30/07/2017

De sang i de llet. Una nit a Ribesaltes

4 min
Enmig de l’esplanada erma de l’antic camp de refugiat de Ribesaltes, les representacions escèniques reviuen al llarg de la nit, fins a l’albada, el drama d’aquells anys.

Ens asseiem enmig de l’esplanada erma i inhòspita, sota un cel sense estrelles. Només una petita lluna en forma d’ungla daurada trenca a orient la foscor opaca d’una nit ennuvolada. A la nostra esquena el massís del Canigó s’endevina com una ombra incerta, amenaçant.

Cadascú de nosaltres porta la seva cadira. Alguns, previsors, es protegeixen del vent amb una manta. Una olor de farigola delimita aquest espai inexistent, apartat de les vinyes i dels camps de cultius com una terra maleïda, improductiva, aïllada de la mirada dels veïns i, durant més de cinquanta anys, de la memòria col·lectiva.

La veu de l’artista Bernadète Bidaude trenca el silenci.

Ens trobem a l’antic camp de presoners de Ribesaltes, avui convertit en un memorial de l’exili i de la deportació.

Durant el seu relat, que durarà fins a la sortida del sol, Bernadète Bidaude ens fa retrocedir a l’hivern de l’any 1939, quan els republicans espanyols van travessar, derrotats, empobrits, afamats, desposseïts de tots els seus béns, la frontera dels Pirineus i el govern francès els va rebre com a delinqüents i els va repartir per camps de presoners, alguns dels quals es van improvisar a les platges a tocar de la frontera.

El camp de Ribesaltes es va obrir l’any 1941. Aviat, a les famílies espanyoles s’hi van afegir les famílies dels jueus i dels gitanos. Tots ells estaven separats en zones delimitades i només els nens podien córrer amunt i avall entre les barraques i els filats de punxes.

Fa uns anys, Antoine de la Fuente (que aquell hivern del 1939 es deia Antonio i era un nen de 9 anys) m’explicava com, cada nit, ells, els refugiats espanyols -“Espagnol de merde! ”, sento la veu de Bidaude que s’enfila en la foscor evocant la mala llet d’alguns veïns preocupats pel seu benestar-, podien sentir el soroll de les portes dels vagons de tren que s’obrien i es tancaven, i com els trens s’allunyaven del camp carregats de presoners jueus. Aleshores l’Antoine i la resta dels presoners desconeixien on portaven els jueus, i només en acabar la guerra van saber que tots ells tenien com a destí final els forns crematoris dels camps de la mort d’Alemanya i de Polònia.

De tots aquells anys, l’Antoine només en conserva una cullereta d’alumini. És una de les culleretes que la seva mare va agafar com a únic equipatge perquè l’Antoine i els seus germans no haguessin de menjar amb els dits durant la fugida; la retirada, com se la coneix a França.

Penso en la cullereta d’alumini de l’Antoine mentre sento la veu de Bernadète Bidaude, que ens parla ara de la Lea, nascuda a la Maternitat d’Elna, on la joveníssima suïssa Elisabeth Eidenbenz va obrir amb el Secours Suisse un centre d’acollida per a les dones embarassades que aconseguia rescatar dels camps de refugiats. A la Maternitat d’Elna hi van néixer més de sis-cents infants de vint nacionalitats diferents. L’Elisabeth també hi va amagar partisans perseguits i alguns dels nadons jueus van rebre noms espanyols per salvar-los de la persecució nazi i dels col·laboracionistes de Vichy.

La Lea, explica Bidaude mentre el sol comença a despuntar, conserva com el seu tresor més apreciat -també com la cullereta de l’Antoine- uns peücs de nadó fets per la mare amb unes agulles de ganxet fabricades pel pare amb les punxes de les tanques del camp d’Argelers.

Bernadète Bidaude, actriu i escriptora, ha escrit un text, De sang i de llet, que recorda aquella maternitat, aquella “llum en la foscor” durant un dels períodes més foscos de la nostra història i de la història d’Europa.

Cinquanta anys després, alguns d’aquells nens i nenes nascuts a Elna van trobar Elisabeth Eidenbenz a Àustria, retirada en una residència d’ancians. L’Elisabeth, que havia sigut expulsada de la Creu Roja després de la guerra amb el pretext que era massa jove, però en realitat els molestava que no hagués complert les ordres rebudes, va explicar als seus visitants que l’únic retret que es feia d’aquells anys a Elna era no haver pogut salvar de la Gestapo la Lucie, una noia que va perdre el seu fill però que amb la seva llet va alimentar els infants que tenien la mare malalta.

L’Elisabeth va escriure aquells dies per a tots els seus “fills” una carta que escoltem recitada per Bidaude sense que ningú de nosaltres es pugui abstreure del paral·lelisme que hi ha entre aquells temps i aquesta nova nit de la infàmia: “... és normal, indispensable, ajudar els oprimits, la gent perseguida. [...] Mai vaig demanar a les dones que arribaven a la maternitat el seu carnet d’identitat; ni tampoc el seu origen social o religiós. [...] Ni la misèria ni l’infortuni tenen pàtria. [...] Els ideals són importants, els dec tot el que he sigut a la vida. De petita vaig aprendre el sentit de les paraules ‘llibertat’, ‘igualtat’, ‘solidaritat’. [...] Continuaré defensant aquests ideals fins al dia de la meva mort...”

Quan Bernadète Bidaude acaba el seu relat tots plegats ens mirem emocionats amb la primera llum del dia. El 25 d’agost, a les 4 de la matinada, l’actriu Marie Clavaguera Pratx recitarà en el mateix escenari l’obra Infàncies de Ribesaltes.

stats