curs alt són amb molta diferència els principals beneficiats dels canvis del règim fluvial, mentre que les que són riu avall en paguen el preu.

Aquest fet es dóna en tots els rius, però al Mekong és més acusat perquè la jerarquia geogràfica hi reflecteix la geopolítica. La Xina, el país més poderós, posseeix les terres altes i el potencial hidroelèctric més gran. A més, depèn menys de l’aigua del riu en altres sentits i és l’estat menys sensible a la pressió de la societat civil i el menys interessat a sotmetre’s a una ordre internacional.

Això preocupa a tothom riu avall. La Xina i Tailàndia han tingut una bona relació històricament i el gegant asiàtic ha comprat la bona voluntat de Laos i Cambodja per mitjà d’inversions colossals en infraestructures. Però els últims cinc anys, Birmània s’ha obert a Occident, en part, per contrarestar la influència xinesa. El Vietnam tem el seu veí poderós del nord (la Xina el va envair tot just el 1979 i tots dos països es disputen territoris al mar de la Xina meridional). A Laos s’intensifiquen les actituds antixineses. El reforçament de les postures xineses a la regió ha fet que Laos i el Vietnam intentin aprofundir en la seva relació amb els Estats Units. Però és probable que aquests esforços serveixin de ben poc a l’hora de dissuadir la Xina de construir més preses.

NINGÚ VOL CONFLICTES A LA REGIÓ

El desig de pau, un bé tan preuat com l’aigua, mantindrà a ratlla aquestes tensions. Durant molt de temps ha sigut un bé escàs: s’han succeït dècades de guerra, divisió política i l’espiral d’atrocitats dels Khmers Rojos que han protegit el riu de l’explotació. Ningú no volia aportar el capital necessari per construir una presa que seria bombardejada, nacionalitzada o s’aniria deteriorant per la falta de manteniment. Aquells dies són història i ningú no vol que tornin. El problema és gestionar de manera equitativa i sense causar una degradació mediambiental permanent la prosperitat que comporta la pau.

Uns 100 km al sud-est de la zona on pesca Chang Naa, els turistes que visiten Phnom Penh xarrupen mojitos davant de cafès mentre un reguitzell interminable de sedans d’últim model i tuk-tuks que expulsen fumarades lluiten per fer-se un lloc al moll de Sisowath. És l’única gran ciutat de Cambodja, una urbs bulliciosa, i la seva elegància colonial atrotinada té un punt sòrdid. Lluny del riu, viuen desenes de milers de persones en suburbis de barraques atapeïts; la majoria són cambodjans procedents de la ruralia que anhelen gaudir d’una engruna de prosperitat urbana.

Chang Naa espera que el seu fill Chang Thung segueixi els seus passos i es dediqui a la pesca. Potser Chang Thung també ho desitja, però, com tots els fills, ell trepitjarà un riu diferent o, potser, en aquest cas, una riba diferent. El 1980 Phnom Penh només tenia 189.000 habitants. El 2030 en podria tenir 2 milions i mig i Chang Thung podria decidir ser-ne un. Potser la seva serà una elecció lliure; la gent que viu en llocs deixats de la mà de Déu, en tots els sentits, sempre tria les ciutats. Però potser no ho decidirà lliurement. Quan tingui edat de treballar, les pors dels escèptics respecte a la construcció de preses podrien haver-se materialitzat. Potser ja no hi haurà peix que pugui pescar.

EL DELTA

En un bar situat en un terrat de Can Tho, la ciutat més gran del delta del Mekong, cinc cambreres serveixen begudes a joves bohemis de casa bona. L’establiment és ple. Als altaveus ressona pop vietnamita en mode menor mentre els joves mudats i elegants beuen en gots resplendents amb la cara il·luminada pel mòbil. Al capvespre, el riu Hau, un braç del Mekong, ha adquirit el mateix to blau grisós que el cel i reflecteix els llums arrenglerats dels molls mentre avança lluny per arribar al mar.

