La cigonya Yerga no tornarà aquest any al seu niu de la ciutat d’Alfaro. He mirat les fotos que surten a Google Maps d’aquesta petita població de la Rioja i n’hi ha una en què es veu l’enorme edifici de la Colegiata de San Miguel, una construcció barroca del segle XVII, envoltada de cigonyes blanques. Potser la Yerga formava part d’aquesta colònia. Potser és una de les cigonyes que surten a la foto. La seva última foto.

La Yerga era una migradora de llarga distància. Cada any marxava a l’hivern per volar fins al Senegal i Gàmbia, on passava els mesos freds abans de tornar, amb l’arribada de la primavera, fins al seu niu d’Alfaro. En total es tracta d’un viatge d’uns 7.000 quilòmetres.

L’any 2012 la Yerga va ser marcada amb un GPS pels estudiosos del programa Migra, de l’organització SEO/BirdLife. Des d’aleshores va volar prop de 30.000 quilòmetres anant i venint des de l’Àfrica a la Península. Segons el diari del seu seguiment, el 26 de gener de l’any passat la van localitzar a prop de Marràqueix, al Marroc. “Aviat arribarà a Espanya a través de l’estret de Gibraltar”, anotava al diari de la Yerga un dels científics que s’ocupaven del seu seguiment. “Per desgràcia -llegim aquest any al mateix diari- la Yerga no ha aconseguit travessar el desert del Sàhara. Ha mort al sud de Mauritània”.

La vida al Sahel és cada vegada més difícil. El canvi climàtic fa que el desert creixi. Que l’alimentació es faci més escassa. De fet, la Yerga, la cigonya migratòria, era ja una excepció entre les seves congèneres. La majoria de les cigonyes que viuen a la península Ibèrica fa temps que han deixat de migrar a l’Àfrica. La Violeta, per exemple, marcada fa dos anys a Binacet (Osca), fa cada hivern un petit vol fins a Lleida, on es queda a passar els mesos freds alimentant-se a l’abocador de Montoliu. I el Blas, marcat el maig del 2012 a Pinilla del Valle (Madrid), no ha fet fins ara cap viatge a l’Àfrica. Com a màxim vola cada hivern uns 70 quilòmetres per instal·lar-se a les graveres del Porcal, al sud de Madrid, i alimentar-se a l’abocador de Valdemingómez.

Només les cigonyes més joves encara s’atreveixen a viatjar cap al sud. La Picopelucho, per exemple, va ser marcada el juny passat, acabada de néixer, a La Puebla del Río (Sevilla). En arribar el fred, va volar fins a Mali, a 2.500 quilòmetres del seu niu. Ja deu estar a punt de tornar.

Diuen els científics que hi ha dos factors que determinen aquests nous hàbits de les cigonyes i també de moltes altres espècies d’aus. Un és, com dèiem, el canvi climàtic. L’altre, les possibilitats que els abocadors a cel obert europeus, les nostres sobres, la porqueria que s’acumula a les escombraries, els ofereixen per alimentar-se, especialment als països europeus més càlids de la Mediterrània.

Si abans les cigonyes acostumaven a viure per tot Europa, volaven fins i tot al nord de Finlàndia i cada mes de setembre agafaven el camí del sud per endinsar-se a l’Àfrica, avui s’estan tornant sedentàries. Un estudi fet a Portugal demostra com la majoria de les cigonyes -també moltes altres espècies d’aus- han deixat de migrar. El clima més càlid que els ofereix el sud d’Europa, conclou l’estudi, els permet passar aquí tot l’any. L’únic problema que tenien fins ara era l’alimentació. Les granotes, els ratolins o els insectes són menys abundants durant l’hivern i aquest era, juntament amb el clima, un dels motius de la seva migració anual. Ara, però, continua el citat estudi, “les cigonyes compten amb els abocadors, les deixalles, per alimentar-se a l’hivern”. “Especialment durant l’època de la reproducció, són fins i tot capaces de fer viatges diaris de cent quilòmetres per anar des del niu fins a l’abocador”.

Aquests nous hàbits, aquesta mala vida del migrant-au condemnat a menjar porqueria als països del nord, fer llargs desplaçaments diaris per trobar-la, preferir aquesta duresa existencial abans que patir els perills i la pobresa del sud, potser la mort durant els llargs desplaçaments, aquesta mala vida, dèiem, té nous perills. Cada vegada són més les aus -i també els peixos- que moren intoxicats pels plàstics, per culpa de menjar porqueria. Només a la regió de Montpeller, es va detectar fa uns anys una gran mortalitat entre les cigonyes per culpa del plàstic. A Doñana també s’han detectat aus intoxicades.

Per evitar aquesta mala alimentació de les espècies migratòries, aquest tracte indecent i perillós dels animals necessitats, la Unió Europea impulsa noves directives que obliguen a fer abocadors coberts, a clausurar i limitar els abocadors a cel obert. “Si perden aquest recurs alimentari -adverteix l’estudi citat-, moltes aus poden morir, o es veuran obligades a reprendre les migracions”. La Unió Europea sempre ha demostrat una gran sensibilitat en els assumptes que afecten la vida sobre el planeta. El desordre global que ens expliquen els animals. La seva voluntat per adaptar-se, trobar nous espais, vida allà on la vida els és negada. Aquest debat no és un debat qualsevol.