Canvis d'accions per una pesseta, la fugida d’Egipte, baixades de pantalons, ingenuïtat, deliris de grandesa, voracitat bancària... De tot, absolutament de tot, hi ha hagut en els últims 23 anys a La Seda de Barcelona. Ha estat el culebró més preuat de la informació econòmica contemporània, una tragicomèdia que es va començar a teixir a finals de la dècada dels 80 del segle passat i que ara ha viscut un nou capítol.

Després d’acabar als jutjats, el primer productor de fibres espanyol ha estat subhastat al millor postor. El grup extremeny Cristian Lay, de la família Leal, és ara el nou titular de les fàbriques del Prat de Llobregat (l’antiga Terlenka) i d’IQA, a la petroquímica de Tarragona. La companyia -que té els seus orígens en el disseny de joies i que està apadrinada per l’expresident i exresponsable de la mateixa UGT al Baix Llobregat Luis Morlanes- ha valorat els actius en 29,2 milions d’euros, amb el compromís de futures inversions i de mantenir la plantilla actual, de 150 treballadors.

Treballant sense xarxa

Al costat de la fàbrica del Prat, on es produeix molt del plàstic que consumim cada dia a les ampolles d’aigua o refrescos, Joan Itarte recorda la seva turbulenta història de resistència. “El fet de no trobar en cap moment un soci industrial estable no va afectar mai l’activitat de l’empresa”, defensa aquest treballador veterà i delegat sindical de la UGT. I és que poques empreses han aconseguit sumar tanta voluntat per sobreviure malgrat no disposar d’un accionista de referència.

La Seda s’havia constituït el 23 de maig del 1925 gràcies a un acord tecnològic amb el hòlding HKI (que després es convertiria en AKU, per acabar formant Akzo), que acabada la Primera Guerra Mundial s’havia convertit en el gran productor de seda artificial a Espanya. Va tenir una època daurada als seixanta i setanta, amb l’explosió dels teixits de polièster, però a finals dels vuitanta el sector de fibres català, com l’europeu, vivia moments d’extrema precarietat. Ho expressava bé la memòria d’activitats de La Seda de fa 25 anys: “Malgrat les mesures antidúmping aprovades el 1988 per la Comissió Europea, les ofertes en el mercat nacional de fibres estrangeres a preus extraordinàriament baixos van continuar el 1989 i van provocar una continuada erosió dels nostres preus de venda”.

En aquell moment presidia l’empresa l’exministre d’Habitatge franquista Vicente Mortes i tenia com a consellers personatges il·lustres com l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, l’exdirector general de Banesto José María Sainz de Vicuña i el que va ser president de Dragados Santiago Foncillas. El 1989 l’empresa ja va tenir unes pèrdues d’1,17 milions d’euros (195,6 milions de pessetes), l’any següent es van multiplicar fins a arribar als 17,27 milions i el 1991 van arribar als 21,1 milions.

Les vendes també havien caigut en picat i, davant la situació, la multinacional holandesa Akzo, present a Catalunya en altres rams com el químic, el de les pintures (Bruguer i Procolor) i el farmacèutic (Synthon), va protagonitzar un dels papers més galdosos en la història de la inversió estrangera a Catalunya. La multinacional holandesa es va acomiadar a la francesa l’estiu del 1991 i va abandonar La Seda i els seus 2.500 treballadors de les tres fabriques de raió i Terlenka (actual Artenius Prat) del Prat de Llobregat i Alcalá de Henares (Madrid). La raó de fons mai confessada d’Akzo per fugir era que la patronal europea de fibres havia decidit en els primers mesos d’aquell any reduir un 10% la capacitat productiva del sector al continent per frenar la caiguda de preus davant la invasió asiàtica. La part que havia de tancar Akzo coincidia de manera ben curiosa amb les 85.700 tones mètriques anuals fabricades a finals d’aquella dècada per La Seda.

Venuda per una pesseta

El 27 de juliol del 1991 l’advocat, cònsol honorari d’Àustria i fins a aquell moment defensor dels petits accionistes de La Seda, Jacint Soler Padró, es va quedar amb la participació sencera (el 57,5% del capital) d’Akzo pel preu raonable d’una pesseta. Com que el grup holandès ja havia anunciat que marxava, un grup d’empresaris catalans (Juan Vives, Juan Echevarría, Enrique Corominas i Andreu Buades) va intentar quedar-se la companyia tèxtil, però l’oferta no va quallar. Akzo va actuar per la via ràpida i va optar per fer dimitir el vicepresident, Lorenzo Gascón, que, tot i això, va mantenir la gestió durant uns mesos.

A partir d’aquí tot es va torçar: la protesta dels treballadors va fer perdre literalment els pantalons a Soler Padró a l’inici d’una junta d’accionistes, la CNMV va exigir a l’advocat que presentés una opa i el Parlament Europeu va demanar a Akzo que recuperés el capital a La Seda. Mentrestant, la Generalitat va impulsar un consell de notables sense precedents, entre els quals hi havia l’actual president, Artur Mas, i l’exministre d’Indústria Joan Majó. “A les juntes d’accionistes de l’època hi havia molta tensió perquè no ens explicaven res. Fins i tot manteníem guàrdies a les fàbriques per si venia Soler Padró i entrava a l’empresa. Érem conscients que les fàbriques no podien parar, perquè si s’aturaven tot s’acabava”, assegura Itarte. El resultat de tot plegat van ser més de 30 demandes judicials creuades interposades en cinc anys, avals i crèdits de la Generalitat i de la Comunitat de Madrid, l’entrada al capital dels treballadors per primera vegada en una empresa cotitzada i tota mena de voltors rondant.

El nou president de La Seda, Rafael Español, va intentar trobar un soci industrial, però sense èxit, i així el capital de La Seda va continuar vagant fins que la CNMV va autoritzar la tornada de les accions a la borsa l’abril del 1996, després d’un pacte en el qual Soler Padró diluiria la seva participació en successives ampliacions de capital.

El deute que creix

Al tombant de segle La Seda va trobar nous inversors (Ibersuizas-Imatosgil), que van agafar el relleu a Catalana d’Iniciatives, Caixa Catalunya i Fiatc, però sense aconseguir un pal de paller, un accionista de referència. Finalment, el grup portuguès BA Vidro de Carlos Moreira va agafar la responsabilitat del grup, però el gran endeutament de l’empresa catalana, que ja a mitjans dels anys 90 superava els 600 milions, ha acabat condemnant-la al concurs de creditors i a la liquidació. Rafael Español va acabar dimitint entre greus problemes als jutjats.

La història de supervivència de La Seda, però, continua. “Estem a l’espera d’un pla de viabilitat del nou accionista”, diu Itarte.