Can Tho té un aire de ciutat petita que experimenta un creixement vigorós. Les vespes encara hi són més nombroses que les motos, que encara hi són més nombroses que els cotxes. Hi ha molt comerç, però pocs establiments de grans cadenes. Hi continua havent prou pocs turistes perquè un estranger que està de pas acabi sent convidat a menjar, beure i brindar al banquet d’un casament. És un lloc més amable i acollidor que Phnom Penh, però amb una tristor subjacent que no es respira riu amunt: Phnom Penh creixerà i esdevindrà més ingovernable les pròximes dècades; Can Tho és probable que desaparegui.

Fer el trajecte de quatre hores entre Phnom Penh i Can Tho suposa ser testimoni de la frontera cada cop més difusa que separa la terra de l’aigua. Riuets espurnejants parteixen els arrossars en dos. Els rierols, canals i altres cursos d’aigua s’endinsen en les profunditats de la selva exuberant, mentre el mateix riu s’encamina mandrós cap al mar. Als cambodjans els agrada recordar als visitants que gran part d’aquesta regió era seva abans que els francesos dividissin el territori el 1949. Els vietnamites ho qüestionen. Des de ben antic, el sòl fèrtil del delta ha sigut un bé prou preuat per emprendre discussions i conflictes.

Els famosos mercats flotants del delta són una mica al sud de Can Tho i els seus productes abunden als carrers de la ciutat. Dones grans presideixen piles de fruita -pitahayes, pomelos, durians i jaques - dels colors de l’arc de Sant Martí, mentre joves vigilen graelles de peix de cap de serp, una varietat amb gust de fang. Dels 18,6 milions d’habitants del delta del Mekong, si fa o no fa una cinquena part de la població del Vietnam, més de tres quarts es dediquen a l’agricultura als prop de 4 milions d’hectàrees irrigades de la zona. La mida mitjana de les explotacions agrícoles és de només 1,2 hectàrees. Tot i ocupar tan sols el 12% de la superfície del Vietnam, la regió proporciona la majoria de peix i de fruita, així com la meitat de l’arròs del país. Els agricultors hi poden obtenir set collites en dos anys. Dang Kieu Nhan, investigador de la Universitat de Can Tho, recorda un vell proverbi vietnamita: “Si vols guanyar-te bé la vida, vés-te’n al delta del Mekong: allà és difícil passar-hi gana”.

Existeix la preocupació que algunes coses de les quals la regió ha gaudit en temps pretèrits passin a ser inassolibles. Pocs llocs al món estan tan amenaçats pel canvi climàtic com el delta del Mekong. N’hi ha prou fent un volt per Can Tho per quedar amarat de suor. Doncs bé, la ciutat està destinada a esdevenir molt més càlida. Entre el 1979 i el 2009, les temperatures mitjanes a Can Tho van augmentar 0,5 ºC. El ministeri de Recursos Naturals del Vietnam preveu un augment de les temperatures d’entre 1,1 ºC i 3,6 ºC addicionals d’aquí a l’any 2100. També espera que s’hi registrin tempestes més violentes, estacions plujoses amb més precipitacions i estacions seques més àrides. Segons el ministeri, tots aquests efectes seran més acusats al sud.

Malgrat que l’arròs creix bé en climes plujosos i càlids, no tolera ni massa pluja ni massa calor. Quan passa períodes prolongats submergit es fa malbé. A més, el fet que els camps estiguin negats pot complicar la sembra i, per tant, la collita. Així mateix, el rendiment dels arrossars pot davallar un 10% de mitjana per cada grau centígrad que s’incrementin les temperatures mitjanes nocturnes. D’altra banda, els canvis en el clima poden comportar una proliferació de les males herbes i les plagues que castiguen els arrossars.

L’ascens del nivell del mar no només amenaça els conreus, sinó també els mateixos camps. Un informe de l’International Center for Environmental Management pronostica un ascens d’entre 28 i 33 cm als mars del Vietnam d’aquí al 2050 i d’entre 65 i 100 cm d’aquí al 2100. Al delta aquest fenomen es veurà agreujat per la disminució de l’aportació de sediments del curs superior del riu. Un ascens del nivell del mar d’un metre podria inundar més d’una quarta part del delta i deixar sense casa cinc milions de persones. Can Tho només està 80 cm per sobre del nivell del mar.

El mar podria impossibilitar la pràctica de l’agricultura molt abans d’acabar empassant-se la terra. L’ascens del nivell del mar provoca el fenomen de la intrusió salina: l’aigua marina penetra en llocs on la seva presència no és habitual, com aiguamolls i aqüífers d’aigua dolça. La presència de sal en un arrossar pot destruir els conreus. Aquest segle, fins a un 70% de la terra d’ús agrícola del delta podria quedar subjecta a la intrusió salina. Alguns pagesos del delta han respost a aquest fenomen substituint el conreu de l’arròs per l’aqüicultura: les gambes, en particular, creixen bé a l’aigua salobre, però ho passen malament quan l’aigua es torna tan salada com la del mar. Per tant, l’augment del nivell del mar acabarà per fer que la cria de gambes sigui igual d’impossible que el conreu d’arròs.

EL MAR PUJARÀ RIU AMUNT

En el passat, els manglars han servit d’escut protector contra la intrusió de la salinitat a la capa freàtica i els forts vents que empenyen l’aigua marina terra endins, però la pressió demogràfica i l’aqüicultura han acabat amb molts dels manglars del Vietnam. Així doncs, el delta depèn dels dics i els projectes hidràulics per mitigar la intrusió salina, unes obres que tenen un cost elevat. Per bé que la pràctica d’una agricultura menys intensiva podria alleujar la pressió a la qual està sotmès el delta, el Vietnam ha d’alimentar una població cada cop més nombrosa i l’exportació d’arròs, peix, gambes i fruita reporta al país milers de milions de dòlars. Els sediments que el corrent arrossega riu avall poden contribuir a reparar l’erosió de les costes, però no si queden atrapats a les rescloses dels pantans. Nhan esmenta la perspectiva de canviar de conreus i activitat: criar gambes i conrear arròs a les terres baixes i salobres, fruita i verdura al centre i arròs d’alt valor per a l’exportació a la part superior. És una idea que té sentit: possiblement és la millor solució fins que la sequera acabi amb els arrossars i el nivell del mar arribi a les plantacions de fruiters.

Per ara, el Mekong, que va començar el seu recorregut com un rajolí format pel desgel al capdamunt del reialme dels núvols del Tibet, travessa verds tropicals i mor al mar de la Xina Meridional en un entramat de desembocadures conegut com el delta del riu dels nou dracs de la mateixa manera si fa o no fa que sempre. Els turistes que observen les dones regatejar als mercats flotants amb cistells de mangostans i peix fresc, o que veuen els pagesos amb barrets cònics treballant als arrossars amb les seves pròpies mans, s’imaginen que contemplen una cosa atemporal, la vida com sempre ha sigut, amb els seus ritmes, dictats per les estacions, la terra i el mar. Però, tot i que sembli que assisteixen a una obra pastoral, en realitat són testimonis de la primera escena d’una tragèdia: la part en què els personatges actuen com sempre, però el seu destí s’imposa.

En últim terme, tots els rius van a morir al mar; l’aigua s’uneix amb altres aigües. Però, en el cas d’aquest riu, en aquest delta, la sensació de l’etern retorn queda disminuïda i la d’un final accentuada. Els mars, empesos per un segle d’indústria a escala planetària, s’eleven, mentre que, per una mica més de poder industrial, els dons d’un riu es malbaraten. La vida tal com era no és la vida tal com serà. Posar el peu al riu té els dies comptats.

------------------------

EL MEKONG, FOTOGRAFIAT PER FRANCESC MELCION

DEL JUNY DEL 2002 al gener del 2003 vaig recórrer la conca del Mekong al llarg del Vietnam, Cambotja i Laos en un intent d’explicar fotogràficament l’estreta relació que hi ha entre l’home i el riu. La conca del Mekong alimenta uns 100 milions de persones de diverses societats. Durant aquest període de temps vaig ser testimoni de la gran influència del riu en aquestes societats i de com els cicles naturals d’estació humida (les pluges monsòniques) i estació seca influeixen en aquestes societats. La delicada situació de la distribució dels recursos de l’aigua fa que aquest equilibri existent entre l’home i el riu es vegi en perill. És un fet la clara desforestació i la desaparició de la pesca que hi ha en països com el Vietnam o Cambotja, així com l’alteració dels cicles monsònics, un problema accentuat a Cambotja, on la immensa majoria dels seus habitants depenen de la collita d’arròs i de la pesca al llac Tonlé Sap i al Mekong.